Des que la memòria es calcula en gigues, em sento cada dia més inútil i veig els meus congèneres més maldestres - Imma Monsó - lavanguardia
"Fa dies vam saber que Barcelona ha estat agraciada amb un superordinador de 200 petaflops, un megaordinador únic capaç de processar 200.000 bilions d'operacions per segon. Des que la memòria s'explica en gigues i el rendiment de la intel·ligència es calcula en flops em sento cada dia més inútil - explica Monsó - i veig els meus congèneres igualment més maldestres. Exemple, un fragment de conversa escoltada recentment: "sí, home sí, aquesta on també actua el flac aquest tan maco...". "¿James Stewart?", diu el un altre, i prossegueix: "Llavors ja sé a quina pel·lícula vols dir... la que ell està amb aquesta actriu dels ulls blaus i ...". "Llegeix Remick!", diu la del costat. "Sí, ¿el títol és alguna cosa com... 'autòpsia d'un crim'?"."Anatomia d'un assassinat!", diu l'altre, que ja l'ha trobat al cercador. Aquest tipus de conversa que funciona per vagues aproximacions i tira contínuament del mòbil és cada vegada més comú, i no precisament en e l geriàtric sinó entre gent mitjanament jove amb una memòria mitjanament sana (potser per poc temps: el que no es fa servir s'atrofia).
Quan érem cent per cent humans també delegavem. Però ho fèiem en altres congèneres. Vaig conèixer a una parella en què ell representava la intel·ligència i ella la memòria. Ell explicava, associava i relatava amb gran agudesa i, quan arribava a una dada que la seva memòria havia considerat prescindible, l'hi preguntava a ella. Fins i tot quan li recitaven la carta de postres podia preguntar, per exemple: "Adela, m'agraden a mi els mochis?", Doncs no li semblava a ell rellevant tenir al cap aquesta dada. Es compenetraven de meravella.
Una sincronia semblant explica Ignacio Ramonet a Fidel Castro: biografia a dues veus, encara que en aquest cas es tractava de dues memòries, una portentosa (la de Fidel) i l'altra molt precisa (la del seu amic l'historiador Álvarez Tabío), que el ajudava a puntualitzar tot tipus de dades. "A quina hora vaig arribar jo a la grangeta Siboney la vigília de l'atac al Montcada?", Preguntava Fidel. "A aquest hora, comandant", responia Pere. "Com es deia aquell segon dirigent del Partit Comunista de Bolívia que no volia ajudar al Che?", Preguntava un. "Fulano", contestava l'altre.
Quan érem cent per cent humans, si no podíem delegar en altres humans més memoriosos o més llestos, buscàvem en els llibres. Era una recerca laboriosa, de vegades lenta, i potser per això mateix no solíem després oblidar el que havíem buscat. Si la dada no estava en els llibres, però ens semblava que d'un moment a l'altre anàvem a recordar-ho, podíem passar hores rebuscant en la nostra memòria. El dèiem "tenir-lo a la punta de la llengua", una altra expressió que aviat estarà en vies d'extinció. Quan estiguem permanentment connectats ningú necessitarà realitzar la proesa de recordar. A no ser recordar sense ajuda es converteixi en un nou esport olímpic".
No deixa de ser curiosa la capacitat del cervell d'recordar pel seu compte. Quantes vegades intentem recordar el nom d'una persona o un lloc i no ens surt, ia l'estona el cervell va processant pel seu compte i zas ... apareix el nom. Cal pensar també que, abans, recordàvem de memòria molts números de telèfon, aspecte que ja no és així, tot just si ens sabem el nostre, ho hem confiat tot al mòbil.
Un últim exemple. Any 1955. Banc espanyol de crèdit de Sabadell. Un senyor, un empleat sosté a la mà dreta un munt de lletres de canvi i rebuts, un a un va ordenant al seu ajudant: carregal en compte, torna'l, carregal però truca perquè ingressi avui mateix, etc. Aquest senyor es sabia de memòria els saldos de tots els seus clients, era com una preqüela dels ordinadors actuals. I tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja engolides pels flops i petaflops. És el progrés, diuen...
