Cada cosa que canti, digui, es posi o faci Rosalía és un huracà que sacseja les xarxes. Aquest dimecres va sorprendre llançant el 'single' 'F * cking money man', compost per les cançons 'Milionària' -la primera que interpreta en català l'estrella de Sant Esteve Sesrovires- i 'Va donar $ no $ lliure dels diners'. De seguida es van fer virals: les van destacar mitjans com la revista 'Rolling Stone', el vídeo portava ahir a la nit a Youtube més de 2.5 milions de visualitzacions i acumulava més de 12.000 comentaris, i el seu canal a la plataforma superava els dos milions de subscriptors.
Però les xarxes són lliures i al primer tema en català de Rosalía no es va lliurar de la polèmica lingüística, ja que l'artista del Baix Llobregat va colar un barbarisme en la lletra que no apareix en el diccionari de Pompeu Fabra: 'cumpleanys'. Alguns dels fans s'han mostrat dolguts per la puntada al diccionari i altres la disculpen; altres recordaven altre errada més ranci, el 'reflexada' que cantava Sau a 'Boig per tu'.
«'Cumpleanys' era un barbarisme molt habitual fa 20 o 30 anys però avui dia reflecteix un ús que s'ha tornat ranci, antic, passat de moda -considera el lingüista Ricard Fité-. És com bústia, ningú diu avui en català bústia, tothom diu bústia, però fa uns anys no era així. És curiós que una persona jove i moderna com Rosalía digui 'cumpleanys' quan el normal avui és a dir 'aniversari'. No obstant això, Fité opina que «no cal esquinçar-se les vestidures» i que «és molt millor que faci una cançó en català i se li escapi un barbarisme que que no faci cap cançó en català».
No deixa de ser curiós que critiquin un simple barbarisme, per cert d'ús molt molt comú encara ara entre els catalanoparlants i en canvi ningú digui res que la cançoneta no val un xiulet, és una pseudo rumba catalana sense massa gracia, que avergonyiria al Gato Pérez entre d'altres. I és que el papanatisme dels fans de Rosalia comença a ser preocupant.  Menys mal que es un souffle que es desinflarà aviat, pel bé de la música.
Dit això, el cas Rosalia és molt similar al de Madonna -amb ella a la foto-, una altra artista que sense oferir musicalment res interessant, s'ha inventat, reiventat i tornat a reiventar fins a mantenir-se 'en el candelabro' a dia d'avui. El cas de Madonna és un paradigma de com es por triumfar a base de fer-se una imatge d'un mateix i fer-se bé sense tenir qualitats excepcionals per composar o cantar.
Un altre cas seria Julio Iglesias que ni canta bé, ni té una veu agradable ni cap carisma a l'escenari, però tambè ha triumfat. Els casos de Julio, Madonna i Rosalia són dignes d'estudi per Iker Jimenez o el professor de Debó.