El populisme no només contamina a polítics sinó també a jutges, fiscals i reguladors. L'expresident del Barça, Sandro Rosell, va estar dos anys a la presó per finalment ser absolt. Algú en algun moment li ha de reconèixer alguna compensació que, en tot cas, no servirà per a tornar-li tot aquest temps perdut. Si fem l'exercici d'intentar posar-nos en el seu lloc podrem sentir aquest ressentiment contra un sistema que t'ha atropellat.
¿Què hem fet malament tots aquests anys perquè una societat que caminava cap a la modernitat i que era cada vegada més garantista amb els drets de les persones hagi acabat finalment desenvolupant maneres de comportament en alguns dels seus responsables que es porten per davant a un bon nombre de ciutadans? La resposta sembla evident. El maleït populisme, que molts creuen que és un virus que afecta només a part de la classe política, ha acabat penetrant en amplis espais del veïnat com si fos un calabobos, contaminant a hores d'ara tant al tertulià espontani del bar de la cantonada com a reguladors, fiscals i jutges. Algú s'ha preguntat per què el jutge o el fiscal que es van encarregar de engarjolar a Rosell no han respost en cap moment dels seus actes, ni han assumit la més mínima penalització.
Com és possible que la Comissió Nacional del Mercat de la Competència llanci a l'aire una proposta que colpeja directament a la butxaca de milions d'accionistes, sense prèviament escoltar a les parts i sospesar tots els termes de la seva decisió? Diu José María Marín, president de la CNMC, i, excepte per aquests petits detalls, un professional irreprotxable, que les empreses energètiques han de fer "menys soroll ambiental" i presentar-li els seus arguments. El soroll ambient el provoca no els nens que criden sinó que ha deixat anar un tigre al pati del col·legi. I si encara no tenia els arguments, més raó per no aventurar sense més una mesura que ha costat ja milers de milions d'euros.
Una cosa semblant passa amb la Fiscalia que "estudia" imputar a tot el consell de BBVA pel cas Villarejo. Només l'anunci per part de la Fiscalia de la possible imputació del consell d'una entitat de mida del BBVA pot causar un cost reputació de gran abast tant per al banc implicat com per bona part del sector. I tot per a què? Qualsevol amb un mínim de preparació, i als membres de la Fiscalia se'ls suposa, sap que un consell d'administració és un òrgan col·legiat mancomunat i que totes les seves decisions estan necessàriament recollides en actes. Abans d'anunciar una possible imputació, ¿no era millor haver requerit les actes per veure si el consell havia tingut algun paper en la contractació del comissari Villarejo? Hagués estat el més prudent si no fos perquè la prudència és ara un valor en desús en una societat en la qual comença a prevaler el soroll sobre la reflexió i on els judicis sumaríssims als carrers comencen a desplaçar a la decisió motivada.
El jutge Andreu, deixeble avantatjat de Garzón, va fer del cas Bankia un fulletó, asseient al banc dels acusats a tres desenes de consellers amb acusacions veritablement poc fonamentades, però que han actuat com una màquina de picar carn. Veurem en què queda, però el que és segur és que si Andreu s'ha equivocat marxarà de rositas.
Un jutge del contenciós decideix suspendre la demolició d'un col·legi, sense res que l'avali, perquè està en el seu criteri personal. I un altre suspèn una mesura política com la moratòria de multes a Madrid Central trepitjant la línia que marca la distància entre l'Executiu i el Judicial. I no passa res perquè s'han desenvolupat unes zones d'impunitat que condueixen directament a la irresponsabilitat. Fins i tot a un àrbitre de futbol quan s'equivoca se'l fica a la nevera. I el mateix li passa a un professional de la medicina. Ha arribat el moment d'exigir un mínim de responsabilitat a tots aquests elements que amb la seva actuació construeixen els pilars de la nostra convivència. No pot ser que aquells que han de donar exemple de mesura estiguin permanentment mirant a la càmera. - vist a Expansión