En el seu infatigable viatge metafòric arreu d’aquest món, la família convergent ha aterrat aquest estiu a Hong Kong. Abans van passar unes setmanes a Ucraïna, acampats a la plaça Maidan de Kíev. S’ha evitat l’assolellada i annexionada península de Crimea, però hi va haver una bonica excursió a les boques de Kotor, l’extraordinària badia de Montenegro, balcó dels multimilionaris russos a la Mediterrània. Durant uns mesos, els catalans vam ser montenegrins. I abans kosovars. L’enclavament de Kosovo, baula perduda de la Gran Albània, terra humil i aspre, seu de la base mi­litar més important dels Estats Units a l’ Est d’Europa, tam­bé va figurar a l’àlbum de les metà­fores.

Encara es reben postals de Kosovo a Barcelona. Va ser una excursió arriscada, ja que sota la direcció de Jordi Pujol, expert ­viatger, el nacionalisme català dels noranta va evitar que el seu relat s’endinsés en el sagnant mosaic iugoslau. Pujol va fugir de Iugoslàvia i de la Lliga Nord italiana. Umberto Bossi no va trepitjar mai el Palau de la Generalitat i no va ser per falta de ganes. Les vegades que ho va demanar! Els hereus de Pujol ben aviat van posar la secessió d’ Eslovènia com a exemple per a Catalunya i van obrir relacions amb la Lliga Nord. El masover de Bossi, Roberto Maroni, va entrar al Palau de la Generalitat el 2014, convidat per Artur Mas. I el successor de ­ Maroni, Matteo Salvinies va ­fotografiar unes quantes vegades amb la bandera estelada abans transformar la geniüda Lega Nord en el Front Nacional Italià. “ Salvini? No el conec pas!”, diuen ara alguns a Barcelona.

Amb Pujol, el nacionalisme català va anar a Lituània, Estònia i Letònia a finals dels anys vuitanta, quan les tres repúbliques bàltiques van començar a trencar amb Moscou, accelerant el col·lapse de la Unió Soviètica. “Catalunya és Lituània, però ­Espanya no és l’URSS”, va dir ­llavors Pujol, en una de les seves frases memo­rables. L’excursió catalana a Vílnius, capital de Lituània, no va agradar gaire al Politburó del Partit Comunista de la Unió So­viètica, però això no va impedir que Mikhaïl Gorbatxov visités el Palau de la Generalitat el 1990, en aquells temps olímpics en què tots els viatges d’ Estat a Espanya acabaven amb una visita a Barcelona. Amb Pujol també hi havia boniques postals de Baviera.

Evidentment, el Quebec, Flandes i Escòcia han ocupat sempre un lloc primordial a l’àlbum. Ara torna Escòcia. I podria tornar amb molta força. Segons com evolucionin les coses al Regne Unit, Escòcia podria convertir-se en un exemple veritablement interessant per a molts catalans no estrictament independentistes. 

Joaquim Torra va dir ahir a Madrid que les protestes a Hong Kong contra Pequín inspiraran la resposta independentista a la sentència del Tribunal Suprem, si és condemnatòria. Si fos rigorosament cert, seríem davant un gir espectacular, ja que la propaganda independentista va fer córrer la brama que Catalunya disposaria d’un gran crèdit pont de la República Popular de la Xina per ­finançar els primers mesos de la República catalana. Es parlava d’11.000 milions d’euros. Les urnes de l’1 d’octubre del 2017 es van comprar a la Xina. Fa dos anys, oferien Barcelona com a perla de la Ruta de la Seda. Ara declaren la guerra a l’ Imperi del Centre. Robert Kaplan, apòstol de la geopolítica, aquesta no te l’esperaves!

En realitat, Torra va anunciar ahir a Madrid que el legitimisme convergent llançarà sorra pro­pagandística de Hong Kong als engranatges electorals d’ERC, ara que Gabriel Rufián (155 monedes de plata) parla mandarí i adula el PSOE.


Postal de Hong kong
Enric Juliana
la vanguardia.
Compte que les postals de Hong Kong
a vegades arriben amb molt de retard
com la solució del procés...


Aquest article és d'ahir divendres, però avui el Director de la Vanguardia Marius Carol també toca el tema de Hong Kong, l'enllaç és a la versió en castellà perquè la versió digital de la vanguardia en català va sempre, a part de molt descuidada, un dia enrere.