NOSALTRES SOM EL MIRACLE 25.12.22

 

Pessebre de la ciutat de Sabadell, a la plaça Sant Roc, davant l'Ajuntament. 

- Una societat líquida, descreguda i amb creixent tendència al mal humor celebrant el naixement d’un nen Déu que acabarà redimint els pecats de tota la humanitat. Pot començar un article d’aquesta manera el 2022, amb la majoria de lectors militant en el laïcisme i definint-se com a descreguts, sense que bona part d’ells decideixin girar full? Potser no. Però és que és Nadal i això és el que celebrem aquest dies per aquestes contrades. Hi haurà qui dirà, escolti, no!, de cap manera! El que passa és que vostè no ha llegit prou. Si ho hagués fet sabria que el que fem en realitat és dissimular amb pessebres i arbres adornats la festa pagana del solstici d’hivern que els cristians van segrestar fa molts segles per al seu propi ús i gaudi. Tanquem aquesta qüestió sense miraments ni matisos: fins i tot si fos així, la veritat és que les coses són el que són i no el que foren. I la gran festa és pel naixement de Jesús.

Nadal, descomptats els regals i les fartaneres, és una oportunitat per experimentar, creients i no creients, el més substantiu de l’humà, que és la transcendència d’un mateix a partir, beneïda paradoxa, d’un mateix. Viatjar al centre del jo per retrobar-se amb la humanitat sencera. Saber-se únic i irrepetible i, en canvi, igual a tots els altres en el sentit més absolut. Treure’s el barret davant del miracle de la humanitat, reflectida en la vida individual de més de set mil milions de persones que poblem la Terra en aquests moments lligades als que ens precediren i als que ens substituiran. Una celebració del ser amarada per l’optimisme de l’esperança d’un senzill naixement.

Aquesta mirada sobre el que comunament es coneix com l’esperit nadalenc ha tingut sempre enemics poderosos. Res a celebrar, va dir Cromwell quan la va prohibir en nom del puritanisme, decla­rant-lo dia dels pagans. Avui el puritanisme està de tornada. I malgrat que el Nadal material està força musculat, allò que representa ja sigui des d’una mirada religiosa o laica– està permanentment agredit per l’epidèmia de pessimisme i desconfiança envers la pròpia existència humana, considerada per molts predicadors més un perjudici i condemna per al món que no pas un miracle que s’hagi de celebrar.

Se’ns presenta la humanitat com una plaga que devora el planeta i a si mateixa. La persona, la de veritat, massa allunyada dels models teòrics de perfecció dels qui s’entesten cada dia a avergonyir-nos, recordant-nos com hauríem de ser i culpabilitzant-nos pel que som. Un passat com a espècie del qual no podem fer altra cosa que penedir-nos perquè tot ho hem fet malament, i un futur que no tindrem simplement perquè no ens el mereixem. 

Aquest catàleg de pensament, que tendeix a l’hegemonia a les societats amb més recursos, és l’antítesi del que celebrem aquests dies. No hi ha res més antinadalenc que negar a homes i a dones, a tota la humanitat, la vivència de la seva existència com una cosa intrínsecament bona, digna d’una festassa.

El Nadal, el de debò, l’alegria pel naixement d’un nen, del Déu fet home per als creients, és incompatible sense la prèvia acceptació de la grandesa de l’ésser humà en allò més bàsic de la seva existència i també del depassament d’un mateix com a centre i mesura de totes les coses. Això i no una altra cosa són els regals, les menges, les begudes i les cançons compartides. Alegrar-se de pertànyer al meravellós club de la humanitat, que es renova amb cada naixement pels temps dels temps. Afegeixin aquí un amén els creients si així ho consideren.

