La distinció que trobem en l'infortuni, com si fos un signe de vulgaritat, de falta d'ambició, el fet de sentir-se feliç, és tan gran, que si li diem a una persona "Però, què feliç és vostè!", en general protesta. El que ens passa és que només som capaços de percebre la felicitat i en certa manera tambè l'infortuni en els altres, ignorant o pretenent ignorar o reconèixer en ambdós casos el nostre. Óbviament, l'exit és sempre mérit nostre i el fracàs culpa dels altres o de les circumstàncies. I la felicitat?....
No podem deixar podrir els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada només als nens o als bojos (diuen), i ho reconeixia Punset quan deia que possiblement quan va ser més feliç va ser dins l'úter de la seva mare.

Sartre per boca de Françoise a la Nàusea, deia que la felicitat és un instant fugaç, en què tot és al seu lloc, on tot està bé. No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint per als altres, deia Cioran que se sentia sempre infeliç i abominava de l'espècie humana de la qual només en salvaba la música. Cioran que deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una pesada tasca de constatació. Potser Cioran volcaba cap als altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols és capaç d'estimar-se a si mateix. Succeeix que quan més es busca la felicitat més costa de trobar-la i potser, mentre la busquem, anem deixant escapar moments o circumstàncies semblants o molt properes a aquesta fugissera felicitat que perseguim. 
Sents el sol i l'olor de l'herba, de les flors o dels arbres, t'aixeques als matins amb il·lusió, encara que només sigui per constatar que ets viu. Et sents lliure quan camines pel bosc o corres sota la pluja... Tot això, encara que no ho creguis, també és felicitat. De fet, fixeu-vos que moltes fotografies que pretenen representar un estat de felicitat, ens mostren a algu d'esquenes, sovint sol, en un fons de paisatge de mar o muntanya i amb els braços alçats.
Potser per que la felicitat és en les coses petites, en aquells instants fugaços que deia la Françoise de Sartre, aquells instants on tot és al seu lloc, on tot està bé.