Aquest estiu, l’efervescència ciutadana contra el turisme desmesurat ha augmentat uns quants graus. Que lluny queden aquelles dècades, –la dels noranta i la del 2000– en què qualificaven de bojos exagerats els que avisaven del que tard o d’hora arribaria. Doncs ja ha arribat. En aquella època el comodí consistia a respondre’ls que el turisme genera beneficis econòmics, obviant que només en genera als empresaris que s’hi dediquen –hotels i restaurants, bàsi­cament– i que els que hi treballen només aconsegueixen sous de misèria.

Encara n’hi ha que intenten vendre la moto que la queixa desfermada contra la desmesura és cosa dels barcelonins. No ho és. Aquest agost, molts indrets d’Europa han arribat a una situació límit. A Altafulla, a les termes romanes de la vil·la dels Munts, del segle II, han hagut d’abalisar la zona perquè els turistes prenien el sol damunt d’aquesta joia arqueològica. D’altres hi passaven pel damunt per escurçar el recorregut del camí de ronda. Ni uns ni altres feien cas del panell que informa de l’origen i el valor del lloc. Tovallola damunt les pedres i a fer bronzo. A Roma han prohibit ocupar les escales de la plaça d’Espanya, asseguts en ramat, menjant i bevent i deixant caure el cafè i el vi als graons. Policies amb armilles grogues es dediquen a recordar-los que, ara sí, la cosa va de debò. El mateix passa a la Fontana di Trevi. Al juliol, a Venècia, van multar dos turistes alemanys per asseure’s als graons del pont Rialto, encendre un càmping gas i preparar-se un cafè. (Al pont Rialto! Com si estiguessin d’acampada). Un cop pagada la multa –uns mil euros– els van expulsar de Venècia. Duvrovnik està desbordada. El president del consell del barri vell es lamenta a France Info: “Lluitem per continuar sent una ciutat. Això no és pas ­Disneyland ni Joc de trons, és casa nostra!”.

Davant de l’abús turístic, ¿l’únic que es pot fer és acotar el cap i abaixar-se els pantalons?

A Libération, el sociòleg francès Rodolphe Christin resumia fa només uns dies la situació: “La vida es fa més cara, els lloguers augmenten, l’oferta d’allotjament s’orienta cap al turisme. La gent es veu obligada a anar-se’n a la perifèria. Hi ha un fenomen d’allunyament de les poblacions locals per trobar llocs on viure, amb una vida menys cara. Això implica el sentiment de ser expulsat del teu lloc de vida pel turisme”. L’any passat, Edi­ciones El Salmón va publicar un llibre seu, Mundo en venta; crítica de la sinrazón turística. Altament recomanable per als que es pensen que, davant d’aquesta desraó, l’únic que es pot fer és acotar el cap, abaixar-se els pantalons i mussitar el nou comodí dels conformistes: no ens en podem queixar perquè tots som turistes en un moment o altre. Una mentida evident que, hipnotitzada, poca gent qües­tiona. I mira que el senyor Conrad Consum, de La competència, ho re­peteix amb paraules nítides: “Viatjar és de garrulos”. - Quim Monzó - lavanguardia.com