Hi ha una cosa que si ens diferencia als Catalans dels Espanyols, i no és l'estètica sinó l'ética. Fixeu-vos en com mentre aqui analitzem la situació del dret i de l'inrevès, amb els seus pros i contres, enfrontant-no's al problema des de diferents opinions i punts de vista en tertulies assenyades i plurals, articles als diaris, etc, a Espanya van a pinyó fix amb el seu pensament únic imposat al seu dia per José Maria Aznar, sense a penes dissidents; potser per aixó és que a Espanya no existeix una expressió com:botifler. 

 CATALUNYA NO ÉS UN SOL POBLE - JAUMEV AROCA - LAVANGUARDIA.COM

 "Catalunya no és un sol poble", va afirmar categòricament Pedro Sánchez a la roda de premsa després de l'última cimera de Brussel·les. També Pau Casado el dia 21 d'aquest mes va abundar en aquesta qüestió. Va dir: "Que Catalunya és un sol poble és un somieig totalitària". Ningú li va respondre. Sembla que ja no importa.
En un altre moment de la nostra història política ambdues afirmacions haurien rebut la rèplica immediata dels líders catalans. Que Catalunya era un sol poble va ser durant molt temps un axioma.
Superada, després del desastre de la Segona Guerra Mundial, la visió etnicista de la pàtria, aquest concepte rector de la política catalana, encunyat per Josep Benet en els anys seixanta, suggeria que Catalunya era un sol poble en la seva diversitat. En la diversitat d'orígens, classes i conviccions. Benet reivindicava a Catalunya com un subjecte polític complex. Complex però únic en si mateix.
Perquè s'entengui la diferència conceptual: mentre que Sánchez i Casado afirmen que la Catalunya actual no és un sol poble per subratllar la divisió interna de la societat catalana, Benet proposava fa mig segle precisament el contrari: que Catalunya era un sol poble tot que en el seu si convivien visions molt diferents del que significava ser català. Aquesta va ser la base de l'acord que va facilitar el retorn de la democràcia i l'autonomia a Catalunya en els anys setanta.
Bé és cert que el pacte polític al que va donar peu la idea d'un sol poble va ser clarament desigual en les condicions de partida. Les classes subalternes, els centenars de milers de treballadors del camp que van arribar a Barcelona abans i durant el franquisme, van acceptar participar en la devolució del poder arrabassat a la Guerra Civil a les classes rectores de Catalunya a canvi que aquestes compartissin amb els nouvinguts el progrés i els permetessin, amb la seva força de treball, endreçar els seus barris, construir els centres de salut i edificar les escoles que necessitaven els seus fills.

Ha passat gairebé mig segle. - A Catalunya han crescut com a mínim dues generacions des que Benet va il·luminar la idea que va forjar el pacte de la unitat a Catalunya. Avui els actors són ben diferents. Ja no hi ha classes rectores en els termes en què les vam conèixer -mesures en la distància política i intel·lectual que separa el mateix Josep Benet o Pasqual Maragall de Quim Torra-. De la mateixa manera que les classes subalternes són unes altres. A la seva manera, aquelles que van participar en el pacte i els seus descendents han progressat i s'han emancipat. Alguns dels seus fills i néts, avui, són independentistes perquè tampoc per a ells el projecte polític espanyol va resultar atractiu. (Paradoxa del present: els mateixos que han debilitat l'Estat, venent-la al millor postor en fines rodanxes, exigeixen des de les seves tribunes un Estat fort per respondre al desafiament de Catalunya.)
Al temps, la precarietat -aquest no és una dada menor per entendre els violents aldarulls de les passades setmanes- és avui un fenomen interclassista, afecta per igual als nous immigrants i els fills de les classes mitjanes. Bona part de la societat catalana viu comprimida a la base. Els seus salaris, els seus barris, les seves escoles i universitats i, sobretot, les seves expectatives no prosperen com ho van fer en la segona meitat del segle passat. Potser vivim llavors els millors moments de la nostra història.
Ara som una societat d'enorme complexitat. L'independentisme, que va trencar l'acord original, ha posat al descobert la precarietat dels consensos interns del país. Avui Catalunya és una nació avariada en massa coses.
Potser aquesta és una de les raons per les que costa tant fer marxa enrere als errors polítics comesos en els últims temps. Perquè ja no només estem discutint el si o no a la independència. En aquest sentit, que Catalunya aconsegueixi ser un país independent és una qüestió contingent. És una cosa molt més profund del que està en discussió, que s'arrossega del passat i amenaça el futur. Ja no és possible recuperar els consensos i el vell ordre social del qual emanava el principi rector d'un sol poble.
Ara, potser no queda més que avançar cap a altres aspiracions menys ambicioses, a altres representacions polítiques, socials i territorials potser més efectives. Potser aquí hi hagi la sortida. Amb independència de la independència.