El somni de ser fotoperiodista de la gambiana Hawa il·lustra l'avanç dels drets de la dona a l'Àfrica. Hawa fent fotos a la platja de Tanji: cada vegada hi ha més dones en el periodisme i en altres professions fins ara exclusivament masculines a Gàmbia

La llum és perfecta i Hawa ho sap, però dubta; no vol mullar-se les sabatilles noves. Aixeca la càmera, enfoca però no dóna al clic. Massa lluny. Les seves esportives són de canya alta, blanques i negres, com les gavines que grallen al cel, ansioses per l'arribada de desenes de piragües amb les xarxes trufades de peixos. A la sorra platejada de la platja de Tanji, un poble pesquer de Gàmbia, despunta un formiguer multicolor: mossos xops descarreguen la mercaderia entre un torrent humà de dones que liciten pel peix més fresc, llocs de venda a terra, nens atents a un descuit per pispar una arengada del terra i gats de carrer amb la mateixa intenció. Fa olor a suor, a mar i el sol envernissa d'una llum tènue les cares suades. És el moment ideal i Hawa sap que no durarà molt. Busca un nou enquadrament i en mirar pel visor fa petar els llavis d'enuig: s'ha ficat enmig seva amiga Catherine, a qui l'aigua ja li cobreix les cuixes i s'acosta atrevida a les embarcacions amb la seva càmera fotogràfica agafada entre les mans. Si Hawa ha de vèncer la seva timidesa en fer fotos, Catherine és un remolí. Riu divertida, crida quan l'esquitxa una onada i tracta d'enfocar quan sobre de la piragua els pescadors inflen els braços per a ella. Llavors Hawa crida prou. I es diu que ella també pot fer-ho. Es retira uns metres, busca un forat a la sorra seca i es treu les sabatilles.
-Let 's go-, diu.
I ja no deixa de fotografiar.
Hawa Faye i Catherine Bassen són amigues i des de fa sis mesos volen el mateix impossible: ser fotoperiodistes a Gàmbia. Amb 18 i 19 anys, són les alumnes més joves del primer curs de fotografia del centre de formació per a dones de Fandema, a la veïna localitat de Tujereng. Comparteixen aula -la escola és de l'oenagé Mbolo i no paguen matrícula- amb altres set noies i el professor Abdoulie B Jarju, de 25 anys, que els dóna classes de forma voluntària.
Hawa és conscient que anhela conquerir una professió històricament masculina però accepta el repte. La determinació de Hawa anuncia aires nous. Tot i que queda un llarg tros per a la igualtat i hi realitats africanes diverses, els avenços en drets, el major accés a l'educació i l'augment de representació política -en deu anys s'ha triplicat la xifra de ministres i ja són el 22,5% dels seients parlamentaris, a prop d'Europa (23,5%) i davant dels Estats Units (18%) - auguren una transformació que ja ha començat: durant sis anys consecutius s'ha reduït la bretxa de gènere en el continent. Passa que no és Àfrica, són Àfriques. Mentre a l'índex del Fòrum Econòmic Mundial sobre desigualtat, que valora aspectes com educació, oportunitats econòmiques, accés a la salut i poder polític per a elles, fins a tres països -Ruanda, Namíbia i Sud-àfrica- estan entre els vint primers (i davant d'Espanya ), hi ha fins a nou països africans en els últims llocs de la llista.
"La fotografia, i més a Gàmbia, és un món d'homes; abans em feia por, però ja no ".
Més enllà dels nombres, en el llanço de Hawa treu el cap una rebel·lió. Perquè sense por, els somnis són més alts.
-Vull respectar a la gent amb el meu treball. Les fotografies tenen força i, si alguna cosa no t'agrada, amb elles pots canviar les coses.
A Catherine només cal observar-la treballar per trobar el perquè de la seva elecció: és pura passió. Fa broma amb la gent gran, xerrada amb les dones, juga amb els nens i persuadeix a uns pescadors perquè la pugin a pols a bord. No deixa un segon de disparar. Quan no fotografia, balla. O canta. I és feliç.
A més de compartir emoció, la primera vegada que van tocar una càmera, Hawa i Catherine van pensar el mateix: "que no se m'ha rellisqui". Si se'ls trenqués la màquina, prestada per l'escola, no podrien pagar-se mai. Les dues vénen de famílies nombroses, de butxaca estret i sostre de xapa. La primera, filla d'immigrants senegalesos, va plorar la mort del seu pare al novembre, fulminat per un atac de cor, i ara els set de casa viuen amb l'escassetat sota la llinda. Hawa sent el seu amor per la fotografia en present, perquè demà potser no podrà: ni tan sols sap si la setmana que la seva mare arribarà a reunir els 40 dalasis (70 cèntims d'euro) que costa el transport públic diari per arribar a l'escola.
Catherine fa anys que es va acostumar a l'absència paterna. Els va abandonar quan ella tenia cinc anys i la seva mare va tirar endavant als seus cinc fills netejant oficines. Per a ella, la càmera ha estat una porta a un nou món. Perquè, a més de fotografia, a Fandema li han tret la seva gran vergonya: ha après a llegir i escriure.
L'educació serà clau per consolidar els avenços de la dona africana. Fins ara, els èxits són insuficients però esperançadors. Tot i que encara hi ha 27 milions d'africanes analfabetes, cap altre lloc del món ha vist un major augment de l'accés femení a l'educació primària. El gir ha estat notable: si l'any 1970 una de cada dues africanes no sabia llegir ni escriure, avui la xifra és una de cada cinc.
Per al professor Jarju, tant Hawa com Catherine són més que aspirants a fotògrafes, són pioneres. Si no ho estigués veient amb els seus propis ulls, diu, no creuria que unes noies d'un orígen tan humil puguin aspirar a viure de la fotografia. No és que el seu context no ajudi, és que resta. Amics, veïns i familiars els demanen que abandonin i es dediquin a una cosa seriosa. Però elles no es rendeixen.
-Són treballadores, creatives, generoses... Per a mi -diu Jarju- són un símbol.
L'endemà, Jarju cita als seus alumnes en una instal·lació de plaques solars a la ciutat. Vol que facin un reportatge per practicar. Quan vam arribar, Hawa i Catherine ja s'han col·locat l'arnès de seguretat, el casc i, amb les càmeres penjant, pugen per una escala d'uns set metres. Sense vertigen.
XAVIER ALDEKOA|ALFONS RODRÍGUEZ 
lavanguardia.com