S’anuncien robots per substituir-nos en les feines manuals. També intel·ligència artificial capaç de fer el mateix en les tasques de l’intel·lecte. Somniem crear un humà tecnològic que no es faci dir home perquè sabem, per molt que ens encaparrem en el contrari, que no hi ha res al món que mereixi més elogis que nosaltres mateixos. D’aquí l’obsessió per copiar-lo. I sí, som capaços també del pitjor. Aquí tenim el present i també molts episodis del passat per fer-nos memòria. Però per això també hi ha el Nadal. Per tenir cada any la certesa que podem redimir-nos i espolsar-nos de sobre tot allò que, sent part de la nostra naturalesa, és millorable.

El Nadal és un exercici de confiança plena en el demà. Un deixar-se caure en braços dels altres i al mateix temps oferir els teus perquè ells també puguin fer-ho. Deixem-nos caure, doncs. I de passada agafem l’altaveu per dir-nos tots a tots: Que bonic que és viure! Bon Nadal, estimat lector. - Nosaltres som el miracle - Josep Martí Blanch

QUI PROPICIA LA SENSACIÓ D'INSEGURETAT? 23.8.19

Els dirigents  progressistes llatinoamericans han menyspreat o oblidat massa sovint un problema greu com és el de la seguretat ciutadana. Així ho va explicar fa uns mesos el professor José Antonio Sanahuja, en el context d’un enriquidor debat sobre la involució que han patit i pateixen diversos països d’Amèrica Llatina (1). La preocupació per la inseguretat existeix i les esquerres no l’han abordat o ho han fet de manera maldestra. La dreta si que ho ha assumit, però amb el punitivisme com a recepta, va constatar el politòleg.

El problema greu sorgeix quan dirigents, americans i europeus, que es reivindiquen esquerrans o progressistes, assumeixen com a pròpies les idees sobre la inseguretat de les elits reaccionàries i pretenen aplicar com a remei simples mesures de càstig i de generació de por. Por a l’autoritat, als cossos policials i al propi sistema.

L’explotació de la “sensació d’inseguretat” per part del poder és molt antiga. En nom de la seguretat s’ha fet molt de mal, des de sempre. S’ha destrossat la vida d’infinitat de persones, de la manera més cruel, dels sectors més febles de les nostres societats. En nom de la seguretat de tothom s’ha fet us de la violència de manera arbitrària, s’ha matat, arruïnat, humiliat i privat de llibertat a molta gent, massa gent, sovint pel simple fet de ser diferents, de vegades com a simple venjança. Sota la coartada del bé de tots, s’han restringit llibertats elementals sense pensar en els resultats de tal mesura.

Algú té algun dubte sobre els motius i la procedència social de la major part de la gent que es troba a les presons d’aquest o de qualsevol altre país? Moltes vegades s’ha posat en qüestió  la “utilitat” dels centres penitenciaris. S’ha reflexionat i escrit molt sobre la funció de les presons. Caldria fer-ho molt més, civilitzadament, treure’n  conclusions i portar-les a la pràctica.

A Catalunya, i més en concret a Barcelona, responsables polítics i opinadors de diferent signe han “descobert” aquest estiu que hi ha gent que roba i altra que s’enfronta violentament al carrer, han manifestat la seva “preocupació” per “l’augment de la delinqüència” i, a través de molts mitjans, sempre ansiosos de prestar serveis a l’Estat, han traslladat a la ciutadania la idea segons la qual vivim constantment sota el risc de ser agredits per lladres i malfactors. Sortir al carrer s’ha convertit en una aventura perillosa per a qualsevol ciutadà, donen a entendre contra tota evidència.

Les empreses dedicades a la demoscòpia aviat ens “demostraran” que, entre els problemes que més preocupen a la ciutadania,  la “seguretat ciutadana” ocupa un lloc més que principal.

El conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Buch, ha demanat al Govern espanyol un enduriment del codi penal. Ho ha defensat com la cosa més natural del món. Considera que l’enduriment del càstig als delinqüents atacaria “la mare dels ous” del que significa, segons ell, la reincidència. I no ha semblat massa preocupat per la incoherència que representa, per un independentista com ell, partidari de la confrontació democràtica amb l’Estat, la petició al ministre de l’Interior d’aquest mateix Estat d’un enduriment de la repressió contra sectors de la ciutadania marginats pel sistema.

Tal com ha explicat a Público Pedro Campoy (2), president de la comissió deontològica del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya, posar el focus en el càstig i no en les arrels de la delinqüència és un error. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, assegurava fa poques setmanes que “el que genera més inseguretat a Barcelona són els furts i els robatoris” i va demanar la creació d’una fiscalia especial per combatre contra aquest tipus de delictes. Una mesura ‘fantàstica’ per reforçar el paper del ministeri públic a l’Estat espanyol. El que és urgent, abans de qualsevol altra mesura, és la democratització d’aquest aparell,  fortament jerarquitzat i desprestigiat com a conseqüència de la manca d’independència demostrada per significats fiscals d’alt nivell.

El tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, també s’ha mostrat partidari de “recuperar la confiança de la ciutadania” amb més actuació policial.

Les dues administracions de la plaça de Sant Jaume s’han posat d’acord en la conveniència de desplegar  més agents de Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana per perseguir delinqüents. I una de les accions que més han cridat l’atenció d’aquests desplegaments, no obstant això , ha estat la persecució de venedors ambulants, persones sense papers que es veuen obligades a guanyar-se la vida fora de la legalitat, perquè no tenen altra opció. Llevat d’algunes ONG, ningú se’n ocupa d’oferir a aquestes persones alternatives reals d’ocupació.

L’alcaldessa va dir que calia perseguir aquest comerç il·legal. El seu tinent d’alcalde va justificar la persecució en nom de “la bona imatge” que calia donar als turistes dels creuers. El conseller Buch també ha afirmat que el top manta representa un problema de seguretat.

Parlen d’inseguretat i de violència però no es refereixen a la que generen els homes maltractadors. Tampoc a la por que pateixen els comerciants que dubten seriosament sobre el futur de la seva activitat com a conseqüència de la proliferació de franquícies i de grans superfícies. Deixen també per un altre dia l’angoixa, la inseguretat  de les families obligades per les immobiliàries a deixar casa seva i buscar refugi en un altre lloc.

La inseguretat existeix, òbviament, però la genera la pobresa, el mercat de treball precaritzat, l’especulació financera i la violència masclista. Cal recordar-ho?

La “sensació d’inseguretat” és una altra cosa. La fomenten i generen les elits, amb la complicitat de determinats mitjans de comunicació i d’algunes autoritats.

Avui és més evident que mai que “qui es guanya la vida amb la seva feina no vol el mateix que qui viu de dividends i inversions” (3), i la “seguretat” de la que parlen els governants és la dels segons, que intenten convèncer els primers, de vegades amb molt d’èxit, que tenen un  problema comú.

Exigeixen l’enduriment del codi penal i obliden la llei mordassa. Demanen més policia i la despleguen per perseguir petits delinqüents, sovint entre població marginada, o per “garantir l’ordre”, quan la població decideix expressar-se pacíficament o quan les autoritats desitgen celebrar un esdeveniment i volen fer-ho sense soroll, sense la incòmoda fressa que produeix la gent que protesta.

Propicien l’extensió d’una “sensació d’inseguretat” i adopten mesures de “saturació policial”. Aquest agost han decidit fins i tot el desplegament a Ciutat Vella de Barcelona dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Costa creure que els agents de la Brimo estiguin preparats per atendre problemes d’arrel social.

“La saturació policial de l’espai públic, lluny de dissuadir el conflicte, l’esperona”, van explicar ja fa temps en un llibre que convé rellegir dos ex-col·laboradors d’Ada Colau, avui diputats, Gerardo Pisarello i Jaume Asens(4).

Tal com va escriure Tony Judt,”cal aprendre a pensar de nou l’Estat”. Quan parlem de seguretat i de furts cal mirar cap a qui atempta de debò contra les propietats individuals i col·lectives, cap a la cleptomania gegantina, la del poder financer. “No pensarem d’una altra forma si no parlem d’una altra forma”.

Qui propicia la “sensació d’inseguretat”?
MARIÀ DE DELÀS - publico.es

(1) ¿Involución en América Latina? Espacio Público, febrer 2019 http://espacio-publico.com/involucion-en-america-latina
(2) L’enduriment del codi penal que proposa Buch no rebaixarà la delinqüència https://www.publico.es/public/l-enduriment-penes-furtadors-per-combatre-inseguretat-solucio-cortina-fum-endurir-les-penes-els-furtado.html
(3) Tony Judt. Algo va mal. Taurus, 2011
(4) Gerardo Pisarello y Jaume Asens. La bestia sin bozal, en defensa del derecho a la protesta. Los Libros de las Catarata, 2014

GENT DEL BARRI 23.8.19

"Cada vegada hi ha més gent que no surt a comprar al costat de casa, a escollir en persona allò que desitja adquirir, a tractar de viva veu amb el venedor. Prefereix decidir a través d'una pantalla, i després combatre el sedentarisme amb llargues caminades sense objecte. En conseqüència, molts establiments del barri tanquen per falta de clients, alimentant així un peix que es mossega la cua.

Sovint, les costums de cada temps no tenen sentit, i aquesta de l'afecció a la compra electrònica per lluir modernitat s'ha instal·lat entre nosaltres. Reconegut així, almenys caldria exigir que els vehicles transportistes fossin elèctrics. Si pel que sembla és inevitable que segueixin entorpint el trànsit, que a sobre no augmentin la pol·lució". Ho comenta Eulalia Solé a la Vanguardia.

Aquest costum segurament deu ser molt barceloní, llevat que el meu barri sigui com els dels gals d'Asterix i Obelix, un reducte de les costums d'antes. Antes, la iaia Maria com encara  no tenia nevera, anava a comprar cada dia a Can Garriga que ho tenia al costat mateix, amb un clàssic, es deixava el pot de la llet al foc, i aquesta bullía i bessava, perquè antes, la llet com era de vaca es bullia abans de consumir-la; tota la compra, sense plàstics era a base de lliures, mitges llires, patricons, terses, mitges terses, etc, i s'anava a comprar amb el cabàs (aquests carrets de compra que tant bé van a la gent gran fent de taca taca encara no hi eren).
En certa manera, aquesta manera de consumir es manté encara al meu barri, el barri de la Creu Alta, potser perquè hi ha molta gent gran que no pot conduir per anar a comprar als grans centres comercials de les rodalies de la Ciutat. Cert és que els supermercats del barri porten la compra a casa de la get que té dificultats per desplaçar-se, però no arriba al 10%.

El meu barri, està dins la dita República independent de la Creu Alta. Un barri on hi ha de tot; tenim dues Farmacies, un Mercat municipal, 11 bars, 9 de xinesos, 1 de Bangla Desh i un que el porten uns catalans i on hi ha a l'entrada llibres damunt d'una taula per intercanviar-los. Tenim Condis, Dia, Consum i el Supermercat Juma que ara se l'han quedat uns paquistanesos i que té mal borrany. Bogaderia, tintoreria, agencies de viatges, un tot a 100 molt gran, un barber del país i tres de marroquins, 5 perruqueries i fins i tot una botiga de venda de petards que el fill de l'Anita, traspassada abans d'hora manté viva venent altres coses la resta de l'any. Tenim també la llibreria de la Rosario on hi ha de tot, i que és com una mena d'atrium on xerrar distés a primera hora del matí. Tenim també una autoescola sota de casa, una rostisseria, i quelcom que hem dec deixar. Ah si! tres forners, una pastisseria, i el sumsum corda que ven pa precuit benzinera inclosa, que tambè la tenim a prop.
Em deixo el Parc Catalunya, el Corte Inglés o el Viena, però això és més eix Macià i a banda de nou, no ho sento del tot dins del meu barri. Aquest barri on hi habita gent variada, sobretot gent gran i que té el seu propi animador de carrer, l'Agi que ara ha tornat del Senegal on el seu pare esta ingressat i fotut fa temps. Aquest barri meu, que el sento com a meu, és la meva Patria, el meu país, i aquí tot està encalmat, la gent fa la seva vida com sempre, aliena la seva majoria als moviments tectònics que s'estan produint en l'altre barri. No ha¡n augmentat el consum d'ansiolítics, ni hi ha en general angoixa ni desencís,  no hi ha violència, i a penes robatoris, potser perquè la gent està almenys al meu barri per sobra o per sota de tots aquests aldarulls i va fent via sense presses, a la seva, més preocupada pels seus petits problemes que ningú ressol que pels qui mentre es dediquen a fer volar coloms no s'en preocupen gens. M'estimo el meu barri, potser perquè és el meu, senzill, humil, sense pretensions, però viu, meravellosament viu. Visca el barri de la República independent de la Creu Alta!

