Page Nav

HIDE

Grid

GRID_STYLE

Classic Header

{fbt_classic_header}

ÚLTIMS ESCRITS:

latest

MESSI TÉ UN KALÀIXNIKOV OXIDAT

Gloire i Rodrigue vivien a la mateixa aldea, eren amics i van deixar de ser nens alhora: amb nou anys. Va passar en una nit freda, és c...


Gloire i Rodrigue vivien a la mateixa aldea, eren amics i van deixar de ser nens alhora: amb nou anys. Va passar en una nit freda, és clar, l'horror té cura sempre amb els detalls. Rodrigue dormia i no va poder reaccionar quan la porta de la seva barraca va esclatar en mil trossos per la puntada d'un guerriller. Només va tenir temps de veure com el seu pare intentava evitar que aquells rebels violessin la seva dona. Com es van entretenir matant-lo, va poder fugir. Rodrigue va agafar al seu germà de tres anys i va córrer al bosc a amagar-se. A l'altra banda del llogaret, el seu amic Gloire també corria. Es va amagar al costat del seu pare en uns arbustos, però quan aquells homes armats del FDLR, un grup rebel integrat per autors del genocidi de Rwanda el 1994, anaven a trobar-los, el seu progenitor es va lliurar per salvar-lo. Des del seu amagatall en un matoll, Gloire va veure com li mataven a cops de matxet.
Quatre anys després d'aquella nit, tots dos arrosseguen unes botes grans per la terra humida de Ngenge, un llogaret engolid per la selva on no arriben carreteres ni vehicles. Gloire porta una samarreta blanca amb coll de bec i uns texans trencats, Rodrigue una gorra vermella calada fins a les celles i una samarreta del Barça amb el número 10 i el nom de Messi a l'esquena. A Rodrigue li encanta el futbol, ​​però fa quatre anys que no el deixen jugar. "Ja no sóc un nen, ara he de ser un bon soldat".
Tot està en calma però cap deixa anar el seu AK47 oxidat. A prop ronden diversos homes armats amb els ulls vidriosos i l'alè macerat en alcohol. Són membres del Moviment d'Acció pel Canvi (MAC), un dels més de 40 grups rebels en actiu a l'est del Congo. Porten armes, però no semblen soldats: vesteixen samarretes trencades i gorres ridícules amb forma de ninots de peluix. El seu líder, el general Etienne Mbura assegura que són un grup d'autodefensa civil i no busquen enriquir-se. També diu que els nens soldat sota el seu comandament es van allistar voluntàriament. Rodrigue i Gloire són la seva guàrdia personal. La seva missió és bàsica: han de donar la seva vida per ell. Tots dos pensen complir.
-Sóc un soldat perquè vull matar l'assassí del meu pare. No temo morir per defensar al general- diu Rodrigue.
Els reclutaments de nens soldat al món han crescut un 159% en cinc anys. Segons les Nacions Unides, l'any 2012, hi va haver 3.159 nens soldat més, mentre que el 2017 la xifra es va incrementar en 8.185 en un total de quinze països. És impossible saber quants nens soldats en total hi ha -durant anys es va usar la xifra de 300.000 sense base robusta-, però sí se sap qui. Segons un informe de l'ONU, 56 grups rebels-set exèrcits regulars fan servir a menors a les seves files. També se sap majoritàriament on són, sobretot pels que escapen: en tres anys, 17.141 nens soldat han estat alliberats al Congo.
Els conflictes de baixa intensitat com el de l'Estat Congolès, que no acaben formalment perquè ni es lluita per la victòria ni es negocia per la pau, són l'ecosistema perfecte per a la proliferació de nens soldat. És senzill convertir-los en assassins: són barats, manipulables i quallen bé amb una guerra patètica, plena d'armes velles i soldats miserables, que maten i es deixen matar per un grapat de francs mentre els seus superiors s'enriqueixen.
A l'est congolès, la guerra és l'excusa d'un saqueig militaritzat. Els grups rebels no lluiten per ideals sinó per controlar mines, rapinyar llogarets rivals o sotmetre territoris per comerciar amb la caça o la tala il·legal. La mirada trencada de Rodrigue condensa un altre motiu: a vegades unir-se a un grup armat és la forma més factible de mantenir-se amb vida.
-Els enemics van matar aquí a molts homes i van fer mal a les dones. M'agradaria tornar a l'escola, però la persona que pagava per mi és morta.
Rodrigue i Gloire participen amb els adults en grotesques formacions militars i entrenaments caòtics. Vesteixen i disparen com els grans. L'única diferència són els crits i les clatellades rebudes. Tot i això, Rodrigue diu que el tracten bé i que el general fins i tot els compra roba. En un recés, li pregunto si li agradaria escapar. Em mira espantat, s'assegura que no hi ha ningú a prop i calcula el risc de dir la veritat.
-Ara el MAC és la meva família i el general Mbura és el meu pare.

