· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LES MANS DELS MASCLES


Fa uns dies, un conegut actor va mantenir en públic que "les mans d'un mascle no estan per estar quietes, precisament", un enunciat prou enigmàtic, per cert, perquè no s'aclaria on o en qué es devien entretenir aquestes inquietes mans virils.
Efectivament, les mans del mascle, com les de la femella, estan fetes per fer coses, i uns i altres s'han passat la vida fent coses. Fabricant instruments per preservar la vida com per provocar la mort; elaborant refugis per combatre les inclemències del temps i productes alimentaris per a garantir l'existència; construint vies de comunicació per conviure amb altres o per aniquilar; les mans dels mascles, com les de les femelles, han estat sempre en moviment.
Les mans dels mascles, com diu l'actor, també podrien ocupar-se en acariciar a les criatures nascudes en coiunda amb les femelles, procurar-los aliment i cures, o bressolar-los a l'hora de dormir, també podrien servir per cuinar, cosir peces noves o sargir les deteriorades; encendre un foc, regar una flor. Se m'ocorren tantes coses en què les mans dels mascles podrien ocupar-per a procurar el bé de la humanitat.
No obstant això, molt em temo que el nostre actor no està pensant en totes les innombrables coses belles i útils que els mascles poden fer amb les seves mans. Més aviat sembla que insinuï -perquè dir-ho obertament no ho diu- que aquestes mans estan autoritzades a furgar impunement a les zones íntimes de les dones, encara que aquestes no ho desitgin; o que justifiqui que fins i tot puguin forçar-les a mantenir relacions sexuals, amb el risc que s'extingeixi l'espècie.
M'agradaria saber si el nostre actor també inclou en aquestes mans inquietes les dels capellans pederastes que sorgeixen en el si de l'església -doncs mascles són, al cap i a la fi- o a altres moltes mans virils que violenten cossos impúbers o adolescents en flor a escoles o gimnasos. En aquests casos ja no sembla que aquestes mans es moguin per evitar la desaparició del gènere humà, sinó per a procurar la satisfacció libidinosa d'aquests mascles de mans nervioses.
A mi se m'ocorren molts llocs on aquests mascles podrien ficar-se les mans inquietes, però com sóc una senyora només en diré un: en el seu puto cul.


OPINION · CUARTO Y MITAD
Las manos de los machos
JUANA GALLEGO

ROSALÍA


Em rendeixo, estimo Rosalía, m'agrada Rosalía. Confeso que no ho entenia, no m'agradaba o no trovaba que el que feia fons tan important, no li donava la importancia que li donava la majoria de la gent, critics musicals inclosos, i tot residia en que nomès l'havia escoltat, no l'havia vist actuar en directe, aspecte que ja havien resaltat uns quants dels seus seguidors incondicionals, i que és el que m'ha fet veure la llum, en caure del cavall con un Sant Pau postmodern.

El video d'ahir als MTV Músic Awards es fantàstic, complex i complert amb una enorme posada en escena d'un gran impacte visual, acompanyat d'un número de ball de gran nivell; a més Rosalía parla amb desimboltura un més que acceptable anglés, com podreu veure en aquest altre video. 
Rosalía es una barreja de Madonna i Beyoncé, veient-la al video d'ahir, veig a Madonna amb 25 anys, però amb més veu. La Catalunya del nye-nye, ja li està censurant que digues que venia de Barcelona i no de Catalunya o de Sant Esteve de Ses Rovires, lo qual es una bestiesa, quan vas pel món no dius que ets de Sabadell o de Sant Feliu de Codines, simplifiques i dius que ets de Barcelona.
Rosalía és una gran artista, m'ha costat reconeixer-ho, però ahir vaig quedar totalment convençut, a Déu el que és de Déu i a Rosalía el que és de Rosalía. Dit queda.
. . .

UNA BACTERIA QUE MATA

Afectats protesten en el lloc on es va celebrar la primera sessió del judici per la colza, a Madrid.
El risc de crisis alimentàries cada vegada augmenta per mes cura que tinguin els manipuladors. La nostra alimentació és cada vegada més processada i, per tant, el nostre control sobre allò que ingerim no es por exercir. L'única manera que tenim de defugir aquesta cada vegada més gran complexitat, interdependència i globalització dels nostres aliments és la confiança. Sobrevivim a força de confiança. Aquesta que ens fa pensar que el que arriba a les nostres neveres està perfectament preparat per al consum i que hi ha els suficients controls i les suficients garanties que les persones i els organismes vetllen perquè això sigui així.
Vivim de la confiança del desconeixement, el que és trist és que una i altra vegada, cada vegada que es produeix una crisi d'aquest tipus, descobrim que al lloc de comandament no hi ha tant ordre com pensàvem i que pot succeir que tinguem al seu càrrec personatges que no donen la talla a la hora d'afrontar una situació d'aquest tipus, en què fonamentalment es requereix detectar l'origen, retirar els productes, minimitzar el risc, tractar i tenir cura de les víctimes, mantenir informats als ciutadans i no induir al pànic i, posteriorment, depurar totes les responsabilitats en la cadena que va fer que tals aliments arribessin als consumidors. 
A tall d'inventari, com no recordar a aquell ministre que en la major i més greu crisi succeïda al nostre país mai, la de l'oli de colza, la que més morts i afectats ha causat, en la qual les víctimes supervivents segueixen encara avui oblidades i patint els efectes de la síndrome de la colza sense haver rebut cap indemnització, va comparèixer davant les càmeres per parlar d'una bestiola "tan petita que si cau de la taula es mata". 
També recordarem la ministra de Sanitat, Candy Crash Villalobos, que durant la crisi de les vaques boges va recomanar a les dones d'Espanya que fessin el brou amb ossos de porc en lloc de fer-lo amb ossos de vaca, tot i que en cap moment s'havia ordenat la retirada o prohibició dels ossos en qüestió.
I així, en aquesta cerimonia de la incompetencia, hem arribat al conseller de Salut de la Junta d'Andalusia 'Don Jesús Ramón Aguirre Muñoz', metge ell per més inri, que va començar aquesta història de la listèria tirant-li flors a l'empresa responsable per haver-li donat unes dades -insuficientes i dolentes com s'ha vist després- que tenia obligació de donar-les i lamentant "la seva mala sort" per haver patit aquesta contaminació. La mala sort no és la dels ciutadans que confiaven en les seves autoritats, No inútil!, la mala sort és la de l'emprenedor que emprenia i trencava les empreses i deixava a tots tirats, però que seguia el seu pas ferm d'emprenedor aguerrit usant al seu fill de testaferro i que ara ha posat en risc a milers de persones. Un personatge, el gerent de Magrudis, José Antonio Marin que té la barra de declarar: «Si hay bacterias en un quirófano, cómo no va a haber en mi empresa» José Antonio Marín asegura que su empresa cumple todos las leyes sanitarias y no se explica cómo se ha producido la infección por listeriosis.

Es pot comprendre aquest afany per treure-li la cara als responsables de la crisi? Potser no ha entès que un polític el primer que ha de salvar és la seva gestió i que aquesta va més enllà de felicitar-se del que és "bona gent" que són els integrants d'aquesta conselleria que Jesús Ramón Aguirre va posar en marxa en tres dies "i tot amb amics meus". Visca el compadreo, el fino i la Ina....

Hauriem de preguntar-nos quina mena d'amics té el conseller Aguirre i analitzar per què es van cometre errors que van endarrerir l'alerta sanitària i van provocar una retirada del producte tardana i parcial. Saber per què mostres mal etiquetades van provocar un retard més en les anàlisis i a què es va deure la mala traçabilitat dels productes i la no declaració de l'existència de la marca blanca. No veig molt factible que sigui la Junta d'Andañusia la que ens acabi explicant tot això. És ben probable que sigui la Justícia la que ens acabi explicant com i per què es va contaminar la carn i com i per què es va intentar salvar la cara de l'empresa responsable.
Però amb l'experiencia de la colza, poc cal confiar en la Justicia, mentre, la Junta D'Andalusia s'en sortirà 'de rositas', per què la dreta sempre s'en surt de 'rositas' dels sues afers i les seves malvestats.

"El mal lo causa un bichito. Es tan pequeño, que si se cae de la mesa, se mata" - Sancho Rof. Ministro de Sanidad de España.

Li va passar alguna cosa?, se li va exigir alguna responsabilitat al senyor de la Colza?, no! han passat 32 anys del judici de la colza, varen condemanr a uns quants a penes lleus de 6 mesos a 20 anys de presó, que tampoc varen complir integrament, i Jesús Sancho Rof?, bé, va fent la seva, en un país, en un putu país en que els errors es premien amb ascensos o càrrecs superiors com a recompensa pels serveis mal prestats a la patria, que li ho diguin sinó a una tal Lamela.

TRETZE


Avui és dilluns o dillums, i fa tretze anys que vaig encetar aquest bloc. En aquests tretze anys s'han perdut molts blocs en la bugada del temps, i pocs en queden dels que hi havia en aquells inicis; twitter, facebook o instagram han anat creixent a costa dels blocs, però és el que hi ha. I aquí seguim donant la llauna cada dia des de 1996. O com es podria dir en anglès: Since 1996.

MESSI TÉ UN KALÀIXNIKOV OXIDAT


Gloire i Rodrigue vivien a la mateixa aldea, eren amics i van deixar de ser nens alhora: amb nou anys. Va passar en una nit freda, és clar, l'horror té cura sempre amb els detalls. Rodrigue dormia i no va poder reaccionar quan la porta de la seva barraca va esclatar en mil trossos per la puntada d'un guerriller. Només va tenir temps de veure com el seu pare intentava evitar que aquells rebels violessin la seva dona. Com es van entretenir matant-lo, va poder fugir. Rodrigue va agafar al seu germà de tres anys i va córrer al bosc a amagar-se. A l'altra banda del llogaret, el seu amic Gloire també corria. Es va amagar al costat del seu pare en uns arbustos, però quan aquells homes armats del FDLR, un grup rebel integrat per autors del genocidi de Rwanda el 1994, anaven a trobar-los, el seu progenitor es va lliurar per salvar-lo. Des del seu amagatall en un matoll, Gloire va veure com li mataven a cops de matxet.
Quatre anys després d'aquella nit, tots dos arrosseguen unes botes grans per la terra humida de Ngenge, un llogaret engolid per la selva on no arriben carreteres ni vehicles. Gloire porta una samarreta blanca amb coll de bec i uns texans trencats, Rodrigue una gorra vermella calada fins a les celles i una samarreta del Barça amb el número 10 i el nom de Messi a l'esquena. A Rodrigue li encanta el futbol, ​​però fa quatre anys que no el deixen jugar. "Ja no sóc un nen, ara he de ser un bon soldat".
Tot està en calma però cap deixa anar el seu AK47 oxidat. A prop ronden diversos homes armats amb els ulls vidriosos i l'alè macerat en alcohol. Són membres del Moviment d'Acció pel Canvi (MAC), un dels més de 40 grups rebels en actiu a l'est del Congo. Porten armes, però no semblen soldats: vesteixen samarretes trencades i gorres ridícules amb forma de ninots de peluix. El seu líder, el general Etienne Mbura assegura que són un grup d'autodefensa civil i no busquen enriquir-se. També diu que els nens soldat sota el seu comandament es van allistar voluntàriament. Rodrigue i Gloire són la seva guàrdia personal. La seva missió és bàsica: han de donar la seva vida per ell. Tots dos pensen complir.
-Sóc un soldat perquè vull matar l'assassí del meu pare. No temo morir per defensar al general- diu Rodrigue.
Els reclutaments de nens soldat al món han crescut un 159% en cinc anys. Segons les Nacions Unides, l'any 2012, hi va haver 3.159 nens soldat més, mentre que el 2017 la xifra es va incrementar en 8.185 en un total de quinze països. És impossible saber quants nens soldats en total hi ha -durant anys es va usar la xifra de 300.000 sense base robusta-, però sí se sap qui. Segons un informe de l'ONU, 56 grups rebels-set exèrcits regulars fan servir a menors a les seves files. També se sap majoritàriament on són, sobretot pels que escapen: en tres anys, 17.141 nens soldat han estat alliberats al Congo.
Els conflictes de baixa intensitat com el de l'Estat Congolès, que no acaben formalment perquè ni es lluita per la victòria ni es negocia per la pau, són l'ecosistema perfecte per a la proliferació de nens soldat. És senzill convertir-los en assassins: són barats, manipulables i quallen bé amb una guerra patètica, plena d'armes velles i soldats miserables, que maten i es deixen matar per un grapat de francs mentre els seus superiors s'enriqueixen.
A l'est congolès, la guerra és l'excusa d'un saqueig militaritzat. Els grups rebels no lluiten per ideals sinó per controlar mines, rapinyar llogarets rivals o sotmetre territoris per comerciar amb la caça o la tala il·legal. La mirada trencada de Rodrigue condensa un altre motiu: a vegades unir-se a un grup armat és la forma més factible de mantenir-se amb vida.
-Els enemics van matar aquí a molts homes i van fer mal a les dones. M'agradaria tornar a l'escola, però la persona que pagava per mi és morta.
Rodrigue i Gloire participen amb els adults en grotesques formacions militars i entrenaments caòtics. Vesteixen i disparen com els grans. L'única diferència són els crits i les clatellades rebudes. Tot i això, Rodrigue diu que el tracten bé i que el general fins i tot els compra roba. En un recés, li pregunto si li agradaria escapar. Em mira espantat, s'assegura que no hi ha ningú a prop i calcula el risc de dir la veritat.
-Ara el MAC és la meva família i el general Mbura és el meu pare.

Per desxifrar la por paralitzant quan els majors s'emborratxen i comprendre el trauma gravat a la pell, cal sortir de la selva. Heritier Jackson ho va aconseguir. Va estar enrolat al MAC dels onze als quinze anys i va lluitar amb el general Mbura i la resta. Fins que va decidir fugir. Una nit va robar deu cartutxos per lliurar-los com a prova que era un nen soldat i es va lliurar en una base de la MONUSCO, la missió de l'ONU al país africà, perquè el protegissin. Avui viu amb la seva tia a la ciutat de Goma. Heritier té les pestanyes llargues, la cara rodona i un nas xato que li donen un aspecte acriaturat. Parla amb un to suau i sembla incapaç de fer mal a ningú. Està espantat. Encara que viu a més de 12 hores del territori controlat pel MAC -una eternitat en Congo- i han passat dos anys des de la seva fugida, encara li fa por que el trobin.
Dels seus dies a la selva, recorda el fred, la fam i les pallisses. Prefereix no recordar molt més.
-Saps? L'alcohol et fa fer coses. La droga et porta a colpejar amb el matxet o disparar al teu amic.

A Heritier se li ha quedat gravada una data: el 25 de desembre del 2011. Va ser el dia que va matar per primera vegada. Només tenia onze anys, però en aquella batalla a la selva el dia de Nadal va acabar la seva infància per sempre.
-Em penedeixo de no haver anat a l'escola. Em penedeixo de la guerra, d'haver estat a punt de morir, d'haver matat. Em penedeixo d'haver fet coses que no sabia que seria capaç de fer. Ara Heritier busca desesperadament una feina per refer la seva vida. Algunes tardes, fart de no trobar feina, baixa al llac Kivu, s'asseu a les pedres de la riba i es passa hores mirant a l'horitzó i el vaivé del corrent. Intentant no pensar.


INDESTRUCTIBLES - lavanguardia.com
NGENGE RD CONGO, 
ALFONS RODRÍGUEZ (FOTOS)
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO