Recórrer a unes quantes frases de Heidegger, ha estat degut a que he llegit l'entrevista que li fan a la Contra de la Vanguardia a Pere Portabella. Portabella, juntament amb Lluís Foix i Francesc Zanuy, va estar molt de temps a la tertulia dels dimarts de Catradio quan hi havia l'Antoni Bassas, i era la mare de totes les tertulies, car els tres eren homes savis i erudits, sent Portabella el més assossegat dels tres, i em feia gracia perquè Portabella emprava sovint, molt sovint, l'ojalà, una de les expressions més nostrades del català real. Portabella té 92 anys però conserva encara una enorme lucidesa, ho podreu comprovar si llegiu l'entrevista que li ha fet Ima Sanchís.


Queda't en el present i accepta el que t'envia la memòria, sempre selectiva. Si viatges al passat, corres el risc que la nostàlgia i la malenconia et atrapin.

Quan el temps només sigui rapidesa, instantaneïtat i simultaneïtat, mentre que el temporal, entès com esdevenir històric, hagi desaparegut de l'existència de tots els pobles, llavors, justament llavors, tornaran a travessar tot aquest aquelarre com fantasmes les preguntes: per a què?, cap a on?, i després què?

"Origen significa aquí allò a partir d'on i pel que una cosa és el que és i tal com és. Què és una cosa i com és, és el que anomenem la seva essència. L'origen d'alguna cosa és la font de la seva essència. La pregunta per l'origen de l'obra d'art pregunta per la font de la seva essència. »Segons la representació habitual, l'obra sorgeix a partir i per mitjà de l'activitat de l'artista. Però per mitjà de què i a partir d'on és l'artista allò que és? Gràcies a l'obra; en efecte, dir que una obra fa a l'artista vol dir que si l'artista destaca com a mestre en el seu art és únicament gràcies a l'obra. »L'artista és l'origen de l'obra. L'obra és l'origen de l'artista. Cap pot ser sense l'altre. Però cap dels dos suporta tampoc a l'altre per separat. L'artista i l'obra són en si mateixos i recíprocament per mitjà d'un tercer que ve a ser el primer, allò d'on l'artista i l'obra d'art reben els seus noms: l'art" 

  "Mentre el temps és en cada cas meu, hi ha molts temps. El temps no té sentit; el temps és temporal" 

 Les coses no "desapareixen", es conserven en un "anar anant" cap a la seva finitud, de tal manera que només són en la seva finitud.

  La dificultat en assumir la pròpia finitud, és la que impedeix veure que el temps no és una "successió d'instants fins a l'infinit".

 Tot és un "anar cap a" (futur) i un donar "compte d'alguna cosa" (passat) que es dóna en la forma d'espacialització (moment present).

 El temps no té sentit; el temps és temporal. - Martin Heidegger  (frases)

En una entrevista a el País a l'abril del 2008, Mario Bunge discrepava de Heidegger, al que titllava d'esquizofrènic.

 Pregunta. ¿Qué le parece más reprochable de esas escuelas? 

 Respuesta. Por ejemplo, Heidegger tiene todo un libro sobre El ser y el tiempo. ¿Y qué dice sobre el ser? "El ser es ello mismo". ¿Qué significa? ¡Nada! Pero la gente como no lo entiende piensa que debe ser algo muy profundo. Vea cómo define el tiempo: "Es la maduración de la temporalidad". ¿Qué significa eso? Las frases de Heidegger son las propias de un esquizofrénico. Se llama esquizofacia. Es un desorden típico del esquizofrénico avanzado. 

 P. ¿Usted cree que Heidegger era un esquizofrénico? 

 R. No, era un pillo que se aprovechó de la tradición académica alemana según la cual lo incomprensible es profundo. Y por supuesto adoptó el irracionalismo y atacó a la ciencia porque cuanto más estúpida sea la gente tanto mejor se la puede manejar desde arriba. Por esto es por lo que Heidegger es el filósofo de Hitler, su protegido. Pero al mismo tiempo su pseudofilosofía es tan abstrusa que no podía ser popular. De modo que al pueblo se le da una ideología crasa, del suelo, lo telúrico, la sangre, la raza. Y para la élite, fenomenología, existencialismo, esas cosas abstrusas que nadie entiende pero si usted dice que no entiende, pasa por tonto. Si quiere hacer carrera académica tiene que tratar de imitar a estos pillos, de lo contrario, se queda atrás... 

 Potser té raó Cioran quan ens diu que fa temps que els filòsofs no llegeixen en les ànimes. No és el seu ofici, es dirà. És possible. Però llavors no ens ha de sorprendre que ja no ens interessen.