Deia avui Eduard Pujol que els de juntsxcat eren els de 'la farina plana', una expresió que ja havia emprat abantes Anna Simó o Sebastià Alzamora. De fet, el correcte seria dir 'fer la farina blana' que entenc significa aplanar el cami d'una negociació, facilitar les coses; Sebastià Alzamora ja emprava la frase farina blana. Per cert, que val la pena llegir l'article del 2012 on emprava aquesta expressió, i val la pena pels fets que es varen produir anys després.
Buscant-ho a on s'han de buscar aquestes expressions que és a Can Pàmies, m'he trobat amb una de molt més coneguda: Sant Pol quina hora és. I m'ha sorpres, car de vell havia escoltat quje la conyeta venia de que a Sant Pol fa anys havien posat en una paret un rellotge de sol i per què no és mulles hi havien posat una teuladeta i clar, no donava cap hora.
Doncs no és aixó, aquí s'explica l'origen real de l'expressió burleta vers Sant Pol de Mar.

Parèmia: Sant Pol, quina hora és? - Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310): Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.
Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".
Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890. 
15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.
La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.
Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.
Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.
Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta
I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.
Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna. PUBLICAT PER VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR