Parlava en l'escrit anterior de la felicitat, advertia que aquesta està en les coses petites, en les situacions quotidianes, que cal saber apreciar-la. En aquest article potser hi ha algunes pistes; de l'infortuni d'en Lluc, el princep destronat es pot arribar a la felicitat un matí a Camprodón. Un matí quasi normal.

 "Aquest matí en Lluc s’ha llevat massa aviat. És un esquitx de tres anys, simpàtic i feliç, molt xerraire, que d’ençà que ha nascut el seu germà Pau està una mica neguitós. Ahir va muntar un escàndol per un ninot que no trobava, fa el ronso a l’hora de menjar i aprofita qualsevol excusa per afirmar-se. Són potser símptomes del que es considera “gelosia de germà”. Els seus pares n’estan sorpresos, perquè fins ara ha estat un nen amorós i divertit. Pugna per imposar-se en un context familiar en què tots els esforços es dediquen principalment al petit, que, com que acaba de néixer, reclama molta atenció. En Lluc s’ha llevat massa aviat i la seva mare no volia que vingués a despertar els avis. Nosaltres, però, ens hem llevat d’un salt per fruir de la seva companyia. En ­diuen col·laboració familiar. Per nosaltres és joia pura.
Abans de les vuit, ja anàvem a veure els cavalls que pasturen pels afores de Camprodon. Hem trigat una hora a fer dos-cents metres: abans d’arribar-hi, ha perseguit les papallones blanques que maten els boixos de la vall, hem escoltat tórtores, merles i rossinyols, hem buscat capgrossos al rierol i sargantanes entre les pedres. Hem descobert nius de formigues i de talps. També ha jugat a fer de paleta per arreglar les rajoles de la vorera. Ja amb els cavalls, m’ha preguntat per les boles arbustives que se’ls hi enganxen, per la femta escampada, pel pelatge arrissat dels poltres. Després, hem jugat a sentir l’eco de les nostres veus. Tres hores que han passat volant.
Es parla poc de l’amor dels avis. Potser perquè es considera un tema menor, domèstic, crepuscular. No crec que pugui haver-hi un goig més gran. Arribem massa joves a la paternitat, sense experiència vital, en plena competència amb l’entorn, amb un delit d’èxit professional clavat entre cella i cella, amb una gran necessitat d’hissar al cor de la so­cietat la bandera del nostre ego. Dediquem poc temps a educar i a pensar en els fills, més enllà de satisfer-ne les necessitats diàries i peremptòries. En canvi, s’arriba a avi amb l’aprenentatge de la decepció fet i digerit, gairebé sense recances, temors o ressentiments.
Abandonat gairebé del tot del pes mental de la vida pròpia, aquest menut apareix als teus ulls com una obra infinitament més important que tu. Ser avi és la culminació de la vida. Una cul­minació que arriba paradoxalment quan comences a declinar. Ja no competeixes amb ningú, res del que t’havia importat et fa córrer. Pots dedicar a vetllar-li els passos, a regalar-li temps, contes, tendresa; i a regalar-te a tu mateix el goig de veure’l créixer (atemorit, això sí, per angúnia del futur que li espera).

L’amor eròtic tendeix a la possessió. L’amor als fills tendeix a la projecció pròpia, que també és possessiva. Quan estimes un net, tu desapareixes. L’obra és ell i a ell tot ho subordines. L’amor cortès dels trobadors es realitza, de fet, amb els nets. És l’únic amor que en comptes de deixar cicatrius, les guareix."

El regal imprevist
Antoni Puigverd
lavanguardia.cat