Des de fa molt de temps, els crítics ens van ensenyar a mirar amb escepticisme les intencions dels autors. Ignorar-les seria òbviament absurd; però, per cert, l'autor no és necessàriament l'intèrpret més adequat de la seva pròpia obra.
Carlo Ginzburg
Una de les novel·les que em va marcar en la meva adolescència, va ser Moby Dick de Herman Melville, anys mès tard ja suposadament adult, vaig engolir am fruició Bartleby l'escrivent de Vila Matas, que em va fascinar. Bartleby és un personatge amb el que m'hi sento molt identificat, que m'atrau, deu ser que tinc ànima i esperit de procrastinador, o simplement que preferiria que no.

 MELVILLE 200 ANYS DE MALENTESOS

 Es compleixen dos segles del naixement de Herman Melville i la seva obra segueix envoltada de misteris, errors i malentesos, com les fustes del Pequod surant a alta mar després de la trobada mortal amb la balena blanca. Les escasses vendes, les pèssimes crítiques i el descrèdit que va patir Melville només s'igualen al triomf pòstum de Moby Dick diverses dècades després de la seva mort, quan lectors, crítics i col·legues de la talla de Faulkner o Lowry la van considerar la gran novel·la americana, el clàssic indiscutible de la literatura nord-americana. Com Cervantes, com Kafka -amb qui comparteix un vague aire de família-, com tot escriptor veritablement gran, Melville va ser completament ignorat durant la seva vida i el menyspreu generalitzat dels seus contemporanis rebla el tòpic que un autèntic visionari sempre s'avança a la seva època . És un estrèpit tan unànime que -parafrasejant a Cortázar- comença a semblar-se al silenci. El mateix Melville va advertir, mitjançant diverses indirectes i un esgotador preàmbul d'epígrafs, que la frenètica recerca d'Ahab estava abarrotada de símbols i claus ocultes; per aquest motiu, més enllà d'una tenebrosa novel·la d'aventures o un tractat sobre la caça de cetacis, Moby Dick hagi patit interpretacions de tota mena, ètiques, metafísiques, religioses i polítiques, i que hagi estat llegida des d'una perspectiva al·legòrica, homosexual, ecologista o mística.
El millor és que, com El Quixot, com El castell, la novel·la de Melville és capaç de suportar gairebé qualsevol lectura i que aquestes diverses exegesi no són contradictòries entre si: abans bé revelen la magnificència d'un text que va molt més enllà de les intencions del seu autor, que segueix sobrevivint a generacions ja modes, i que tolera també els grunyits i rebequeries dels que s'avorreixen entre les seves pàgines amb la mateixa desgana amb què el catxalot menysprea els arpons clavats en el seu llom. Amb tot, l'obra de Melville no es redueix a Moby Dick: tot i les burles rebudes a la premsa i que ni tan sols va arribar a esgotar els tres mil exemplars de la primera edició, va seguir treballant aïllat de l'ambient literari, reclòs entre els seus papers, obcecadament dedicat a l'escriptura.
Cap dels seus manuscrits posteriors va aconseguir altra cosa que la incomprensió, tot i que la majoria d'ells demostrin un domini de la narrativa, de la profunditat psicològica, del suspens i del punt de vista pràcticament inigualable. Melville escrivia en futur perfecte. En L'estafador hi ha brots del que esclataria molt temps després en Nathanael West, a Barth i en Pynchon; en Benito Cereno persisteix una asfixiant i estranya atmosfera d'amenaça que preludia a Sartre i a Ionesco; en Billy Budd, mariner, publicada pòstumament, s'escolten ia les trepitjades d'Henry James i de Pinter. Malgrat Moby Dick, l'obra de Melville que avui dia segueix suscitant més aferrissats debats és un relat de tot just vuitanta pàgines, Bartleby l'escrivent, que Borges va fer famós amb la seva traducció al castellà més un pròleg on subratlla el ferotge nihilisme, netament kafkià, del personatge principal. Són molts els que segueixen la brúixola del gran escriptor argentí, però entre els dissidents val la pena aturar-se en aquest article d'Antonio Jiménez Morato, qui comença a demolir la lectura borgiana des de la supressió del subtítol, força significativa (Una història de Wall Street), i l'addició d'un verb en la cèlebre cantilena de Bartleby: «Preferiria no fer-ho», quan en anglès, en realitat, Bartleby només diu «Preferiria que no». On Borges veu irracionalitat i candidesa, Jiménez Morato descobreix un atroç exemple d'explotació laboral i un subtil desvetllament de les misèries del sistema capitalista, una lectura que ja va apuntar Deleuze. Bartleby es nega a revisar les còpies no per capritx o tossuderia, sinó perquè ell va ser contractat únicament com a copista, treball que realitza en condicions penoses, gairebé sense llum, i amb tan escàs salari que ni tan sols pot pagar-se una habitació. Si acceptem la bogeria de Bartleby és per una raó molt senzilla: el narrador de la història també és el seu patró i Melville, igual que Cervantes, o després Conrad o Kipling, ens ha ensenyat a desconfiar del narrador. - Bartleby the scrivener. via público.es