La Revolució castrista va començar després de 1959. I, amb ella, començava el gran entusiasme, el gran estrèpit i un nou terror. Començava una veritable cacera contra els soldats de Batista, contra els suposats delators, contra els militars del règim en desgràcia i contra els «tigres» de Masferrer. Masferrer era un polític cubà i alhora un gàngster; termes que no s'exclouen. En els últims anys s'havia fet un exèrcit particular; gairebé tots els seus soldats van ser ultimats al mig del carrer o a les cases o a la Loma de la Cruz, a on pujaven desesperats tractant d'abandonar el poble. Tot això succeïa mentre Masferrer fugia en una llanxa cap a Estats Units. En els primers dies, moltes persones van ser assassinades sense que se'ls celebrés cap judici. Després es van crear els anomenats «tribunals revolucionaris» i s'afusellava la gent ràpidament: n'hi havia prou amb la delació d'algú davant algun jutge improvisat pel nou règim. Els judicis eren representacions teatrals on la gent es divertia veient com condemnaven a la paredassa a un pobre diable, que potser només li havia donat una bufetada a algú que ara aprofitava per venjar-se; morien innocents i culpables. Moria molta més gent que les que van morir en aquella guerra que mai es va celebrar.
Tot i l'eufòria, molts no estaven d'acord amb aquells afusellaments. Recordo particularment aquesta imatge: un home era conduït a la paredassa per haver matat un jove revolucionari; l'home marxava per la carretera escortat per soldats rebels que impedien que la multitud el despedasses perquè, almenys, arribés viu a la paredassa. Tot d'una va aparèixer al carrer una dona vestida de negre que va aturar la manifestació. Va començar a cridar que el castiguessin, però que no el matessin; era la mare del jove assassinat. No li van fer cas a aquella dona; la seva petició de clemència no comptava, només el nou ordre i la necessitat de venjança tant de temps reprimida; l'home va ser conduït fora de la ciutat i allí se'l va afusellar. Aquests afusellaments eren quotidians.
A Holguín els judicis es celebraven al teatre de la Pantoja, que era una enorme escola militar creada per Batista i que ara estava en mans dels rebels. Eren judicis orals, espectaculars i fulminants. Moltes vegades es transmetien per televisió. Han passat més de trenta anys i encara Fidel Castro segueix celebrant aquests judicis teatrals i, per descomptat, de tant en tant, també els televisa. Però ara Castro ja no afusella als esbirros de Batista, afusella als seus propis soldats i de vegades fins als seus propis generals.
Per què la immensa majoria de la vila i els intel·lectuals no ens vam adonar que començava una altra vegada una nova tirania, encara més sagnant que l'anterior?
Potser ens en vam adonar, però l'entusiasme de saber que es vivia ara en una revolució, que s'havia enderrocat una dictadura i que havia arribat el moment de la venjança eren superiors a les injustícies i als crims que s'estaven cometent. A més, no només es cometien injustícies. Els afusellaments es feien en nom de la justícia i de la llibertat i, sobretot, en nom de la vila.
L'any 1960 va ser encara un any de goig col·lectiu; se seguien afusellant als anomenats «esbirros», però la immensa majoria de la població, enmig d'aquella eufòria -cal confessar-ho-, recolzava els afusellaments. No és possible oblidar a aquelles multituds enfervorides, de més d'un milió de persones, desfilant davant la Plaça de la Revolució -que, per cert, no havia estat construïda per la Revolució, sinó per la tirania derrocada- cridant la paraula «paredassa».
En aquell moment jo estava integrat a la Revolució; no tenia res a perdre, i llavors semblava que hi havia molt a guanyar; podia estudiar, sortir de casa meva a Holguín, començar una altra vida...
Tot i l'eufòria, molts no estaven d'acord amb aquells afusellaments. Recordo particularment aquesta imatge: un home era conduït a la paredassa per haver matat un jove revolucionari; l'home marxava per la carretera escortat per soldats rebels que impedien que la multitud el despedasses perquè, almenys, arribés viu a la paredassa. Tot d'una va aparèixer al carrer una dona vestida de negre que va aturar la manifestació. Va començar a cridar que el castiguessin, però que no el matessin; era la mare del jove assassinat. No li van fer cas a aquella dona; la seva petició de clemència no comptava, només el nou ordre i la necessitat de venjança tant de temps reprimida; l'home va ser conduït fora de la ciutat i allí se'l va afusellar. Aquests afusellaments eren quotidians.
A Holguín els judicis es celebraven al teatre de la Pantoja, que era una enorme escola militar creada per Batista i que ara estava en mans dels rebels. Eren judicis orals, espectaculars i fulminants. Moltes vegades es transmetien per televisió. Han passat més de trenta anys i encara Fidel Castro segueix celebrant aquests judicis teatrals i, per descomptat, de tant en tant, també els televisa. Però ara Castro ja no afusella als esbirros de Batista, afusella als seus propis soldats i de vegades fins als seus propis generals.
Per què la immensa majoria de la vila i els intel·lectuals no ens vam adonar que començava una altra vegada una nova tirania, encara més sagnant que l'anterior?
Potser ens en vam adonar, però l'entusiasme de saber que es vivia ara en una revolució, que s'havia enderrocat una dictadura i que havia arribat el moment de la venjança eren superiors a les injustícies i als crims que s'estaven cometent. A més, no només es cometien injustícies. Els afusellaments es feien en nom de la justícia i de la llibertat i, sobretot, en nom de la vila.
L'any 1960 va ser encara un any de goig col·lectiu; se seguien afusellant als anomenats «esbirros», però la immensa majoria de la població, enmig d'aquella eufòria -cal confessar-ho-, recolzava els afusellaments. No és possible oblidar a aquelles multituds enfervorides, de més d'un milió de persones, desfilant davant la Plaça de la Revolució -que, per cert, no havia estat construïda per la Revolució, sinó per la tirania derrocada- cridant la paraula «paredassa».
En aquell moment jo estava integrat a la Revolució; no tenia res a perdre, i llavors semblava que hi havia molt a guanyar; podia estudiar, sortir de casa meva a Holguín, començar una altra vida...
“La Revolución”, de Reinaldo Arenas
en Antes que anochezca (autobiografía), 1992
del blog: descontexto.blogspot.com
.png "English"){kind=small}
14 Comentaris
Bueno... las revoluciones tienen eso, que algunas veces ellas se transforman en dictaduras, por aquello de salvar a los pueblos y pueblas. Castro, Lenin y Mao puede que fueran necesarios, pero tenían que haberse ido al poco tiempo, pero el poder, ese que tanto "sufren" algunos es un iman... o una red donde quedan atrapados unos y otros. Por eso es bueno que existanm cambios, es como ventilar una estancia...
ResponEliminaY al final las revoluciones acaban donde habían empezado en la mayoria de los casos. Aquí, a la izquierda le costó reconocer esta transformación del castrismo en una dictadura.
ResponEliminaSi hoy estuviera vivo el Che, estaría mal visto como personaje, sin embargo el aurea siempre le acompaña, y es Fidel quien al final es el que se ha muerto llevándose la mala fama.
ResponEliminademasiados años mandando. demasiado poder , demasiado autoritarismo. Demasiado ordeno y mando.
El Che va ser un desastre des del minut 1, pero va tenir la sort o dissort de morir jove i en tràgiques circumstàncies.
EliminaCultivo una rosa blanca
ResponEliminaen junio como en enero
para el amigo sincero
que me da su mano franca.
Y para el cruel que me arranca
el corazón con que vivo,
cardo ni ortiga cultivo;
cultivo la rosa blanca.
José Martí
Retornarán los libros, las canciones
Eliminaque quemaron las manos asesinas.
Renacerá mi pueblo de su ruina
y pagarán su culpa los traidores.
Pablo Milanés
En la calle del Obispo,
ResponEliminaenfrente del Floridita,
allá por la Habana vieja,
encontré un local hermoso
donde vendían versos.
y allí, en aquella hermosa y luminosa librería, me compré la poesia completa de José Martí y dos volúmenes de Nicolás Guillen.
Necessitem herois i mitificar les revolucions, pero es podia haver arribat al mateix lloc, en tots els casos, amb més paciènciani grapa política, com constataven alguns supervivents de la molt mitificada, també, Revolució Francesa, no crec que fossin necessàries ni inevitables, la violència no ho hauria de ser en cap cas, però sembla que no ens en sortim. Les revolucions es mengen els seus fills més brillants i vàlids i queden els de sempre, els aprofitats i sense escrupols.
ResponEliminaLa badoqueria amb la qual es contemplava Cuba fins fa quatre dies resulta inquietant, mirada des del present i considerant que ja havien passat, aquesta mena de coses.
ResponEliminaMolt interessant un llibre de Manolo Vázquez Montalban. Y Dios entró en la Habana, amb motiu de la visita del papa a Cuba.
Elimina¿Por qué será que hay relatos que obvian los numerosos asesinatos perpetrados por la dictadura de Batista? Algunos se escandalizan de Billy el Niño ande suelto y condecorado, pero si un tipejo de su calaña es encarcelado en Cuba, entonces ponen el grito en los cielos mediáticos de la burguesía bienpensante y califican a Cuba de dictadura. Aquellos torturadores que hicieron abortar a patadas a mujeres embarazadas y que a tantas personas asesinaron, fueron juzgados y fusilados, sí, por sus atroces y probados crímenes. En España los torturadores de la dictadura y demás sicarios se fueron de rositas. Pero la CIA relata la historia a la medida de sus intereses.
ResponEliminahttps://youtu.be/dsxQii5wnEQ
Lo de BATISTA fué execrable, pero no justifica los desmanes de Fidel y de el propio Che. Solo hay que darse una vuelta por Cuba para ver el desastre de la revolución Cubana y no es culpa del bloqueo, es que (por ejemplo) para cultivar la tierra hay que agacharse, y mira que en Cuba plantes lo que plantes crece rápido y más grande, en Viñales se podria ver algun ejemplo de ello. En SIETE HORAS EN LA HABANA hay unos cuantos detalles del desastre de la revfolución cubana.
ResponEliminaA parte de retransmitir en directo por Televisión partidas de ajedrez en tiempo real, que en si ya es un delito, cuando el huracán Rita salia en LA TELEVISIÓN CUBANA uja imagen impagable que no he sabido encontrar. Hablaban el la televisión que el ejército Cubano estaba preparado ante la llegada del huracán, por cierto un huracán que era una tramuntanada de estar por casa, con vientos de 90 por hora. Salían en la tele dos soldados muy preparados, la equipación consistia en un camión JHC de la segunda guerra Mundial ruso, un neumático de esos con los que nos bañábamos de pequeños en la playa, un pico y una pala. Era brutal y patético a la vez.
Mira, poeta, curiosamente en Cuba había muchas (repito, muchas), personas, que lo primero que eran en su vida era "anti Miami", y lo segundo anticastristas. Exactamente lo mismo les ocurría a los fidelistas. Eso unía a toda Cuba. ¿De verdad crees que en eso el bloqueo no tuvo influencia alguna?
EliminaEsto ya existia antes del bloqueo de los Iuesei. Claro que el bloquero tuvo mucho que ver, más quizás cuando la URSS dejó de ser la URSS y de ayudar a Cuba, aunque últimamente Venezuela cumplía parte de esta ayuda, he visto en 2005, barcos enormes venezolanos cargados de contenedores hasta los topes.
ResponEliminaPero insisto, el problema de Cuba es que no hay nadie que se agache para trabajar la tierra, fíjate que actualmente necesitan importar hasta el azúcar.