Entre 1914 i 1918 França va patir la pèrdua d'un milió i mig d'homes en una guerra de trinxeres tan absurda com mortífera; uns 400.000 d'ells sense sepultura, ja que el que quedava dels seus trossejats cossos va quedar enterrat sota muntanyes de fang i metralla. A les famílies d'aquests soldats morts sense tomba se'ls notificava que el seu fill -o marit o germà... - estava 'desaparegut' o 'desaparegut, presumptament mort'.
Aquesta nova i gèlida categoria burocràtica apesadumbró durant molt de temps a tot aquell que havia patit la pèrdua d'un ésser estimat sense conèixer el parador dels seus restes o saber si més no amb certesa si havia mort o no. Moltes famílies es van negar a donar per mort a l'aparent 'desaparegut'; i no van ser poques les que mai van perdre l'esperança que algun dia tornaria sa i estalvi a casa.
En un intent d'alleujar el patiment dels afligits familiars dels combatents desapareguts, es va inventar el concepte del soldat desconegut la tomba seria la de tots els que van morir sense ser enterrats individualment. La iniciativa, però, va començar amb mal peu: el primer cos d'un soldat desconegut exhumat a Verdún no va ser més del que quedava d'un senegalès, així que van procedir a canviar-lo per el d'un francès. Al principi, la idea era que es construïa la tomba del soldat desconegut en el Panteó de París; a la fin, es va optar per l'Arc de Triomf.
Però resulta que hi havia un altre soldat desconegut, tot i que aquest encara viu. L'1 de febrer 1918, es va aturar a l'estació ferroviària de Lió un tren en què viatjava un nodrit grup de presoners de guerra francesos beneficiaris d'un intercanvi amb els alemanys. Es van dispersar tots en un tres i no res excepte un, un individu de tot just trenta anys sense diners ni documentació de cap tipus i que vestia un uniforme francès tot estripat.

La història de Anthelme Mangin - Estava desorientat i amb prou feines sabia lligar quatre paraules seguides. Al demanar-li el seu nom un metge militar, la resposta que va balbucejar sonava a Anthelme Mangin, i amb aquest nom el van ingressar al manicomi de Rodez, on romandria tancat 24 anys, fins a la seva mort, el 1942.
Ara bé, la sort d'Anthelme Mangin no va trigar a suscitar cert interès entre la intel·lectualitat francesa. Hi havia qui declarava que l'home de Rodez sense memòria ni passat, i per tant lliure de l'odi desfermat durant la guerra, era, per aquesta mateixa raó, l'únic europeu realment lliure que quedava.
Per descomptat, Mangin no era, ni de bon tros, l'únic excombatent desmemoriat tancat en algun centre psiquiàtric. Però els altres van recuperar la memòria o van ser reconeguts i reunits amb les seves famílies. Una llei aprovada el 1919 donava per oficialment mort als dos anys a tots els desapareguts, així permetent que els seus vídues poguessin emprendre una nova vida. Un ministeri li va concedir a Mangin una quantiosa pensió de veterà de guerra, però li va ser arrabassada per un altre ministeri que estimava que, al no disposar de cap tipus d'identitat oficial, ja que senzillament no existia.

Misteri resolt - El 1922, el Govern francès, desitjós de treure's de sobre la patata calenta de l'enigma de Mangin, va demanar a la premsa que divulgués la seva foto. Animats per la suposada pensió de guerra que es creia cobrava, no van trigar a encaminar-se cap Rodez els seus presumptes familiars, gran part dels quals insistien a reconèixer sense gens de dubte al seu fill, marit, germà, oncle...
No va ser fins a 1930 que es va saber que Antheleme Mangin era Octave Félicien Monjoin, després de ser reconegut pel seu veritable germà Joseph. Tot i així, aquí no acaba la història, ja que diversos dels seus falsos parents no es donaven per vençuts i a el cap de quatre anys d'una laboriosa investigació es va celebrar un judici, per tal de tancar d'una vegada aquest espinós assumpte. Però no hi va haver manera: sempre sortien més demandants que havien de ser atesos.
El germà d'Octave Monjoin va morir el 1939, poc abans que esclatés una altra guerra, així deixant al desmemoriat de l'anterior al manicomi sense altra sortida que no fos la mort, que li va sobrevenir el 1942, víctima de les draconianes retallades imposades en tots els centres psiquiàtrics pel règim de Vichy. Va ser un dels 40.000 pacients que van morir de fam o hipotèrmia, per no dir de fàstic. - JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia.