ECONOMIA DIGITAL 9.8.19

Les multinacionals de l'economia digital utilitzen paradisos fiscals per reduir la seva factura fiscal, alhora que utilitzen les dades per fer negoci. La Comissió Europea vol acabar amb això, però primer haurà de definir per què i on els han de pagar.
L'economia canvia. Les multinacionals evolucionen expandint la seva activitat per totes les facetes de la nostra vida, per tots els racons del planeta, sota noves formes de negoci inimaginables fa tan sols uns pocs anys. L'anomenada "economia digital" ha nascut i creix a uns passos de gegant. Però el control dels governs i les legislacions van molt més lentes i reprodueix camps de batalles desiguals entre aquestes grans empreses i els estats.
El terreny fiscal és una de les conteses en què els Estats, i per tant els contribuents van perdent. L'empreses tecnològiques que componen aquesta economia digital estan en el punt de mira de la Comissió Europea (CE) o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). L'àrdua tasca de desenvolupar un sistema d'impostos per a aquestes empreses i per les "dades" es planteja com un dels principals reptes de l'economia global.
Segons la CE, les empreses de serveis digitals paguen un tipus impositiu real de l'impost de societats (IS) de tan sols el 9%. Bastant menys que la mitjana de la resta d'empreses que, segons aquest mateix organisme, paguen un 23%. Però un estudi de la Tax Justice Network, organització civil britànica que denuncia els sistemes fiscals injustos, revela que les principals empreses de serveis digitals que operen a Europa paguen un tipus d'IS efectiu al voltant del 10%.
Això se suma al domini mundial que comencen a exercir aquestes empreses. Actualment, nou de les vint empreses més grans del món per capitalització borsària són digitals. Fa deu anys, en aquest mateix rànquing, només trobàvem una empresa.
Molts escàndols protagonitzats per aquest tipus de companyies han posat en el debat públic la seva poca aportació a les hisendes dels països on operen i d'on obtenen els seus beneficis. Apple va protagonitzar un dels més sonats. Al setembre de 2016, la comissària europea de Competència, Margrethe Vestager, multava a l'empresa de la poma amb 13.000 milions d'euros més interessos pels impostos no pagats a Irlanda, bressol europeu de la majoria de les empreses tecnològiques nord-americanes a causa del seu baix IS, entre 2003 i 2014.
A Vestager tampoc li va tremolar el pols a l'hora de multar Amazon o Microsoft. Però el major escàndol, i al que s'està intentant posar remei, no és que aquestes empreses paguin pocs impostos a Irlanda, sinó que no paguin impostos en els països on obtenen els beneficis, venen els seus serveis o recullen dades per després vendre'ls.
Són moltes les definicions que se li han intentat donar a aquesta nova etiqueta de l'economia. La rapidesa amb què canvien aquest tipus d'empreses, i amb la qual apareixen nous negocis i tecnologies, deixa obsoletes les definicions que la intenten acotar i, per tant, regular.
Quan sentim parlar de les empreses digitals, la imatge que té la gran majoria de la gent és la de qualsevol companyia que ofereix els seus serveis mitjançant una pàgina web o plataforma digital, però la definició que fan servir organismes com la CE és molt més acotada.
L'economia digital abasta aquelles activitats on els ingressos són generats per activitats en què els usuaris tenen un paper important en la creació del valor, és a dir, quan les dades que aportem -o ens extraen- són usats per obtenir un benefici per part de l'empresa. Aquest ús es pot classificar en tres grups o formes de rendibilitzar aquestes dades.
La primera activitat que es pretén gravar amb aquests nous impostos són els ingressos per publicitat en pàgines web. Quan vam visitar una pàgina, les galetes, aquests programes que s'instal·len al nostre ordinador, envien informació sobre la nostra localització, últimes recerques o altres dades personals i demogràfics per a classificar-te com a potencial client de segons quin tipus d'empresa i vendre els espais publicitaris d'aquesta pàgina web al millor postor.
Amb la legislació fiscal actual es pot donar la paradoxa d'estar visitant una web en espanyol, en la qual puguis estar contractant un servei o comprant un producte a una empresa que estigui a pocs quilòmetres de casa teva, ser bombardejats per publicitat d'altres empreses espanyoles i que aquesta web no pagui impostos a l'Estat espanyol. Això pot passar quan aquesta estigui fent d'intermediari entre aquesta empresa i tu, però no tingui residència fiscal aquí. Si, a més, el domicili fiscal d'aquesta web es troba en països com Irlanda, Països Baixos o qualsevol paradís fiscal, possiblement acabi per no pagar res.

L'últim sector, un dels més polèmics i difícils d'acotar i controlar, és el que està compost per empreses que generen beneficis mitjançant la venda de dades obtingudes d'informació dels usuaris. L'ús del big data o la manca de mètodes per valorar les dades dificulten que es puguin gravar. En aquest grup de companyies s'inclouen les xarxes socials com Facebook que, gràcies a l'escàndol de Cambridge Analytica, s'ha destapat el rendible i influent que pot ser la venda de dades obtingudes per part d'una empresa amb l'abast que té la xarxa social de Mark Zuckerberg. Però no només les grans xarxes socials comercien amb les nostres dades: aplicacions mòbil per controlar la menstruació que venen tota mena d'informació sobre l'Estat de les dones o jocs "gratis" per al teu telèfon que accedeixen a les teves fotos o contactes, són només alguns els exemples. - elsaltodiario.com

VIATGE A LA INNOCÈNCIA 8.8.19

Anem a prendre (o a fer) el vermut? Fa uns anys aquesta pregunta era sinònim de reunir-se en un bar, d'ajuntar-se amb la família o els amics abans de l'hora de dinar o, simplement, de picar alguna cosa perquè entres la gana. No obstant això, i encara que en els últims temps la canya s'ha apoderat de l'aperitiu i les ampolles de vermut semblaven condemnades a l'oblit, la realitat és que el vermut ha tornat a agafar protagonisme.

Tot d'una, es posen de moda els vermuts als bars, la premsa internacional parla de l'aperitiu espanyol per excel·lència i fins i tot el negoci dels Adrià a Barcelona, ​​Cellers 1900, s'anomena a si mateix "vermuteria", amb una carta composta per salaons, embotits i adobats girant al voltant d'aquesta beguda. I és que el vermut de cop s'ha tornat cool. Per cert, quant de mal han fet Ferran Adrià i el seu germà, no ja per ells, sinó pels maldestres imitadors que els han volgut imitar.

No fa tant que del vermut com a tal poc s'en parlava, ni tan sols el pren el James Bond actual, la moda, el més cool, eren els gintònics gilipuà o cagati lorito, a qual més raret, i imagino que ja deuen haver passat de moda. A Sabadell, a tocar de la plaça del mercat, han obert una vermuteria que a mitjans de l'any vinent, o segurament abans, ja haura tancat o cambiat de registre. I és que la moda, cada vegada és més fugissera.

Digueu-me garrulo, però a mi el vermut que m'agrada és el de celler, el de garrafa i amb sifon, potser pel record que en tinc de la infància, quan anava a passar l'estiu a l'Estany amb els meus tiets i el diumenge després d'anar a missa anàvem al bar del poble a prendre el vermut amb olives, per cert, farcides d'anxova de veritat, una per una, i per suposat, servidor amb 10 anys es prenia el seu vermut a granel i amb sifón, i ningú denunciava als meus tiets per donar-me de beure alcohol a tan tendra edat, potser perquè en aquella època la gent no era coool, però tenia bastant sentit comú i no era tan primmirada.

He pensat avui en aquest escrit de fa temps d'un estiu a l'Estany, llegint aquest evocador article d'Antoni Puigverd a la Vanguardia.

VIATGE A LA INNOCÈNCIA - Antoni Puigverd

Amb els viatges passa com amb els animals. De la mateixa manera que visitar llocs molt allunyats sembla que afegeixi valor i sentit a un viatge, es dona per fet que les grans bèsties de la selva són més interessants i valuoses que els nostres animals de bosc: el senglar, la guilla, el talp, la merla, el rossinyol, el tritó. En un replec muntanyenc de Camprodon on acostumo a passejar cap al tard, hi ha una bassa amb aigua clara on crien els tritons. L’any passat, n’hi vaig veure créixer quatre o cinc, però ara només n’hi ha un (aquest any, fins a la verda i humida vall de Camprodon, els rius baixen tristos, les fonts brollen anèmiques, groguegen els prats on vaques i cavalls pasturen).
A primer cop d’ull, aquest tritó menut sembla un capgròs, però és més allargassat que les cries de granota, més harmònic: el cap menys voluminós, la cua més gruixuda, uns peuets preciosos. És de color gris amb tot de petites taques fosques. No neda gaire. S’està molt quiet, sota l’aigua, arrapat a una pedra amb els ditets. Me’l miro una estona sense molestar-lo; i em ve el record dels meus jocs d’infantesa al riu Daró de la Bisbal d’Empordà, el meu poble de naixença.
Quan el corrent s’esgotava –i això passa la major part de l’any–, la llera del riu era un territori ideal d’exploració. L’aigua es podria als clots més fondos. Aigua fosca, pudent, enllotada, però farcida de capgrossos, que a la Bisbal es diuen papibous. Aleshores, no hi havia la cultura del respecte als animals que tenim ara. De gossos, només n’hi havia a les cases de pagès: menjaven ossos, eren tractats a cosses, bordaven quan s’acostava algú. Els nens més grans mataven ocells amb tiradors i mutilaven sargantanes (a la Bisbal, singlantanes). Els més petits, amb el palmell de la mà corbat, pescàvem els capgrossos, que són càndids i es deixen agafar de seguida.

Damunt la mà tremolava espasmòdicament la cua del capgròs. El posava en un pot de vidre amb la mateixa aigua bruta de la bassa i me l’emportava a casa. M’agradava veure com li sortien primer les potes del darrere i més tard, mentre la cua s’escurçava, les del davant: s’anava fent granota. Si la mare o l’àvia es cansaven de veure el pot d’aigua pútrida, en llençaven el contingut al carrer. Amb tristesa per la pèrdua, però no pas per la mort de l’animal, jo contemplava l’agonia del papibou sota el sol canicular. Els tremolors de la cua s’anaven fent més lents i patètics. Però la meva tristesa es dissipava de cop si descobria una marieta o si veia saltar una llagosta. Alçant el cap, m’encisava un niu d’orenetes.
Els fets viscuts amb més passió també s’oxiden i ens arriben a semblar ridículs
A mesura que madurem o envellim, els records maduren o envelleixen amb nosaltres fins al punt que els fets viscuts amb més passió també s’oxiden i ens arriben a semblar ridículs. Els records –lírics o tràgics– envelleixen malament, excepte els que provenen de la mirada del nen embadalit que vam ser. En aquest cas, el record és un viatge a la innocència, al paradís sense culpa, a l’únic lloc d’on no serem mai expulsats.

PATRIOTISME, AMENAÇA PER LA LLIBERTAT 7.8.19

Què és el patriotisme? És estimar el lloc on un neix, el lloc dels records i esperances, dels somnis i aspiracions de la infància? És el lloc on, en la candidesa infantil, miràvem les fugaces núvols i sorpresos de per què nosaltres, igualment, no podíem córrer tan ràpidament? ¿El lloc on comptàvem els milions de lluents estrelles, angoixats pel terror que cadascú "havia de ser un ull", que ens traspassava fins el més profund de les nostres petites ànimes? És el lloc on podíem sentir la melodia dels ocells, i somiar amb tenir ales per volar, com ells, a terres distants? O el lloc on ens assèiem als genolls de les nostres mares, capficats per meravellosos contes de grans fets i conquestes? En poques paraules, és l'amor pel terrer, cada polzada que representa els més estimats i preciosos records d'una feliç, alegre i juganera infantesa?
Si aquest fos el patriotisme, molt pocs nord-americans en l'actualitat podrien ser cridats patriotes, en tant el lloc dels seus jocs s'ha convertit en la factoria, molins i mines, mentre que el so ensordidor de la maquinària ha reemplaçat a la melodia dels ocells. Ni podrem escoltar els contes de grans fets, ja que les històries que les nostres mares compten ara no són més que de dolor, llàgrimes i tot.

Llavors, què és el patriotisme?

"El patriotisme, senyor, és l'últim recurs dels pocavergonyes", deia el doctor Jonson. Lleó Tolstoi, el gran antipatriota dels nostres temps, defineix el patriotisme com el principi que permet justificar la formació d'assassins en massa; un negoci que requereix millor equipament per a l'exercici de l'home-assassí que el necessari per fabricar aquestes necessitats de la vida com sabates, abrics i cases; un negoci que garanteix més beneficis i major glòria que el del treballador mitjà.
Gustave Hervé, un altre gran antipatriota, justament denomina al patriotisme com una superstició, més injuriosa, brutal i inhumana que la religió. La superstició de la religió dóna lloc a la incapacitat humana d'explicar els fenòmens naturals. És a dir, quan l'home primitiu sentia el tro o veia el llamp, no podia explicar-los i per tant, concloïa que darrere d'ells havia d'existir una força més gran que ell. De la mateixa manera veia una força sobrenatural en la pluja i en els diversos altres canvis de la natura. El patriotisme, d'altra banda, és una superstició artificial creada i mantinguda a través d'una xarxa de mentides i falsedats; una superstició que roba als homes el seu amor propi i dignitat i incrementa la seva arrogància i presumpció.
De fet, la presumpció, l'arrogància i l'egoisme són les essències del patriotisme. Permetin-me demostrar-ho. El patriotisme assumeix que el nostre globus està dividit en petites parcel·les, cadascuna envoltada per una reixa de ferro. Aquells que han tingut la fortuna de néixer en alguna parcel·la en particular, es consideren a si mateixos millors, més nobles, més grans, més intel·ligents que els éssers que habiten en qualsevol altra parcel·la. Per tant, és el deure de cada un dels que viuen en aquesta parcel·la el lluitar, matar i morir en l'intent d'imposar la seva superioritat davant dels altres.
Els habitants de les altres parcel·les raonen de la mateixa manera, és clar, amb el resultat que, des de la més tendra infància, les ments dels nens estan enverinades amb esgarrifoses històries sobre els alemanys, els francesos, els italians, els russos, etc. Quan el nen ha arribat a la pubertat, està completament saturat per la creença que ell ha estat escollit pel Senyor per defensar el seu país contra l'atac o invasió de qualsevol estranger. Per aquesta causa, clamem pel major exèrcit i armada, més vaixells de guerra i munició. És per aquesta causa que Amèrica del Nord dins de molt poc temps hi haurà gastat quatre-cents milions de dòlars. Penseu en això: quatre-cents milions de dòlars presos del produït per les persones. Però sens dubte, no són els rics els que contribueixen al patriotisme. Ells són cosmopolites, còmodament a casa en qualsevol lloc. A Amèrica del Nord coneixem perfectament això. ¿No són els nostres rics nord-americans, francesos a França, alemanys a Alemanya o anglesos a Anglaterra? ¿I no malbaraten amb cosmopolita gràcia fortunes encunyades a les fàbriques nord-americanes per nens i esclaus cotoners? Sí, el seu és un patriotisme que farà possible que enviïn missatges de condol a dèspotes com el tsar de Rússia, quan li passa qualsevol desgràcia, com el president Roosevelt va fer en nom del seu poble, quan Sergius va ser castigat pels revolucionaris russos...Emma Goldman

¿Qui era Emma Goldman? - En aquestes frases la podreu conéixer una mica més.

Abans que ens puguem perdonar els uns als altres, ens hem d'entendre.

Quan es soscava la mentida patriòtica, s'aclareix el camí per a la gran estructura on tots estaran units com una germanor universal, una societat veritablement lliure

L'anarquisme és l'única filosofia que aporta a l'home la consciència de si mateix, que sosté que Déu, l'Estat i la societat són inexistents, que les seves promeses són nul·les i sense valor, ja que només poden complir mitjançant la subordinació de l'home .

El cel ha de ser un lloc terriblement avorrit si els pobres d'esperit hi viuen.

L'Estat és l'altar de la llibertat política que, com l'altar de la religió, està concebut amb el sol propòsit del sacrifici humà.

El major pecat imperdonable per la societat és la independència de pensament.

El significat de l'anarquia ha estat interpretat com l'estat de major desordre, és per que han ensenyat a la gent que els seus assumptes estan regulats, que ells són governats sàviament, i que aquesta autoritat és una necessitat.

La corrupció de la política no té res a veure amb la moral, o la laxitud de la moral, de diverses personalitats polítiques. La seva causa és merament material.

La història del progrés està escrita amb la sang d'homes i dones que s'han atrevit a abraçar una causa impopular, com, per exemple, l'home negre al dret del seu cos, o el dret de la dona a la seva ànima.

La majoria es preocupa poc pels ideals i integritat. El que anhelen és pantalla.

La política és el reflex de l'activitat comercial i industrial del món.

A les persones se'ls insta a ser patriotes... Sacrificant als seus propis fills.

Els mètodes i mitjans no poden separar-se de l'objectiu final.

Moltes vegades penso que nosaltres, els revolucionaris, som com el sistema capitalista. Traiem dels homes i dones el millor que posseeixen, i després ens quedem tan tranquils veient com acaben els seus dies en l'abandonament i la soledat.

Perquè la dona arribi a la seva veritable emancipació ha de deixar de banda les ridícules nocions que ser estimada, estar compromesa i ser mare, és sinònim d'estar esclavitzada o subordinada.

Prefereixo tenir roses a la meva taula que diamants en el meu coll.

Requereix menys esforç intel·lectual el condemnar que el pensar.

Si l'amor no sap com donar i rebre sense restriccions, no és amor, sinó una transacció que mai deixa d'insistir en més o menys.

Si no puc ballar, la teva revolució no m'interessa.

Totes les guerres són guerres entre lladres massa covards per lluitar, que indueixen als joves homes de tot el món a fer la lluita per ells

Tots els esforços per al progrés, per a la il·luminació, per a la ciència, amb fins religiosos, polítics, i la llibertat econòmica, emanen de la minoria, i no de la massa.

Un canvi social real mai ha estat dut a terme sense una revolució ... Revolució no és sinó el pensament portat a l'acció.

Una societat té tots els delinqüents que es mereix.


                                           * * *

L'ECONOMIA DE LA PRECISIÓ 6.8.19

Els perills de "l'economia de la precisió" on els treballadors són espiats fins i tot quan van al bany. El concepte d'un "treball per a tota la vida" sembla un somni distant per a la majoria de les persones el 2019. Després de tot l'anomenada "gig economy" (economia dels petits encàrrecs) està expandint-se a una taxa impressionant. S'estima que prop de 57 milions de persones als Estats Units i 1.1 milió de persones al Regne Unit depenen de treballs de mig temps a curt termini per pagar els seus comptes.
I seguirà augmentant. Per 2035 la majoria de nosaltres estarà fent treballs sense la seguretat de contractes a llarg termini i cadascun dels nostres moviments serà monitoritzat a la feina gràcies a milers de milions de dispositius que funcionen en el món de 'L'Internet de les Coses".
És la desoladora visió d'un informe de la Societat Reial per al foment de les Arts, Manufactures i Comerç (RSA, per les sigles en anglès), dissenyat per destacar els desafiaments i oportunitats que el nostre futur podria oferir-. I ja s'està convertint en una realitat.

Així és en la vida real - "Havia de ingressar la meva arribada i la meva sortida de la feina i declarar qualsevol descans, fins i tot si vaig al bany", explica Sara McIntosh, una exempleada d'una botiga en línia. "Comptaven quantes investigacions havia fet en el seu sistema en el dia, després les dividien per les hores treballades -menys els descansos- per supervisar si havia aconseguit la meta diària".
La major part dels treballadors britànics (56%), creu que actualment són espiats en el seu treball, segons un informe de l'organització sindical Trades Union Congress (TUC).
Un espionatge que va des de l'ús d'internet, les pulsacions de tecles i les càmeres web, fins a la ubicació i la identitat supervisades mitjançant dispositius portàtils i tecnologia de reconeixement facial.
L'informe del TUC dóna l'exemple d'un empleats de la construcció anomenat Barry, que ha treballat en llocs on no utilitzaven un full de registre. En canvi, explica, "prenien les nostres empremtes digitals", explica. "Vaig sentir que era una invasió a la meva privacitat".
L'informe de la RSA imagina quatre escenaris l'any 2035, un dels quals és anomenat "L'economia de la precisió". Els autors van triar el 2035 perquè sembla prou llunyà com per estimular la imaginació de les persones, però prou proper per especular fàcilment sobre diferents possibilitats. "2035 probablement serà proper, però diferent", diu Asheem Singh, director d'Economia de la RSA.
Els quatre escenaris, explica, estan dissenyats per proveir eines per albirar cap on va el futur i evitar una visió catastròfica del mateix. l escenari de l'economia de la precisió (que funciona amb extrema vigilància), no és necessàriament més probable que els altres tres escenaris, però és el més inquietant.
Economia "gig" 2035 - A l'escenari de l'economia de la precisió, les empreses podran fer servir dades recol·lectats per sensors de manera automàtica per distribuir recursos de manera eficient. Això els permetrà adoptar estratègies laborals a comanda, amb patrons de treball propis de l'economia gig (també anomenada economia compartida), transformant-se en la norma en els sectors d'atenció mèdica i comerç minorista per al 2035.
A més, la proliferació de sensors permetrà a les empreses analitzar cada moviment dels seus treballadors. Per tant, en el comerç minorista, els sensors a la botiga s'utilitzaran per recopilar informació al pas, mentre que els dispositius portàtils s'utilitzaran per realitzar un seguiment de l'activitat del personal, inclòs el registre de temps inactiu.
Aquestes dades seran usades pels ocupadors per recompensar o castigar els treballadors, els quals rebran qualificacions basades en la informació recopilada.
Singh diu que aquest esgarrifós escenari ja està passant, amb el registre del temps dedicat a les diferents activitats i amb l'ús de dispositius de vigilància que supervisen els treballadors en cellers i call centres.
Bethia Stone va treballar en una agència de relacions públiques que feia servir un programari per a registrar cada activitat realitzada en blocs de 15, 30 o 60 minuts, fent que els empleats acabessin treballant hores extres en una "atmosfera d'ansietat i estrès".
També havia experimentat vigilància laboral quan era estudiant i treballava en un supermercat que tenia mesuraments de productivitat en les caixes.
"Havia de escanejar un determinat nombre de productes en un minut i si no ho feies, podien aplicar-te mesures disciplinàries".

"En la mesura que els treballadors canvien d'una ocupació a un altre, els empresaris els exigeixen més".

"No és tant el control del temps, com la vigilància de cada cosa que fas cada vegada que inicies sessió en un ordinador. Això implica seriosos problemes en termes de privacitat, benestar, autonomia i és un desafiament el sentir-humà en un món cada vegada més mecanitzat ".
D'altra banda, els sistemes de vigilància poden comptar amb el suport de treballadors que creuen que es beneficiaran del pagament de salaris en relació a l'acompliment, de tenir més oportunitats d'ascens i que s'apliquin mesures severes quan sigui requerit, suggereix l'informe.
"L'escenari en la novel·la 1984 és el final lògic de l'economia de la precisió: un món on l'esfera laboral, política i personal són controlades", diu Singh. Ell creu que, si ho permetem, la tecnologia pot accelerar aquest procés.
L'economia gig està dissenyada perquè les empreses puguin ajustar la seva força de treball segons la demanda de béns, i perquè els treballadors puguin triar quins treballs fan en un esquema flexible. Però mentre això sona genial en la teoria, tanca efectes negatius. Les empreses perden la lleialtat dels empleats, mentre els treballadors es poden veure forçats a estar a un sistema sense seguretat social, diu Keith Bender, professor d'Economia de la Universitat d'Aberdeen.
Mentre que actualment els treballs que no garanteixen un mínim d'hores no es paguen bé, en el futur sorgiran plataformes exclusives, assenyala l'informe. Aquesta situació podria polaritzar l'economia gig en dos mons: un on hi ha els empleats amb alt acompliment, i un altre on treballadors desesperats realitzarien treballs descoratjadors, com moderar contingut en xarxes socials.

Els treballadors amb alta demanda -com infermers o doctors- es beneficien de tenir un millor equilibri entre la seva vida laboral i personal, en la mesura que poden cobrar més per treballar en horaris que no són els més desitjats. I alguns treballadors podrien prendre medicaments per millorar les seves capacitats cognitives i així tenir un millor acompliment sota l'escrutini constant dels seus ocupadors.
A l'escenari de l'economia de la precisió, a les persones més joves els serà més fàcil desenvolupar-se i en ocasions ascendir més ràpid en l'escala laboral. Però això passarà a costa d'altres empleats més vells i aquells que tenen menys flexibilitat. Bender qüestiona si la gent gran és la que sortirà perdent.
"L'estereotip és que les generacions més grans no s'adapten tan bé al canvi tecnològic en comparació als joves. Però com els joves no valoren tant la seva privacitat, també poden quedar en una posició de risc, explica.
Tant si són vells o joves, Bender creu que les persones més afluents són els que seran capaços de protegir-se contra les condicions de treball inestables, perquè tenen més diners.
Singh està d'acord, advertint que correm el risc d'estar davant d'una "vigilància desigual", on els que tenen els mitjans poden aconseguir millors condicions, mentre que els que no en tenen, poden acabaran patint. Per tant, és probable que molts treballadors acabin lluitant per aconseguir ocupacions mal remunerades.

Fuga de cervells - "Si seguim el camí on l'economia gig s'expandeix, haurem de replantejar-nos les coses", diu Bender. Per exemple, és probable que els sistemes de salut hagin de gastar més recursos en salut mental, atès que no tenir seguretat laboral és estressant. La vigilància també pot minar la confiança en el lloc de treball.
"Sentíem que ens tractaven com nens", explica un treballador. Els correus electrònics i missatges que Carly Thompsett li enviava a un altre col·lega eren llegits pel seu patró, quan ella treballava com a assistent d'administració en un equip de vendes. Però a més, la vigilància també continuava fora de línia.
"Si ens paràvem a prop o parlàvem, ens observaven constantment. Ens sentíem com en una presó", diu Thompsett.
"Encara que hi ha arguments positius sobre la vigilància dels empleats com la seguretat i el reconeixement d'un bon exercici, sembla que usualment és implementat de maneres que augmenten l'estrès i redueixen l'autonomia i la dignitat de les persones", assenyala Naomi Climer, vicepresident de l'Acadèmia Reial d'Enginyeria.
Amb la hipervigilància tecnològica, el resultat final d'aquest fenomen dependrà dels governs, organitzacions laborals i sindicats. Ells tindran la responsabilitat de crear un marc regulador per protegir els que estan en risc.
Singh diu que necessitem un nou contracte social, una nova xarxa de protecció per al segle XXI, que permeti que qualsevol persona pugui prosperar i desenvolupar-se. Es tracta d'una seguretat social 2.0, que hauria de ser tan gran com la visió que va crear l'estat de benestar fa més de set dècades, afegeix.
David Spencer, cap d'Economia de l'Escola de Negocis de la Universitat de Leeds, creu que hi haurà resistència a la hipervigilància, limitant el seu impacte.
"Al final, tenim alternatives sobre com evoluciona la tecnologia".
Singh dóna exemples d'aquestes opcions. "Hem de dir-los als nostres ocupadors, col·lectivament, que no està bé etiquetar als treballadors dels cellers. Hem d'insistir que es reconsideri la legislació de drets humans en una era de vigilància de precisió", apunta.
"Necessitem unir-nos en formes cada vegada més innovadores per assegurar-nos que les nostres veus siguin escoltades. Necessitem fòrums per deliberar sobre l'automatització ètica i la intel·ligència artificial, i hem de compartir i denunciar les males pràctiques i portar al govern i les empreses al nostre costat".
La llibertat no ha de significar l'esclavitud, i podríem ser capaços d'evitar que el Gran Germà ens observi mai... si tenim cura. - bbc.com

FETS QUE NOMÉS PASSEN ALS ESTATS UNITS 6.8.19

Els tirotejos d'aquest cap de setmana a Dayton i El Paso porten el segell ideològic de Donald Trump. Això és una cosa que no admetrà el president, ja que seria tirar-se a l'esquena gairebé una trentena de persones assassinades i més de quaranta ferides. No obstant això, la realitat és que, li agradi o no, ho admeti o no, aquests assassinats estan estretament lligats als missatges d'odi que el van portar a la Casa Blanca.
El perillós de sembradors d'odi com Trump no és que generin o converteixin a caps buits en éssers violents, ja que la major part d'ells ja ho eren abans, sinó que els normalitzen, els donen una pàtina de legitimitat. El veritablement inquietant és que discursos com el de Trump obren la porta a que qualsevol individu pugui dir o fer en públic qualsevol barbaritat contra les dones, les persones migrants o el col·lectiu LGTBI, amb el suport implícit del missatge del seu President.
En alguns casos, com ha succeït, com a Dayton o a el Paso, es passa de les paraules, de les amenaces, a l'acció violenta, assassinant al mateix temps que es repeteixen els mateixos arguments que Trump va esgrimir tant en la seva campanya electoral com posteriorment al capdavant del seu govern. Trump no només sembra camps que ja tenien larvades aquestes llavors d'odi irracional, sinó que els abona i els rega, acabant per brollar indesitjables fruits com aquest cap de setmana.
Als EUA es dóna, d'una banda, l'agreujant de la facilitat que hi ha per aconseguir armes de gran calibre i, de l'altra, una cultura d'exaltació vers elles que, afortunadament, cada vegada està més en retrocés. -L'atacant de Dayton va comprar el fusell per internet-. Una cosa molt diferent é el que passa en llocs com Nova Zelanda: Si als EUA, després de tirotejos similars es produïa un increment en la compra d'armes, o fins i tot Trump, parlava d'armar als professor dels Instituts, a Nova Zelanda, la policia va rebre més de 2.000 armes semiautomàtiques d'estil militar i fusells d'assalt de ciutadans, a ran de la prohibició establerta després de l'atemptat terrorista del passat mes de març contra dues mesquites de la ciutat de Christchurch, prova que amb una altra cultura i altres dirigents polítics una societat pot reaccionar positivament davant la barbàrie dels sembradors d'odi, com ho va fer la neozelandesa.

El que ha passat als EUA hauria d'encendre totes les alarmes a Espanya. Aquí també tenim partits polítics que sembren l'odi (Vox i C, s) i altres que el normalitzen, fins al punt que molta gent quan veu per televisió aquest tipus d'atemptats sol comentar, allà això és normal, perquè ha entrat en la ment de la gent com un fet inevitable. Però ull, que aquests fets que 'només passen als Estats Units' com se sol dir, poden produir-se en breu aquí, temps al temps.

LA FAM DE L'OCELL MALEÏT 5.8.19

Durant el crepuscle, just abans de l'últim raig de sol del dia, Dhabi estén les seves quatre ales de plomes blanques i vermelles, emergeix del cementiri i surt a caçar nens. És un ocell maleït. Cada nit, sobrevola els llogarets adormits a la recerca de mares que hagin anat tard a agafar aigua del pou i llança el seu atac: escup sorra de les tombes sobre el nen lligat a l'esquena de la dona i l'embruixa. Per això a l'oest de Mali els nens emmalalteixen. Per això els nadons deixen de menjar. Per això quan tenia tres anys, Kandji gairebé es mor de fam. Va ser el seu avi Djan Diallo, de 79 anys i bruixot del llogaret de Kodialani, que va assenyalar a aquell ocell de l'infern com a culpable dels vòmits, les convulsions i l'extrema primesa del seu nét. Va buscar solució a la màgia i la medicina tradicional. Li va aplicar ungüents, li va preparar infusions i va invocar als ancestres.

Kandji no va millorar. A la tercera nit, la mare del petit, Kadidia Sangaré, va reaccionar: va agafar el seu fill i el va portar a l'hospital de Kita, la principal ciutat dels voltants. "Tenia molta febre i el van embolicar amb mantes xopes d'aigua freda. Després de cobrir-lo, la temperatura li va baixar una mica i llavors li van posar diverses injeccions". Segons els metges, el petit patia un estat de malnutrició aguda, comuna a la regió. Tot i la gravetat de la seva situació, el nen va sobreviure. En la família, ningú va retreure el seu error de diagnòstic a l'avi bruixot. Avui, gairebé tres anys després d'aquell episodi que a punt va estar de costar-li la vida, Kandji és un nen sa i reservat que mira amb reverència l'aspecte místic del seu avi Diallo.

El visible i l'invisible - L'avi va atribuir el mal d'Kandji a un mal ocell; la mare va preferir portar-lo al hospital. Com tots miren a l'ancià en el llogaret. L'home, que camina encorbat a causa d'una hèrnia, se sap una eminència i és un dels bruixots més respectats de la zona. Per al germà de Kandji, Samba, de set anys, és fins i tot una mica més: un mestre. El seu avi bruixot l'ha triat per transmetre els seus coneixements. Cada tarda, el porta a l'habitació on realitza els seus rituals -una construcció de tova separada de la resta de l'habitatge- i li explica els seus secrets. Samba amb prou feines parla i mira encisat els amulets fets amb dents, pèls i banyes d'animals penjats de les parets ombrívoles, els recipients amb infusions d'herbes, les petxines escampades per terra o les espases encantades. Diallo, que vesteix una camisa amb desenes de gri gris protectors cosits a la tela, treu d'un racó dos fusells del segle XIX que va heretar del seu pare. Tenen poders màgics, assegura.

Samba té molt a aprendre. Mentre el seu avi bull una poción en el foc sagrat -uns troncs fumejants que només ell pot encendre-, li demana que memoritzi un conjur i repeteixi amb ell.

Cap vent em pot portar

Cap aigua em pot vèncer

Cap sol em pot cremar

Quan acaba, Diallo assenteix satisfet.

-Tu estaràs en el meu lloc algun dia.

I Samba assenteix també.

En la família dels germans Samba i Kandji accepten una pràctica que a punt va estar de matar al petit de malnutrició i que pot brindar un bon futur al major. La seva aprovació és la d'Àfrica. La medicina tradicional africana, una suma de coneixement de la natura, creences ancestrals i bruixeria, ha cobert les necessitats de les comunitats locals durant segles. Segons l'Organització Mundial de la Salut, la medicina tradicional, més barata i accessible, no només és crucial per al terç dels africans sense accés a medicines bàsiques, també forma part de la cultura popular: entre el 70% i el 80% de la població del continent, de qualsevol condició social i nivell educatiu, recorre a curanderos, herboristes i bruixots com atenció sanitària prioritària. L'Observatori Africà de Salut subratlla una altra raó: mentre el continent té de mitjana un metge cada 40.000 persones, compta amb un curandero tradicional cada 500.

A l'hospital de Kita, la responsable de la secció de nutrició, Madamevan Salimata, s'ha d'adaptar a aquesta realitat. Ha perdut el compte dels nens desnodrits que són ingressats tard perquè en primer lloc han passat, sense èxit, per mans de curanderos. "Casos com el de Kandji són habituals. La regió és pobra, i moltes famílies tenen problemes per pagar el transport al centre de salut, així que primer van al curandero".

L'avi ensenya ara les seves encanteris a Samba perquè segueixin viatjant en el temps. La situació no sembla que hagi de millorar. En els últims anys,la pobresa, la sequera i la fam són paraules enllaçades a Mali. La violència també. L'avanç del gihadisme al nord -la caiguda del dictador libi Muammar al-Gaddafi el 2011 va desestabilitzar la regió i va omplir el Sahel de mercenaris ben armats i entrenados-, va provocar la fugida de centenars de milers de persones, que van abandonar els seus cultius. La recent explotació dels extremistes de les rivalitats ancestrals entre comunitats ramaderes i sedentàries ha provocat més violència i un nou cop de puny al turisme, un sector clau de l'economia. Sense ocupació i assotats per la fam, milers de malians han emprès la ruta migratòria cap a Europa o s'han anat a treballar a les mines d'or artesanals del nord del país. Com a conseqüència, els camps s'han quedat més deserts i la fam s'ha disparat. Més de mig milió de persones, a més de 260.000 desplaçats i refugiats a països veïns, depenen de l'ajuda humanitària.

En el llogaret de Sangaré, la mare de Kandji i Samba, mira els seus fills des de la distància amb el gest inquiet. Ella no creu que cap ocell diabòlic ataqués al seu fill menor, sap que era gana, però accepta que Samba es converteixi en un bruixot. "És una bona feina -admet-, i les consultes donen diners". El preocupa més la sort de Kandji i que, quan creixi, el país segueixi embolicat en una nebulosa d'odi, escassetat i fam. Perquè llavors, com ja han fet els seus oncles, haurà de jugar-se la vida per creuar el desert i emigrar a Europa o ficar-se en túnels inestables en les mines del nord. I a ella les dues opcions li semblen més perilloses que tots els ocells maleïts del món. - XAVIER ALDEKOA - lavanguardia.com

Kandji pot ser una de les persones que un dia apareixi dins una pastera a la deriva a la Mediterrània, i se l'ha de salvar i se l'ha d'acollir, si o si.
Per saber més sobre l'abast del projecte sobre infància africana d'Alfons Rodríguez i Xavier Aldekoa podeu visitar el lloc web: www.indestructiblesafrica.org.  XAVIER ALDEKOA, ALFONS RwODRÍGUEZ - lavanguardia.com

PREFERIRIA QUE NO 4.8.19

Des de fa molt de temps, els crítics ens van ensenyar a mirar amb escepticisme les intencions dels autors. Ignorar-les seria òbviament absurd; però, per cert, l'autor no és necessàriament l'intèrpret més adequat de la seva pròpia obra.

Carlo Ginzburg

Una de les novel·les que em va marcar en la meva adolescència, va ser Moby Dick de Herman Melville, anys mès tard ja suposadament adult, vaig engolir am fruició Bartleby l'escrivent de Vila Matas, que em va fascinar. Bartleby és un personatge amb el que m'hi sento molt identificat, que m'atrau, deu ser que tinc ànima i esperit de procrastinador, o simplement que preferiria que no.

MELVILLE 200 ANYS DE MALENTESOS

Es compleixen dos segles del naixement de Herman Melville i la seva obra segueix envoltada de misteris, errors i malentesos, com les fustes del Pequod surant a alta mar després de la trobada mortal amb la balena blanca. Les escasses vendes, les pèssimes crítiques i el descrèdit que va patir Melville només s'igualen al triomf pòstum de Moby Dick diverses dècades després de la seva mort, quan lectors, crítics i col·legues de la talla de Faulkner o Lowry la van considerar la gran novel·la americana, el clàssic indiscutible de la literatura nord-americana. Com Cervantes, com Kafka -amb qui comparteix un vague aire de família-, com tot escriptor veritablement gran, Melville va ser completament ignorat durant la seva vida i el menyspreu generalitzat dels seus contemporanis rebla el tòpic que un autèntic visionari sempre s'avança a la seva època . És un estrèpit tan unànime que -parafrasejant a Cortázar- comença a semblar-se al silenci. El mateix Melville va advertir, mitjançant diverses indirectes i un esgotador preàmbul d'epígrafs, que la frenètica recerca d'Ahab estava abarrotada de símbols i claus ocultes; per aquest motiu, més enllà d'una tenebrosa novel·la d'aventures o un tractat sobre la caça de cetacis, Moby Dick hagi patit interpretacions de tota mena, ètiques, metafísiques, religioses i polítiques, i que hagi estat llegida des d'una perspectiva al·legòrica, homosexual, ecologista o mística.
El millor és que, com El Quixot, com El castell, la novel·la de Melville és capaç de suportar gairebé qualsevol lectura i que aquestes diverses exegesi no són contradictòries entre si: abans bé revelen la magnificència d'un text que va molt més enllà de les intencions del seu autor, que segueix sobrevivint a generacions ja modes, i que tolera també els grunyits i rebequeries dels que s'avorreixen entre les seves pàgines amb la mateixa desgana amb què el catxalot menysprea els arpons clavats en el seu llom. Amb tot, l'obra de Melville no es redueix a Moby Dick: tot i les burles rebudes a la premsa i que ni tan sols va arribar a esgotar els tres mil exemplars de la primera edició, va seguir treballant aïllat de l'ambient literari, reclòs entre els seus papers, obcecadament dedicat a l'escriptura.
Cap dels seus manuscrits posteriors va aconseguir altra cosa que la incomprensió, tot i que la majoria d'ells demostrin un domini de la narrativa, de la profunditat psicològica, del suspens i del punt de vista pràcticament inigualable. Melville escrivia en futur perfecte. En L'estafador hi ha brots del que esclataria molt temps després en Nathanael West, a Barth i en Pynchon; en Benito Cereno persisteix una asfixiant i estranya atmosfera d'amenaça que preludia a Sartre i a Ionesco; en Billy Budd, mariner, publicada pòstumament, s'escolten ia les trepitjades d'Henry James i de Pinter. Malgrat Moby Dick, l'obra de Melville que avui dia segueix suscitant més aferrissats debats és un relat de tot just vuitanta pàgines, Bartleby l'escrivent, que Borges va fer famós amb la seva traducció al castellà més un pròleg on subratlla el ferotge nihilisme, netament kafkià, del personatge principal. Són molts els que segueixen la brúixola del gran escriptor argentí, però entre els dissidents val la pena aturar-se en aquest article d'Antonio Jiménez Morato, qui comença a demolir la lectura borgiana des de la supressió del subtítol, força significativa (Una història de Wall Street), i l'addició d'un verb en la cèlebre cantilena de Bartleby: «Preferiria no fer-ho», quan en anglès, en realitat, Bartleby només diu «Preferiria que no». On Borges veu irracionalitat i candidesa, Jiménez Morato descobreix un atroç exemple d'explotació laboral i un subtil desvetllament de les misèries del sistema capitalista, una lectura que ja va apuntar Deleuze. Bartleby es nega a revisar les còpies no per capritx o tossuderia, sinó perquè ell va ser contractat únicament com a copista, treball que realitza en condicions penoses, gairebé sense llum, i amb tan escàs salari que ni tan sols pot pagar-se una habitació. Si acceptem la bogeria de Bartleby és per una raó molt senzilla: el narrador de la història també és el seu patró i Melville, igual que Cervantes, o després Conrad o Kipling, ens ha ensenyat a desconfiar del narrador. - Bartleby the scrivener. via público.es

JO NO SÓC TONTO 3.8.19

Tinc el costum des fa anys, d'apuntar-me cada dia les paraules amb las que em trobo pel carrer, llegeixo als diaris o escolto a la radio, de les quals en desconec el seu significat, o bé no en sé la seva traducció del català al castellà o a l'inreves, i per la tarda ho consulto al diccionari de Francesc de B. Moll que és con una mena de biblia per a mi, o Google amb tapes de cartró vermelles. Aixó m'ha permés conèixer i emprar paraules en desús, com suara, ballestrejar, endebades i d'altres, i fins i tot reiventar-ne con ranmatí que va recuperar en la seva vessant correcte i autoritzada en Toni Ibañez però referit a ranvespre, o bé bondonia que tampóc és correcte atès nomès s'empra el masculí bonhomia, puig en la edad mitjana d'on prové la paraula, representa que només els homes podien donar almoines o ajuda als necessitats. I en tot aquest joc de lletraferit vaig topar-me amb una paraula molt curiósa, TONTO, que en català es veu no és correcte, però es pot dir el mateix amb les següents paraules: 

Bajà, bajanenc, beneit, beninoi, babaluet, bàmbol, bebè, beroi, blai, betzol, bòbila, capsigrany, cru, curt, dèndel, dendelet, fava, fluix, neula, panarra, pur, purango, sapastre, sem, taleca, tanoca, teb, te, tou, virolla, virollenc, xemerol, ximple, ximplet i xòrrega.

Qui m'ho havia de dir!

Per cert, un panarra no és algu a qui li agrada el pa, és un tonto, i aquest sinònim de tonto es podria agermanar amb el 'pan con pan comida de tontos' de la llengua castellana.

Parlàven avui a Rac1 d'insults en català, Antoni Ibàñez en té recollits 2000.