Per desxifrar la por paralitzant quan els majors s'emborratxen i comprendre el trauma gravat a la pell, cal sortir de la selva. Heritier Jackson ho va aconseguir. Va estar enrolat al MAC dels onze als quinze anys i va lluitar amb el general Mbura i la resta. Fins que va decidir fugir. Una nit va robar deu cartutxos per lliurar-los com a prova que era un nen soldat i es va lliurar en una base de la MONUSCO, la missió de l'ONU al país africà, perquè el protegissin. Avui viu amb la seva tia a la ciutat de Goma. Heritier té les pestanyes llargues, la cara rodona i un nas xato que li donen un aspecte acriaturat. Parla amb un to suau i sembla incapaç de fer mal a ningú. Està espantat. Encara que viu a més de 12 hores del territori controlat pel MAC -una eternitat en Congo- i han passat dos anys des de la seva fugida, encara li fa por que el trobin.
Dels seus dies a la selva, recorda el fred, la fam i les pallisses. Prefereix no recordar molt més.
-Saps? L'alcohol et fa fer coses. La droga et porta a colpejar amb el matxet o disparar al teu amic.

A Heritier se li ha quedat gravada una data: el 25 de desembre del 2011. Va ser el dia que va matar per primera vegada. Només tenia onze anys, però en aquella batalla a la selva el dia de Nadal va acabar la seva infància per sempre.
-Em penedeixo de no haver anat a l'escola. Em penedeixo de la guerra, d'haver estat a punt de morir, d'haver matat. Em penedeixo d'haver fet coses que no sabia que seria capaç de fer. Ara Heritier busca desesperadament una feina per refer la seva vida. Algunes tardes, fart de no trobar feina, baixa al llac Kivu, s'asseu a les pedres de la riba i es passa hores mirant a l'horitzó i el vaivé del corrent. Intentant no pensar.


INDESTRUCTIBLES - lavanguardia.com
NGENGE RD CONGO, 
ALFONS RODRÍGUEZ (FOTOS)

6 comentaris

  1. De aquellos barros...

    "La colonización de Congo –la actual República Democrática de Congo (RDC)– es uno de los episodios más negros de la historia de Bélgica, que también gestionó los territorios de Burundi y Ruanda. Aunque resulta casi imposible conocer la magnitud del genocidio, se estima que al menos un tercio de la población en la zona murió a consecuencia de la colonización belga. Millones de personas perecieron asesinadas durante la invasión militar, o como consecuencia de los trabajos forzados a los que fueron sometidos, los desplazamientos forzosos, las hambrunas, o las torturas. Congo fue durante años patrimonio personal del mayor responsable de los horrores del colonialismo, el rey Leopoldo II."

    http://mundonegro.es/belgica-frente-pasado-colonial/

    ResponElimina
  2. y el rey Leopoldo II de Bélgica el máximo culpable.

    ResponElimina
  3. Cuando se habla de tiranos, este es uno de los máximos exponentes. El olor de su mierda llega hasta hoy.
    Un perfecto canalla. A veces me río de las tropelías falderas (pagadas por todos, que conste) del viejo Juan Carlos, pero en comparación del Leopoldo este, Juan Carlos es un monje claretiano.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan Carlos Primero y Sofía después, despres de l'ùltima operació ja és oficialment: ROBOCOP I

      Elimina
  4. Aunque nada de lo que hay escrito aquí necesita adiciones, aporto mi visión en primera persona: En África se portan los fusiles con idéntica rutina que las varas de pastor.

    ResponElimina
  5. Así es, aunque así no debería ser...

    ResponElimina