La Revolució castrista va començar després de 1959. I, amb ella, començava el gran entusiasme, el gran estrèpit i un nou terror. Començava una veritable cacera contra els soldats de Batista, contra els suposats delators, contra els militars del règim en desgràcia i contra els «tigres» de Masferrer. Masferrer era un polític cubà i alhora un gàngster; termes que no s'exclouen. En els últims anys s'havia fet un exèrcit particular; gairebé tots els seus soldats van ser ultimats al mig del carrer o a les cases o a la Loma de la Cruz, a on pujaven desesperats tractant d'abandonar el poble. Tot això succeïa mentre Masferrer fugia en una llanxa cap a Estats Units. En els primers dies, moltes persones van ser assassinades sense que se'ls celebrés cap judici. Després es van crear els anomenats «tribunals revolucionaris» i s'afusellava la gent ràpidament: n'hi havia prou amb la delació d'algú davant algun jutge improvisat pel nou règim. Els judicis eren representacions teatrals on la gent es divertia veient com condemnaven a la paredassa a un pobre diable, que potser només li havia donat una bufetada a algú que ara aprofitava per venjar-se; morien innocents i culpables. Moria molta més gent que les que van morir en aquella guerra que mai es va celebrar.

Tot i l'eufòria, molts no estaven d'acord amb aquells afusellaments. Recordo particularment aquesta imatge: un home era conduït a la paredassa per haver matat un jove revolucionari; l'home marxava per la carretera escortat per soldats rebels que impedien que la multitud el despedasses perquè, almenys, arribés viu a la paredassa. Tot d'una va aparèixer al carrer una dona vestida de negre que va aturar la manifestació. Va començar a cridar que el castiguessin, però que no el matessin; era la mare del jove assassinat. No li van fer cas a aquella dona; la seva petició de clemència no comptava, només el nou ordre i la necessitat de venjança tant de temps reprimida; l'home va ser conduït fora de la ciutat i allí se'l va afusellar. Aquests afusellaments eren quotidians.
A Holguín els judicis es celebraven al teatre de la Pantoja, que era una enorme escola militar creada per Batista i que ara estava en mans dels rebels. Eren judicis orals, espectaculars i fulminants. Moltes vegades es transmetien per televisió. Han passat més de trenta anys i encara Fidel Castro segueix celebrant aquests judicis teatrals i, per descomptat, de tant en tant, també els televisa. Però ara Castro ja no afusella als esbirros de Batista, afusella als seus propis soldats i de vegades fins als seus propis generals.

Per què la immensa majoria de la vila i els intel·lectuals no ens vam adonar que començava una altra vegada una nova tirania, encara més sagnant que l'anterior?

Potser ens en vam adonar, però l'entusiasme de saber que es vivia ara en una revolució, que s'havia enderrocat una dictadura i que havia arribat el moment de la venjança eren superiors a les injustícies i als crims que s'estaven cometent. A més, no només es cometien injustícies. Els afusellaments es feien en nom de la justícia i de la llibertat i, sobretot, en nom de la vila.

L'any 1960 va ser encara un any de goig col·lectiu; se seguien afusellant als anomenats «esbirros», però la immensa majoria de la població, enmig d'aquella eufòria -cal confessar-ho-, recolzava els afusellaments. No és possible oblidar a aquelles multituds enfervorides, de més d'un milió de persones, desfilant davant la Plaça de la Revolució -que, per cert, no havia estat construïda per la Revolució, sinó per la tirania derrocada- cridant la paraula «paredassa».

En aquell moment jo estava integrat a la Revolució; no tenia res a perdre, i llavors semblava que hi havia molt a guanyar; podia estudiar, sortir de casa meva a Holguín, començar una altra vida...

“La Revolución”, de Reinaldo Arenas
en Antes que anochezca (autobiografía), 1992
del blog: descontexto.blogspot.com