“L’univers m’embarrasse et je ne puis songer 
que cette horloge existe et n’ait pas d’horloger.

” Voltaire / Les Cabales 
Sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal, res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra fenòmens naturals com tsunamis, grans terratrèmols o apocalipsis per l'estil que cada dos per tres ens anuncien la fi del món. Sense anar més lluny ara tenim l'amenaça de l'emergència climàtica, que ja la coneixiem però als grans dirigents de la humanitat els ha donat per reunir-se a Madrid a parlar, per no solucionar res, ni per decidir aplicar alguna solució eficaç per reduïr el CO2.

No deixa de ser curiós que ara parlin de manera grandiloquent d'emergencia climàtica i les poques solucions que pretenen aplicar tinguin l'horitzó del 2050. Això si realment les arriben a posar en marxa, al cap i a la fi, la Xina, els EUA Rússia, Regne Unit o Brasil, que són els que més contaminen, no han participat al COP25 de Madrid.

La fi perfecta de la humanitat hauria estat la que preveien els científics Walter Wagner i Luis Sancho nord-americà el primer i espanyol el segon, que deien que la posada en marxa del 'Gran Colisionador de Hadrons CERN' a (Suïssa) tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'engoliria la terra sencera. L'aparell aquest, és com una tuneladora d'aquestes del metro de Barcelona, però a lo bestia, molt a lo bestia. Jo no hi entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest parell de científics ho deien de bona fe, car si haguès succeit nomes els serviría per dir a última hora, ja ho dèiem!, però en no ser així hom diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador fa ja temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que  passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros.
De fet seria el final perfecte i el que és mereixeria una espècie tan miserable i nociva com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser déu, que es creuen els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguissin que se’ls empassi per sempre la seva pròpia obra, a ells i a la resta del planeta. Seria com una espècie de No creació o d'un big bang al revés, un digne final per a uns indignes.
Pero no defallim que encara hi ha un lloc per l'esperança: Estan dissenyant el futur col·lisionador circular de CERN, un document amb les diferents opcions per construir aquest gegantí accelerador de partícules a la frontera franco-suïssa. La idea és que sigui un anell de 100 quilòmetres i que operi a energies de fins a 100 TeV, molt més que els 27 km i els 14 TeV de l'actual LHC. Potser aquest quan estigui acabat i en funcionament si que ens engolirà del tot.
  
Si em deixessin triar, aquest seria el final que escolliria pels homínids, desaparèixer sense deixar el més mínim rastre, com si mai haguéssim existit, no quedaria absolutament res del nostre malpàs per ací baix, només les ones escampades per l’espai que hem anat llençant durant anys i que en el supòsit que algú les captes els durien enlloc. Només demanaria com a ùltim desig, escoltar les Walkiries de Wagner en el moment final de la desaparició total, llàstima que no ho pugués filmar Francis Ford Coppola.

L'e-coli o un microbi així també estaria bé, quan més petit millor, però el problema és que aixó deixaria rastre i la gracia del forat negre és que no en deixaria cap, con si mai haguessim existit, i, com diria José Saramago: l'Univers no sabria mai que Homer va escriure l'Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central a Springfield.