El coltán i el cobalt tenen molt en comú. Tots dos són relativament escassos, indispensables en la fabricació de molts dels dispositius electrònics que utilitzem habitualment, i s'extreuen en condicions molt discutibles. No obstant això, el cobalt ha cridat menys l'atenció als mitjans de comunicació que el coltán. A el menys, fins ara. Tot i que les dues indústries es caracteritzen per la mateixa opacitat. I la mateixa inestabilitat.
Els familiars de menors que han mort o han quedat greument ferits mentre treballaven en mines de cobalt a la República Democràtica de Congo han interposat una demanda contra les companyies tecnològiques més importants del món. En aquesta acció legal, que si prospera crearia un precedent històric, al·leguen que el cobalt que s'extreu en aquestes mines serveix per alimentar telèfons mòbils, ordinadors portàtils i cotxes elèctrics fabricats pels gegants tecnològics.
Del Coltán i com s'aconsegueix a les mines per menors ja n'he parlat en alguna ocasió, afegim-hi ara el Cobalto, sense oblidar el Liti que nomès es trova - casualment - a  Bolivia. Tres elements aquests, imprescindibles per que poguem tenir els nostres telèfons mòbils i altres dispositius electrònics.
Sovint hi ha alguna campanya de boicot a marques de roba o calçat esportiu, perquè es diu - i és cert - que es fabriquen en paisos del tercer món en condicions inhumanes per nens o adolescents, en uns llocs que farien bones les maquiles mexicanes, o en vaixells a alta mar en aigues internacionals, en jornades de 18 hores a canvi d'un plat d'arrós i poc més. Són campanyes organitzades per ecologistes de cap de setmana o pijoecologistes puntuals, que no tenen efecte real ni solucionen els problemes dels menors i adolescents explotats.
Però no he vist mai cap campanya contra l'ùs del mòbil pels mateixos o pitjors motius, Amb el mòbil passa com amb l'intent fallit de boicot al partit d'ahir del Tsunami democràtic, i és que amb les coses de menjar no s'hi juga, i el mòbil juntament amb el fútbol, és el més important de totes les coses que no tenen importància.
Aquesta inacció vers l'ùs del mòbil és una mostra de que tot aquest tema de la emergència climàtica i l'explotació de menors en països del tercer món, preocupa nomès de tan en tant als dirigents dels Paísos del primer món i als seus ciutadans, i preocupa en cimeres d'estar per casa que no conclouen res en concret. El día en que la gent deixí d'usar el mòbil com a protesta per aquestes arbitrarietats, començaré a creure en la bona voluntad i ganes de solucionar aquest greu problema d'explotació de nens, al cap i a la fi nomès fa 25 o 40 anys que l'usem, però la gent hi està enganxada com a una droga dura. Nomofòbia en diuen, en una época en la que en comptes d'intentar curar les adiccions, se'ls hi posa nom. I el que no saben, és que sense mòbil tambè hi ha paradís, però, i sense tauletes i ordinadors?.
¿Estariem disposats a pagar més per aquests dispositius a canvi d'una millora en les condicions en que s'extreuen aquests minerals?, ¿Seria possible que fos així?, em temo que la resposta és NO i NO.