ANAR-SE'N PER EXPLICAR 22.8.19

La història del Mahmoud migrant, el jove que va sortir del perdut llogaret de Temanto a per un futur diferent i que va trigar tres anys a arribar a Ceuta per saltar la tanca (al tercer intent, el 2005), està detalladament descrita en el llibre 'Partir et raconter', un clandestí africà rumb a Europa'. 
La història del Mahmoud immigrant, el sevillà de la Alameda, amic dels seus amics i treballador incansable, se segueix escrivint cada dia. Els que tenen la sort de conèixer-lo aprecien la generositat que ell té i que va saber trobar en aquest costat del món. La desimboltura de Mahmoud, tercer fill d'una àmplia família africana, pot ser que li ensenyés Monsieur Scene, el seu admirat professor a l'escola de Parumba, un poble al que el petit Mahmoud es dirigia cada dia, plogués o fes fred, travessant infinits camps d'arròs i preciosos camins de terra vermella i espectaculars baobabs. Sempre amb un pensament per Senegal, no amaga certa crítica irònica per als paisans que es conformen amb quedar-se "sota el mango". Detingut i expulsat al desert tres vegades abans del salt definitiu, entre moltes altres desventures, sap bé que la màxima de que qui la segueix l'aconsegueix està feta per a ell.

Va tenir sort, potser perquè no va cessar en la seva obstinació fins aconseguir-la. Aquella que li va faltar al seu amic de la infància Salif a uns metres de superar la tanca que separa la possibilitat d'un futur complicat, però il·lusionant, d'una destinació difícilment diferent al previst.

Afectuós amb els nens, igual que ho són els nens de Temanto cap als seus escassos visitants, Mahmoud desprèn esforç per fer les coses bé i una generositat que carrega de regals cada vegada que torna al seu país, al seu preciós poble, a tocar de la frontera amb Guinea Bissau i Guinea-Conakry.

La seva primera ocupació va ser a la Fira d'Abril, muntant una caseta, i després va treballar com a cambrer en un bar de la Alameda d'Hèrcules. Des de fa un temps el seu millor aliat ve sent la fusta, després de formar-se a Lucena (Còrdova) com a fuster. Ara té 35 anys i enrere van quedar les impol·lutes i elegants cases de tova, perfectament organitzades i netes, de la seva Temanto natal, el lloc del que va decidir anar-se'n, "anar-se'n per explicar", com es tradueix el títol del seu llibre, explicar que el somni europeu està molt lluny però és possible per a qui el persegueix.

Aquest altre vídeo que he rebut via facebook és molt interessant, és de Sani Ladan, activista africà pels Drets Humans sobre migració, i és la visió de la situasció des de l'altre banda, una visió lúcida i sincera.
«No vam sortir dels nostres països perquè ens agradi morir, sinó perquè Europa els roba als joves africans seu futur», explica Sani Ladan,  analitzant les causes de l'emigració, i narrant en un impressionant testimoni seva pròpia odissea i com miraculosament va aconseguir salvar la seva vida.

LA COMPASSIÓ 22.8.19

La meva "compassió":... la sento allà on contemplo un gran malbaratament de precioses qualitats... o quan penso en el destí de la humanitat.

.

Compadir equival a menysprear.

.

La compassió és importuna. La compassió és una ofensa al pudor. Aquesta virtut és el que la gent insignificant consideren avui com la virtut per excel·lència: no tenen respecte al gran infortuni ..

.

La compassió és un sentiment que conté gaudi i que proporciona el gust de la superioritat en petites dosis.

.

No m'inspiren confiança els compassius que són feliços en la seva misericòrdia: no tenen pudor.

.

La covardia és la més gran dispensadora d'almoines.

.

La compassió, per poc sofriment que produeixi, és una debilitat, com tot abandó a una passió "perjudicial".

.

Hem contenir amb ferma mà al cor, ja que si se li deixa que faci de les seves, ens farà perdre el cap.

.

Cal anar amb compte de no estar malalt molt de temps, ja que els espectadors s'impacienten aviat de l'obligació habitual de sentir compassió, és un esforç excessiu mantenir-se molt temps en aquest estat d'ànim.

FRIEDRICH NIETZSCHE

ELLES VOLEN SER LLUM 21.8.19

El somni de ser fotoperiodista de la gambiana Hawa il·lustra l'avanç dels drets de la dona a l'Àfrica. Hawa fent fotos a la platja de Tanji: cada vegada hi ha més dones en el periodisme i en altres professions fins ara exclusivament masculines a Gàmbia

