Un dels problemes de la nostra societat plena d'eufemismes o conceptes anglosaxons per definir les professions del personal, és que en el món laboral, ha desaparegut la figura de l'aprenent, substituida per la d'emprenedor que encara que sigui agafat pels pels, en certa manera ve a ser el mateix, car els dos comencen la seva aventura laboral encara que en diferents nivells. De fet un emprenedor és un empresari o l'amo d'un petit negoci, encara que ara s'en diguin Startups, Apps, unicorns, etc, clar que, com vivim en Smart Cities tos els noms es veu que han de ser en anglés. En canvi, el nom d'emprenedor, estranyament és en català, car lo normal seria fos en anglés i més pompós. Però com deia al començament, estem en el meravellós món dels eufemismes, on l'encarregat del reparto, ara és el cap de logística, o el kefe de personal el cap de recursos humans, i d'una dictadura se'n diu democràcia plena. 
Es manté encara la figura del becari que ara em sembla en diuen estudiant en pràctiques, o stagier, però aquesta figura és diferent de l'aprenent, car el becari el que fa es posar en pràctica el que està estudiant, igual que els metges en pràctiques dels hospitals.
El que ha succeit és que sense la figura de l'aprenent no hi ha oficis, uns oficis que s'han perdut per sempre, no hi ha fusters, lampistes, llauners, torners, fresadors delineants, paletes, mecànics, etc. 
Quan dic ofici, em vinc a referir a gent que coneix i domina bé el seu ofici, i aixó era possible amb la figura de l'aprenent. A més aquesta figura portaba incorporat el concepte de ser Empresa, de sentir-se Empresa, recollint l'experiència dels més grans que eren els qui li ensenyaven el seu ofici. Clar que actualment, l'experiència i el coneixement han estat superats pels nadius digitals enfront dels nadius analògics, i aixó possiblement hagi estat el motiu de la desaparició de l'aprenent.
Tambè ha desaparegut la figura del 'manetes', que reparaba el que fes falta de la llar i on n'hi havia un a quasi totes les families. El manetes, encara que fos amb un filferro o un escuradents ho reparava tot, tot i tot, i era en certa manera el portant-veu d'una manera d'entendre la vida, d'aprofitar els recursos propis. Per a ell, el que era important era mentalitzar-se de que tot es podia reparar, reciclar, com fan encara a dia d'avui els països del tercer món menys desenvolupats; ho he vist a Cuba o al Marroc, allí tot s'aprofita i no és llença res.
Cert és, que abans el món laboral erfa molt diferent. En el cas del meu pare, com molts de la seva época, va treballar tota la vida a la mateixa Empresa, en aquest cas una empresa d'olis, dels 14 anys als 67, i vulguis que no, el rendiment laboral és molt superior, la Empresa en certa manera es teva, sempre sota la protecció i supervisió de l'Amo, perquè abans hi havia l'Amo com a concepte, en comptes de emprenedors o empresaris.
La desaparició dels oficis i la maleïda obsolescència dels estris, fa que no es repari res quan s'espatlla, simplement és canvia, o com a molt hi ha algú que substitueix una peça per una altra, per cert, a un cost estratosfèric. En un altre ordes de coses, et pots comprar uns pantalons per 6 euros i te'n poden cobrar 8 per escurçar-los, perquè a casa ja no es cus ni hi ha una màquina de cosir.

No sé en aquest sentit si anem a millor o a pitjor, però la pèrdua dels oficis, la trobarem o ja l'estem trobant a faltar, només ens en queda un d'ofici, cada vegada més feixuc, l'ofici de viure, sense manual d'instruccions i per tant molt dificil d'aprendre.