"Fa dies vam saber que Barcelona ha estat agraciada amb un superordinador de 200 petaflops, un megaordinador únic capaç de processar 200.000 bilions d'operacions per segon. Des que la memòria s'explica en gigues i el rendiment de la intel·ligència es calcula en flops em sento cada dia més inútil - explica Monsó - i veig els meus congèneres igualment més maldestres. Exemple, un fragment de conversa escoltada recentment: "sí, home sí, aquesta on també actua el flac aquest tan maco...". "¿James Stewart?", diu el un altre, i prossegueix: "Llavors ja sé a quina pel·lícula vols dir... la que ell està amb aquesta actriu dels ulls blaus i ...". "Llegeix Remick!", diu la del costat. "Sí, ¿el títol és alguna cosa com... 'autòpsia d'un crim'?"."Anatomia d'un assassinat!", diu l'altre, que ja l'ha trobat al cercador. Aquest tipus de conversa que funciona per vagues aproximacions i tira contínuament del mòbil és cada vegada més comú, i no precisament en e l geriàtric sinó entre gent mitjanament jove amb una memòria mitjanament sana (potser per poc temps: el que no es fa servir s'atrofia).
Quan érem cent per cent humans també delegavem. Però ho fèiem en altres congèneres. Vaig conèixer a una parella en què ell representava la intel·ligència i ella la memòria. Ell explicava, associava i relatava amb gran agudesa i, quan arribava a una dada que la seva memòria havia considerat prescindible, l'hi preguntava a ella. Fins i tot quan li recitaven la carta de postres podia preguntar, per exemple: "Adela, m'agraden a mi els mochis?", Doncs no li semblava a ell rellevant tenir al cap aquesta dada. Es compenetraven de meravella.
Una sincronia semblant explica Ignacio Ramonet a Fidel Castro: biografia a dues veus, encara que en aquest cas es tractava de dues memòries, una portentosa (la de Fidel) i l'altra molt precisa (la del seu amic l'historiador Álvarez Tabío), que el ajudava a puntualitzar tot tipus de dades. "A quina hora vaig arribar jo a la grangeta Siboney la vigília de l'atac al Montcada?", Preguntava Fidel. "A aquest hora, comandant", responia Pere. "Com es deia aquell segon dirigent del Partit Comunista de Bolívia que no volia ajudar al Che?", Preguntava un. "Fulano", contestava l'altre.
Quan érem cent per cent humans, si no podíem delegar en altres humans més memoriosos o més llestos, buscàvem en els llibres. Era una recerca laboriosa, de vegades lenta, i potser per això mateix no solíem després oblidar el que havíem buscat. Si la dada no estava en els llibres, però ens semblava que d'un moment a l'altre anàvem a recordar-ho, podíem passar hores rebuscant en la nostra memòria. El dèiem "tenir-lo a la punta de la llengua", una altra expressió que aviat estarà en vies d'extinció. Quan estiguem permanentment connectats ningú necessitarà realitzar la proesa de recordar. A no ser recordar sense ajuda es converteixi en un nou esport olímpic".
No deixa de ser curiosa la capacitat del cervell d'recordar pel seu compte. Quantes vegades intentem recordar el nom d'una persona o un lloc i no ens surt, ia l'estona el cervell va processant pel seu compte i zas ... apareix el nom. Cal pensar també que, abans, recordàvem de memòria molts números de telèfon, aspecte que ja no és així, tot just si ens sabem el nostre, ho hem confiat tot al mòbil.
Un últim exemple. Any 1955. Banc espanyol de crèdit de Sabadell. Un senyor, un empleat sosté a la mà dreta un munt de lletres de canvi i rebuts, un a un va ordenant al seu ajudant: carregal en compte, torna'l, carregal però truca perquè ingressi avui mateix, etc. Aquest senyor es sabia de memòria els saldos de tots els seus clients, era com una preqüela dels ordinadors actuals. I tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja engolides pels flops i petaflops. És el progrés, diuen...
