Va ser al principi de la seva relació amb Dolors quan Miquel Bolufer i Tataret es va veure obligat a portar al canell esquerra una polsera groga feta d'algun innoble metall. Era a fi que ella el reconegués. I és que des de molt jove l'aspecte de Miquel ha estat tan anodí que ni la seva mare era capaç de dir "aquest és el meu fill", ja que cada vegada que es presentava davant seu, la pobra pensava que es tractava d'un estrany. I així amb Dolors i tothom.
Ara bé, va voler el destí que el que podia haver estat una desgràcia, esdevenir en un atribut que li proporcionaria a Miquel una tan llarga com reeixida carrera com a figurant. Primer, encara que mal pagat i a salt de mata, al cinema, la televisió i la publicitat, per després passar-se a ben remunerat figurant professional de la política.
Corria l'any 1986 i Miquel treballa com a extra -així ho deien els seus col·legues- en diverses pel·lícules que s'estaven rodant gairebé sense pressupost en els estudis d'Esplugues, quan un caçatalents que al·lucinava en constatar la seva capacitat de passar inadvertit li va proposar una feina que li anava a significar un tomb en la seva vida. El primer que havia de fer era treure's el passaport, ja que anava a viatjar a Munic amb el seguici del president.
Tindria ocasió des d'ara d'acompanyar al president en les seves anades i vingudes per mig món, incloent l'anhelada estada anual a Davos, on, gràcies a la seva polsera groga, va fer amistats, però sempre confessa que el viatge més grat de tots va ser aquest primer periple per terres bavareses. 'Aquelles gerres de cervesa! 'Els escots de les rosses cambreres! Al president li va caure la bava veient com els bavaresos lluïen amb tota naturalitat i a tot arreu els seus vestits tradicionals: el dirndl de les dones, el Lederhosen dels fornits homes.
Ja que tan sols havia de treure's la polsera perquè no el reconegués ni Déu, van començar a enviar-lo en autocar als mítings i kermeses patriòtics per tot el territori, ni que fos per fer embalum i devorar horripilants entrepans ressecs. Ha sortit en milers de telediaris sense que ningú s'adonés que sempre es tractava del mateix home. Feia molt que havia perdut el compte dels sopars de gala i presentacions a les quals ha assistit en qualitat de figurant, de vegades compartint taula amb gent molt important.
La segona residència a Calafell, en primer línia de mar, se la va comprar Miquel al 2012, i és aquí on ara gaudeix amb la seva família d'un merescut i plaent estiueig, ja que és el primer que passa en qualitat de jubilat. Tombat al costat de la piscina en una hamaca a l'ombra d'un castanyer, repassa Miquel amb delit l'extraordinària vida que li ha proporcionat no ser més que un del munt, un perfecte no ningú que ningú és capaç de reconèixer dues vegades, un dropo sense ofici ni benefici que no obstant això ha triomfat i ha servit al seu país. Somriu extasiat en recordar que en una ocasió li va dir el president que mereixia la Creu de Sant Jordi. Per descomptat, sabia de sobres el president que no es pot reconèixer la tasca d'una persona irreconeixible, però no per això deixava de ser un dels incomptables herois anònims de la pàtria.
També repassa, entre glop i glop de ratafia on the rocks, els pros i contres de la seva competitiva professió, o millor dit, ex professió. Reconeix que figurants n'hi ha molts, però que són ben pocs els que poden presumir del seu talent i entrega, que és precisament el que ha heretat d'ell el seu fill Miquel, que viu i treballa com un condemnat a Waterloo i en els saraus que es munten a Alemanya o Escòcia però que espera poder passar a principis d'agost una setmaneta amb els seus pares a Calafell.
La vida de Miquel ha estat com una pel·lícula, si. Tant de bo també ho sigui la del seu fill i la dels fills dels seus fills. Amén.
- L'estiueig d'un figurant professional jubilat - Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson i que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.
Ara bé, va voler el destí que el que podia haver estat una desgràcia, esdevenir en un atribut que li proporcionaria a Miquel una tan llarga com reeixida carrera com a figurant. Primer, encara que mal pagat i a salt de mata, al cinema, la televisió i la publicitat, per després passar-se a ben remunerat figurant professional de la política.
Corria l'any 1986 i Miquel treballa com a extra -així ho deien els seus col·legues- en diverses pel·lícules que s'estaven rodant gairebé sense pressupost en els estudis d'Esplugues, quan un caçatalents que al·lucinava en constatar la seva capacitat de passar inadvertit li va proposar una feina que li anava a significar un tomb en la seva vida. El primer que havia de fer era treure's el passaport, ja que anava a viatjar a Munic amb el seguici del president.
Tindria ocasió des d'ara d'acompanyar al president en les seves anades i vingudes per mig món, incloent l'anhelada estada anual a Davos, on, gràcies a la seva polsera groga, va fer amistats, però sempre confessa que el viatge més grat de tots va ser aquest primer periple per terres bavareses. 'Aquelles gerres de cervesa! 'Els escots de les rosses cambreres! Al president li va caure la bava veient com els bavaresos lluïen amb tota naturalitat i a tot arreu els seus vestits tradicionals: el dirndl de les dones, el Lederhosen dels fornits homes.
Ja que tan sols havia de treure's la polsera perquè no el reconegués ni Déu, van començar a enviar-lo en autocar als mítings i kermeses patriòtics per tot el territori, ni que fos per fer embalum i devorar horripilants entrepans ressecs. Ha sortit en milers de telediaris sense que ningú s'adonés que sempre es tractava del mateix home. Feia molt que havia perdut el compte dels sopars de gala i presentacions a les quals ha assistit en qualitat de figurant, de vegades compartint taula amb gent molt important.
La segona residència a Calafell, en primer línia de mar, se la va comprar Miquel al 2012, i és aquí on ara gaudeix amb la seva família d'un merescut i plaent estiueig, ja que és el primer que passa en qualitat de jubilat. Tombat al costat de la piscina en una hamaca a l'ombra d'un castanyer, repassa Miquel amb delit l'extraordinària vida que li ha proporcionat no ser més que un del munt, un perfecte no ningú que ningú és capaç de reconèixer dues vegades, un dropo sense ofici ni benefici que no obstant això ha triomfat i ha servit al seu país. Somriu extasiat en recordar que en una ocasió li va dir el president que mereixia la Creu de Sant Jordi. Per descomptat, sabia de sobres el president que no es pot reconèixer la tasca d'una persona irreconeixible, però no per això deixava de ser un dels incomptables herois anònims de la pàtria.
També repassa, entre glop i glop de ratafia on the rocks, els pros i contres de la seva competitiva professió, o millor dit, ex professió. Reconeix que figurants n'hi ha molts, però que són ben pocs els que poden presumir del seu talent i entrega, que és precisament el que ha heretat d'ell el seu fill Miquel, que viu i treballa com un condemnat a Waterloo i en els saraus que es munten a Alemanya o Escòcia però que espera poder passar a principis d'agost una setmaneta amb els seus pares a Calafell.
La vida de Miquel ha estat com una pel·lícula, si. Tant de bo també ho sigui la del seu fill i la dels fills dels seus fills. Amén.
- L'estiueig d'un figurant professional jubilat - Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson i que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.
.png "English"){kind=small}
0 Comentaris