La llum és perfecta i Hawa ho sap, però dubta; no vol mullar-se les sabatilles noves. Aixeca la càmera, enfoca però no dóna al clic. Massa lluny. Les seves esportives són de canya alta, blanques i negres, com les gavines que grallen al cel, ansioses per l'arribada de desenes de piragües amb les xarxes trufades de peixos. A la sorra platejada de la platja de Tanji, un poble pesquer de Gàmbia, despunta un formiguer multicolor: mossos xops descarreguen la mercaderia entre un torrent humà de dones que liciten pel peix més fresc, llocs de venda a terra, nens atents a un descuit per pispar una arengada del terra i gats de carrer amb la mateixa intenció. Fa olor a suor, a mar i el sol envernissa d'una llum tènue les cares suades. És el moment ideal i Hawa sap que no durarà molt. Busca un nou enquadrament i en mirar pel visor fa petar els llavis d'enuig: s'ha ficat enmig seva amiga Catherine, a qui l'aigua ja li cobreix les cuixes i s'acosta atrevida a les embarcacions amb la seva càmera fotogràfica agafada entre les mans. Si Hawa ha de vèncer la seva timidesa en fer fotos, Catherine és un remolí. Riu divertida, crida quan l'esquitxa una onada i tracta d'enfocar quan sobre de la piragua els pescadors inflen els braços per a ella. Llavors Hawa crida prou. I es diu que ella també pot fer-ho. Es retira uns metres, busca un forat a la sorra seca i es treu les sabatilles.
-Let 's go-, diu.
I ja no deixa de fotografiar.
Hawa Faye i Catherine Bassen són amigues i des de fa sis mesos volen el mateix impossible: ser fotoperiodistes a Gàmbia. Amb 18 i 19 anys, són les alumnes més joves del primer curs de fotografia del centre de formació per a dones de Fandema, a la veïna localitat de Tujereng. Comparteixen aula -la escola és de l'oenagé Mbolo i no paguen matrícula- amb altres set noies i el professor Abdoulie B Jarju, de 25 anys, que els dóna classes de forma voluntària.
Hawa és conscient que anhela conquerir una professió històricament masculina però accepta el repte. La determinació de Hawa anuncia aires nous. Tot i que queda un llarg tros per a la igualtat i hi realitats africanes diverses, els avenços en drets, el major accés a l'educació i l'augment de representació política -en deu anys s'ha triplicat la xifra de ministres i ja són el 22,5% dels seients parlamentaris, a prop d'Europa (23,5%) i davant dels Estats Units (18%) - auguren una transformació que ja ha començat: durant sis anys consecutius s'ha reduït la bretxa de gènere en el continent. Passa que no és Àfrica, són Àfriques. Mentre a l'índex del Fòrum Econòmic Mundial sobre desigualtat, que valora aspectes com educació, oportunitats econòmiques, accés a la salut i poder polític per a elles, fins a tres països -Ruanda, Namíbia i Sud-àfrica- estan entre els vint primers (i davant d'Espanya ), hi ha fins a nou països africans en els últims llocs de la llista.
"La fotografia, i més a Gàmbia, és un món d'homes; abans em feia por, però ja no ".
Més enllà dels nombres, en el llanço de Hawa treu el cap una rebel·lió. Perquè sense por, els somnis són més alts.
-Vull respectar a la gent amb el meu treball. Les fotografies tenen força i, si alguna cosa no t'agrada, amb elles pots canviar les coses.
A Catherine només cal observar-la treballar per trobar el perquè de la seva elecció: és pura passió. Fa broma amb la gent gran, xerrada amb les dones, juga amb els nens i persuadeix a uns pescadors perquè la pugin a pols a bord. No deixa un segon de disparar. Quan no fotografia, balla. O canta. I és feliç.
A més de compartir emoció, la primera vegada que van tocar una càmera, Hawa i Catherine van pensar el mateix: "que no se m'ha rellisqui". Si se'ls trenqués la màquina, prestada per l'escola, no podrien pagar-se mai. Les dues vénen de famílies nombroses, de butxaca estret i sostre de xapa. La primera, filla d'immigrants senegalesos, va plorar la mort del seu pare al novembre, fulminat per un atac de cor, i ara els set de casa viuen amb l'escassetat sota la llinda. Hawa sent el seu amor per la fotografia en present, perquè demà potser no podrà: ni tan sols sap si la setmana que la seva mare arribarà a reunir els 40 dalasis (70 cèntims d'euro) que costa el transport públic diari per arribar a l'escola.
Catherine fa anys que es va acostumar a l'absència paterna. Els va abandonar quan ella tenia cinc anys i la seva mare va tirar endavant als seus cinc fills netejant oficines. Per a ella, la càmera ha estat una porta a un nou món. Perquè, a més de fotografia, a Fandema li han tret la seva gran vergonya: ha après a llegir i escriure.

L'educació serà clau per consolidar els avenços de la dona africana. Fins ara, els èxits són insuficients però esperançadors. Tot i que encara hi ha 27 milions d'africanes analfabetes, cap altre lloc del món ha vist un major augment de l'accés femení a l'educació primària. El gir ha estat notable: si l'any 1970 una de cada dues africanes no sabia llegir ni escriure, avui la xifra és una de cada cinc.
Per al professor Jarju, tant Hawa com Catherine són més que aspirants a fotògrafes, són pioneres. Si no ho estigués veient amb els seus propis ulls, diu, no creuria que unes noies d'un orígen tan humil puguin aspirar a viure de la fotografia. No és que el seu context no ajudi, és que resta. Amics, veïns i familiars els demanen que abandonin i es dediquin a una cosa seriosa. Però elles no es rendeixen.
-Són treballadores, creatives, generoses... Per a mi -diu Jarju- són un símbol.
L'endemà, Jarju cita als seus alumnes en una instal·lació de plaques solars a la ciutat. Vol que facin un reportatge per practicar. Quan vam arribar, Hawa i Catherine ja s'han col·locat l'arnès de seguretat, el casc i, amb les càmeres penjant, pugen per una escala d'uns set metres. Sense vertigen.

XAVIER ALDEKOA|ALFONS RODRÍGUEZ 
lavanguardia.com