Des del 1957, s’han celebrat 70 referèndums d’independència al món, i són molt nombrosos els casos en què nacions sense estat, han pogut votar per decidir el seu futur com en el cas d’Escòcia o el Quebec.

“L’autodeterminació no existeix en cap democràcia del món, i sobre això hi ha molt poc a parlar”. Així de contundent es va expressar la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, aquesta setmana en la seva visita a Barcelona amb motiu de l'homenatge a Dolors Renau. La vicepresidenta va voler obviar, però, els tractats internacionals que el mateix estat espanyol ha signat i els molts casos en què parts d’estats han votat en referèndum sobre la seva autodeterminació els darrers 60 anys, sense anar més lluny a Escòcia el 2014.

La realitat presenta pocs matisos al respecte: Noruega (1905), Islàndia (1944), Jamaica (1961), Malta (1964), Djibouti (1977), Quebec (1980), Eslovènia (1990)... Des de 1957 s’han realitzat al món més de 70 referèndums d’autodeterminació, dels quals n’han nascut 26 nous estats com Malta, els Països Bàltics, Armènia, Macedònia o Montenegro entre molts d’altres. De fet, el dret a l’autodeterminació està força institucionalitzat i regulat a nivell internacional. Es tracta d'un dret jus cogens, és a dir, és un dret jurídic fonamental de rang jeràrquic superior, reconegut pel Tractat Fundacional de Nacions Unides, i que s’imposa a qualsevol disposició nacional o internacional contrària. La mateixa Constitució en el seu article 96 (1) diu que:

“Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional”

El dret a l'autodeterminació que reclama el Govern català està plenament integrat i en vigor en l’ordenament jurídic espanyol i no seria necessari ni tant sols modificar la Constitució per a fer-ne ús 
Per tant, països -com l’Estat espanyol- que hagin signat, per exemple, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional de Drets Econòmics (instruments internacionals que defensen i regulen el dret a l’autodeterminació) es veuen internacionalment obligats a complir amb aquest dret sense oferir cap tipus de reserva. En resum, dit ras i curt, l’Estat espanyol està trencant amb els seus compromisos internacionals quan nega el dret a l’autodeterminació. És més, aquest dret que reclama el Govern català està plenament integrat i en vigor en l’ordenament jurídic espanyol i no seria necessari ni tant sols modificar la Constitució per a fer-ne ús.

Una vegada confirmada la vigència del dret a l’autodeterminació en l’ordenament jurídic espanyol, com es regula i s’aplica a nivell estatal? En el nostre cas, l’estat no ha desenvolupat encara de forma expressa un reglament relatiu a com desenvolupar aquest dret. Tot i així, l’article 10 (2) de la Constitució indica com s’hauria d’interpretar el seu exercici a nivell estatal:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Així doncs, segons la Constitució, el dret d'autodeterminació s'aplica a Espanya en funció del que disposa l'ordenament internacional, inclòs evidentment el seu desenvolupament normatiu i interpretatiu. En efecte, el dret d'autodeterminació és un dret fonamental reconegut per les Nacions Unides en la seva Carta fundacional, així com per la Constitució Espanyola a través del seu article 96 (1) explicat anteriorment, i el seu desenvolupament queda per això automàticament inclòs en l'article 10 (2), entre aquells que s'interpretaran de conformitat amb l'ordenament internacional ratificat per Espanya.
Finalment, cal dir que el dret a l’autodeterminació no es limita a aquells territoris en procés de descolonització, com s’ha dit interessadament des d’alguns sectors de l’Estat. Així ho demostra, per posar només dos exemples propers, el cas d’Escòcia o del Quebec, als quals llurs Estats els hi van respectar el seu dret a l’autodeterminació com a poble i com a nació. De fet, l’article 1 del pacte Internacional de Drets Civils i Polítics especifica que:

“Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

El dret a l’autodeterminació no es limita a aquells territoris en procés de descolonització, com s’ha dit interessadament des d’alguns sectors de l’Estat. Ho demostren el cas d’Escòcia o del Quebec 
Encara que el significat de “poble” no està internacionalment definit, hi hauria pocs dubtes entre els experts en posar Catalunya com un exemple de “poble” o de nació sense Estat. En efecte, existeixen aspectes històrics, polítics, institucionals, jurídics, lingüístics, culturals, d’identitat, consuetudinaris i territorials que evidencien aquest fet i, per tant, tampoc hi hauria dubte en incloure Catalunya com un dels subjectes polítics que ha de poder gaudir de l’exercici d’aquest dret internacional.
Fent un petit repàs històric i de com es regula el dret a l’autodeterminació, queda força clar que la vicepresidenta Calvo va mostrar dilluns un punt d’ignorància (o bé d’hipocresia) quan va dir que les democràcies no contemplen aquest dret. En realitat, el que succeeix és que no hi ha democràcia sense el respecte per aquest dret ja que s’està vulnerant la legislació internacional amb la qual l’Estat espanyol s’ha compromès i, fins i tot, la mateixa Constitució que recull aquests tractats internacionals. esquerra.cat
La senyora Calvo hauria d'anar a costura i a aprendre de lletra i a interpretar els texts, d'aquesta manera no parlaria per boca d'ase.