"I un neix, i plora només treure el cap de l'úter matern. No plora de por (encara no en té), plora de dolor i sofriment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos i davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta, un esforç inútil que condueix al no-res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t'atrapa sense remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà, que sap no veurà mai Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha la res. Abans, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot..., " i abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestat de estar conscient en el moment previ a aquesta, crec que hem adquirit el dret d'acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho també de nosaltres mateixos, puig sabem que no ens tornarem a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec que no és demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.
A Biel, que va neixer abans d'ahir