Continuem sent cent per cent humans, pel bo i pel dolent, no entenc aquesta mena de planys, lligats al progrés de la tecnologia. La necessitat estimula coses com la memòria i, si la tornéssim a necessitar, en un tres i no res la recuperaríem per allò que fes falta. Fins i tot amb l'ús de l'escriptura autors clàssics es van queixar de què allò perjudicaria la memòria, com sol passar, sempre hi ha qui és queixa. Hi havia qui sortia de veure una obra de Lope de Vega i se la sabia de memòria i guanyava quatre rals recitant-la, amb algunes variacions i errades, és clar. Jo estic enamorada del mòbil, que em facilita la cerca de coses que no recordo o no sé. Amb el càlcul hi havia coses sorprenents i a l'escola ja va costar d'acceptar que es podia fer servir la calculadora sense riscos per al desenvolupament de la humanitat. El mateix va passar amb les màquines d'escriure, ja que escriure a mà estava absolutament mitificat, recordo a escriptors a l'antiga parlant d'això a la radio, durant la meva infantesa. Les persones recordem allò que necessitem, cas dels números de telèfon antics, ara no fa falta, també cosir a mà era més ben vist que no pas fer-ho a màquina i coses així. Evidentment no estic d'acord amb el to nostàlgic de l'article. Un exemple de què no perdem facultats son les criatures que es poden saber rastelleres de noms de pokemons i d'altres galindaines o els números exactes que els falten a la col·lecció de cromos de futbol. La memòria ha estat molt maltractada per la pedagogia moderna, tot i que ara el tema està canviant, ens apreníem, per exemple, llargs poemes de memòria però hi havia qui repetia que la memòria era la intel·ligència dels 'tontos', per sort algú altre ens recordava que era una de les facultats de l'ànima, memòria, enteniment i voluntat, per cert. Els actors de teatre de text saben que la memòria es pot treballar a fons, hi ha tècniques, recordo llibres d'abans que explicaven aquesta mena de tècniques 'Como adquirir una supermemoria' i coses així. De vegades sembla que queixar-se de la modernitat té glamour.
ResponEliminaes possible que tinguis raó, pero no es igual una calculadora o una máquina d'escriure (l'EspinaS encara hi treballa) que 200 petaflops.
EliminaUn tema molt curiós és la memòria musical, molts músics importants del passat no tenien cap instrument a casa, al principi, i molta gent aprenia a llegir música, per això un músic podia ser sord i continuar treballant, la música sonava al seu cap. La gent s'emocionava i plorava llegint partitures, sense 'sentir-les' més enllà del seu cervell. La necessitat esperona aquesta mena de recursos però després, quan no calen, minven, tot i que no desapareixen del tot i els podríem tornar a recuperar, amb la pràctica.
ResponEliminaAquesta és una assignatura que tinc pendent, estudiar música.
EliminaPer altra banda la memòria és una facultat mal repartida, depèn de les persones, en això incideix també l'article, jo tenia una amiga que recordava les músiques mentre jo, que tinc poca oïda musical i no l'he cultivat gaire, recordava les lletres i ens complementàvem. La gent sabia moltes cançons perquè es cantava a tot arreu, per exemple durant les collites i veremes, com recordava Maria del Mar Bonet en el reportatge. Però ningú voldria avui fer aquelles veremes sota el sol, ni que fos cantant al treballar, em temo.
ResponEliminai pensa que tambè s'ha perdut molt la memòria oral, la gent acabada la generació anterior a la nostra, ja no expliquem histories àssades a la vora del foc, hi ha massa incomunicació, encara que sembli una incongruència.
EliminaCuando un conocimiento,es trabajado,sentido,utilizado,no es memoria.Veamos aún si me preguntas,la tabla periódica de los elementos químicos,las valencias de cada elemento químico,incluso todas las formas moleculares que pueden dar lugar esos elementos,ect,ect,te los digo pero no por pura memoria,es porque en mi mente se pone a funcionar todo lo experimentado,realizado,hecho en mi vida personal.Le debe pasar igual a un músico.Por supuesto,que cuanto más tecnología mejor.Mi mujer que es de Bellas Artes,ve un cuadro y desarrolla todas las múltiples pinceladas,matices...Yo le digo,pero cómo puedes memorizar los infinitos tonos y colores.Es que no es la memoria,ha sido su vida profesional.La tecnología te amplía todas esas posibilidades.Incapaz ,en mi caso,de memorizar todas las tonalidades de colores,porque no es lo mío.
ResponEliminaEn eso tienes razón, no hay mucha gente que sepa mirar un cuadro y ver todos sus matices, y es que nunca se ve igual, depende de la luz y de otras circunstancias que no son fáciles de captar.
ResponEliminaDe memoria nos sabemos la lista de los reyes Godos.
Los cambios parecen de un surrealismo alucinante y sus sacudidas pueden asustar, sin embargo no creo que debamos perder de vista que las crisis no son más que una fase del ciclo de crear.Tampoco creo que el progreso consiga inhibir nuestra capacidad de pensar la cual, dicho sea de paso, una gran mayoría (en cualquier época) ignora lo que es y nunca ha sabido, sabe ni sabrá utilizar. Para la memoria y su falta estimo que como herramienta independiente que es, ajena al sentido común, a la inteligencia y a la capacidad de pensar, la tecnología ya es de una gran ayuda para subsanar los problemas que su falta pueda acarrear.
ResponEliminaY aunque parezca un contrasentido, todos estos avances tecnológicos cuestan mas de digerir a los nativos digitales que a los nativos analógicos.
Elimina