LURI, POMÉS I EL PA AMB TOMÀQUET


"El 9 de març de 2009 ens van asseure en una taula a Barcelona amb Salvador Cardús, Francisco Longo, Ferran Mascarell, Irene Rigau, Jordi Sánchez, Ernest Maragall i altres. Parlarem d'educació i vam menjar 'Pa amb tomàquet'. Guardo la recepta. El pa, sortit del forn 5 o 6 hores abans, ha de ser rodó, de mig quilo, de blat cuit en forn de llenya i no excessivament torrat, tallat a llesques de 1.3 cm. La molla de forats petits i continus-. El tomàquet, vermell, madur, lluent i de polpa compacta.
En aquell cas es va fer servir un oli d'oliva verge extra de primera pressió en fred d'olives de la Boella. Untades amb tomàquet les dues cares de la llesca de pa en forma circular fins a cobrir homogèniament tota la superfície. Després s'afegiren per aquest ordre, la sal i l'oli, abocat des del setrill. La canella, situada a 10 cm del pa, deixant caure un doll d'oli de manera lenta i contínua, no a ràfegues. Es serveix ràpidament. Ens van posar dues llesques de pa en dues tandes. La primera amb pernil ibèric de gla tallat a màquina, llonganissa de Vic, xoriço i llom ibèric, anxoves de l'escala i formatge manxec. La segona amb una truita de dos ous del dia anterior de gallines controlades de la Cerdanya i sobrassada de Mallorca. El vi, un Château Hélène, Per a mi, la Catalunya preprocesista, era això."

Aquest texte tan precis, és de Gregorio Luri al Subjetivo, i defineix molt bé la situació que es vivia a Catalunya abans del procés, lluny de la crispació d'ara. Dit aixó, de tant precissar, entenc o crec que comet alguns errors en la seva descripció sobre com preparar el pa amb tomàquet:

1.- El forn per coure el pa no és de llenya, és de sola, la llenya és un combustible que actualment a penes es fa servir per una questió de practicitat, i el forn de sola s'alimenta amb gas o electricitat, l'efecte és el mateix, escalfar la sola on es cou molt millor el pa. Hi ha alguns forns (morunos) on encara posen la llenya a dins per escalfar-lo, i después l'enretiren i hi couen el pa, -no se si està permés legalment-, pero té més inconvenients que avantatges.

2.- Sal no se'n sol afegir, el pa ja en porta, però aixó ja es una questió de criteri, com és una questió de criteri menjar pa amb tomàquet i pernil de gla, el tomàquet li treu gran part del seu sabor, millor menjar el pernil de glà amb pa amb oli en llesquetes petites de baguette. Proveu-ho i em donareu la raó.

3.- L'Oli verge no es de primera pressió, sinó de primera premsada.

4.- Amb el pa amb tomàquet, el vi s'hauria de beure en porró o en bota, encara que també és una questió de criteri.

5.- Sorprén que especifiqui 'pernil ibèric de glà tallat a màquina', entenc és molt millor tallat a mà si pot ser per un especialista.

6.- Ja és una questió personal i és molt difícil, però si sou capaços de trobar un forner que faci bé la xapata (crec que no n'hi ha cap en tot el principat), aquesta amb pa i tomàquet és igual o millor que el pa de pagés, en ser més alveolada i cruixent, així com la coca de pa de 'les Mallorquines' que déu n'hi do.

Sobre el pa amb tomàquet, en Pomès té un deliciós llibre que val la pena llegir i que us pot il·lustrar sobre el mateix. I Compte amb l'enllaç al final de l'escrit.

Salut!
Comparteix:  

Comentaris

  1. En resum, a la Catalunya 'guapa' d'abans del Procès, hi havia també molta aparença i poca precisió a l'hora de definir les situacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. temps era temps que, recordant-los, ens traeix la memòria.

      Elimina
  2. Ay senyor..ja tenim Diputació ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. DI PUTA CIÓ, vol dir 'Digues Puta Encarnació', de la mateixa manera que un EQUÍ DISTANT, és un cavall llunyà.

      Elimina
  3. Bueno cada uno tiene sus gustos,pero recuerdo en los setenta ,que los matrimonios con niños, los domingos salíamos a comer carne a la brasa y embutidos a los pueblos.Recuerdo en la zona de Vilafranca,el Vendrell...,que nos sentábamos en mesas enormes,mayores y niños , ponían un pan con tomate,contundente de masa continua,que se dejaba mojar sin rotura,levemente tostado,una delicia.Eran tiempos de hermandad,de esa Cataluña,que si no la arreglamos se nos va.Esos niños de diferente origen de padres,todos se expresan en catalán,ese es el verdadero Proceso de convivencia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. donde has visto tu niños que hablen en catalán?, en mi barrio tenemos muy pocos.
      En los años 70 se iba a comer y a hacer carne a la brasa al campo (sin que hubiera incendios) y entonces si que los niños hablaban catalán, entre otras cosas porqué no estaban tan mezclados con los niños de otros lugares como ahora.
      En este sentido, el uso del catalán entre los niños ha disminuido y mucho...

      Elimina
    2. Ya veo que tenemos diferentes vivencias,mis niños de los setenta,peinan canas actualmente,pueden hablar los dos idiomas porque luchamos por ello y costó.Mis nietos,ahora,no tienen problemas porque ya reciben el catalán,dicho esto se expresan según el momento y con quien con toda naturalidad,algunos también en francés,inglés y alemán.Son otros tiempos.Supongo que en Sabadell,como en toda Cataluña el idioma vehicular es el catalán,algo totalmente aceptado por el 90 % de personas,de esta comunidad.Luego cada uno se expresa libremente.

      Elimina
    3. Eso en la teoría, pero en la práctica es como yo te digo, al menos en mi barrio donde los catalanes somo franca minoría y hay muchos sudamericanos que no necesitan el catalán para nada. En Sabadell el idioma vehicular te aseguro que no es el catalán, es casi la rareza.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ALTRES BLOCS MEUS