Primer de tot, els records físics, els sons, les olors, les superfícies de les coses. És curiós, però recordo amb més vivacitat que tot el que va succeir més endavant, en plena Guerra Civil espanyola, la setmana del campament on ens van ensinistrar abans d'enviar-nos al front: els enormes barracons de cavalleria a Barcelona, ​​amb els estables en els quals bufava sempre el corrent, els patis empedrats, el fred gelador de la bomba d'aigua amb que ens rentàvem, els menjars fastigosos, tolerables si de cas gràcies a la bota de vi, les milicianes en pantalons que tallaven la llenya, i el moment en què es passava llista a primera hora del matí, en què el meu prosaic nom anglès constituïa un còmic entreacte entre els ressonants noms dels espanyols: Manuel González, Pedro Aguilar, Ramón Fonollosa, Roque Ballester, Jaume Domènech, Sebastià Viltrón, Ramon Nuvo Bosch. Esmento aquests en concret perquè recordo les cares de tots ells. Amb l'excepció d'un o dos, que eren gentussa i a hores d'ara sens dubte s'hauran convertit en falangistes, és probable que tots hagin mort. De dos, ho sé amb certesa. El major tindria uns vint anys; el més jove, setze.
Una de les experiències essencials de la guerra és l'absoluta impossibilitat de fugir dels repugnants olors d'origen humà. Les latrines són un tema del què s'ha abusat en la literatura bèl·lica, i no les trauria a col·lació ara si no fos perquè les dels nostres barracons van complir un petit paper, de prou pes, a l'hora de desinflar el globus de les meves il·lusions en entorn de la Guerra Civil espanyola. El tipus de latrines característic dels països llatins, en què cal posar-se a la gatzoneta, és ja pèssim en el millor dels casos, però és que aquestes estaven fetes d'una mena de pedra polida, tan relliscosa que amb prou feines podia un mantenir l'equilibri. A sobre, estaven sempre embussades. Ara emmagatzemo en la memòria moltes altres coses repugnants, però crec que van ser aquelles latrines el que per primera vegada em va conduir a un pensament que després seria recurrent: "Aquí estem, soldats d'un exèrcit revolucionari que defensa la democràcia davant el feixisme, combatents en una guerra que tracta d'una cosa molt concreta, i els detalls de les nostres vides són tan sòrdids i degradants com podrien ser-ho a la presó, i què dir en un exèrcit burgès". Més endavant van ser moltes més les coses que van reforçar aquesta impressió; per exemple, el tedi i la fam animal de la vida a la trinxera, les mesquines intrigues per unes miserables engrunes que per menjar, les patètiques i enredades trifulgues a què es lliuraven unes persones esgotades per la falta de son.
L'horror essencial de la vida militar (tot el que hagi estat soldat sap de sobres a què em refereixo quan dic "l'horror essencial de la vida militar") amb prou feines es ressent ni varia segons sigui la naturalesa de la guerra en la qual un ha anat a lluitar. La disciplina, per exemple, és, en definitiva, idèntica en tots els exèrcits. Cal obeir les ordres, el compliment estricte es reforça mitjançant el càstig si cal; les relacions entre oficial i soldat ras han de ser les relacions entre superior i inferior. El retrat de la guerra que es plasma en llibres com Sense novetat en el front és substancialment veraç. Els trets fan mal, els cadàvers fan pudor, els homes sota un foc granejat passen tanta por que sovint es pixen en els pantalons. És veritat que el rerefons social de què es nodreix un exèrcit dóna una determinada coloració al seu ensinistrament, la seva tàctica i, fins i tot, a la seva eficàcia; també ho és que la consciència de tenir la raó pot reforçar la moral dels homes, encara que això comunament afecti més a la població civil que a la tropa. (Es tendeix a oblidar que un soldat a prop de la línia de front sol passar massa gana, o massa por, o massa fred, o, sobretot, massa fatigues, perquè li importin les causes polítiques que hagin originat la guerra).

Ara bé, les lleis de la natura són les mateixes per a un exèrcit "roig" que per a un "blanc". Un poll és un poll i una bomba és una bomba, per més que la causa per la qual un lluita sigui la justa.

Per què val la pena assenyalar una cosa tan òbvia? Perquè el gruix de la intel·lectualitat britànica i nord-americana no va tenir constància manifesta d'això, per aquell temps, com tampoc la té ara. Avui dia, la nostra memòria és de curt abast, però n'hi ha prou amb retrotreure's una mica al passat, fullejar en l'hemeroteca els números endarrerits de New Masses o del Daily Worker, i fer una ullada a les faules romanticoides i bel·licoses que els esquerrans escampaven llavors sense solta ni volta. 'Les mateixes frases anquilosades de sempre! Quina insensibilitat, quina falta d'imaginació!. I la sang freda amb què Londres va contemplar els bombardejos de Madrid! Aquí ni tan sols em preocupen un instant els contrapropagandistes de la dreta, els Lunn, Garvin et hoc genus; aquests es donen per descomptat, ja se sap. Però és que allà hi havia els mateixos que durant vint anys havien vociferat contra la "Glòria" de la guerra i s'havien mofat d'aquesta idea, dels relats de les atrocitats, del patriotisme, fins i tot de la valentia física: al cap d'un temps es van treure de la màniga escrits que, canviant uns pocs noms, haurien encaixat a la perfecció a les pàgines del Daily Mail de 1918.
Si hi va haver una sola cosa amb la qual va estar compromesa la intel·lectualitat britànica, va ser la denigrant desfiguració de la guerra, la teoria que la guerra no és més que un garbuix de cadàvers, de latrines, i que mai surt res de bo d'ella. Bé, ja que els mateixos que en 1933 es burlaven amb tot el seu menyspreu de qui afirmava que en determinades circumstàncies no dubtaria a lluitar pel seu país, el 1937 el denunciaven per trotskista feixista, per suggerir que els relats que apareixien a New Masses sobre homes recentment ferits en combat, que es mostraven, a més, ansiosos de tornar a el front, podrien ser simple exageració. I la intel·lectualitat esquerrana va realitzar en el moment oportú un moviment pendular, passant de "la guerra és l'infern" a "la guerra és gloriosa", sense la menor percepció de la seva incongruència i pràcticament d'un dia per l'altre. Més tard, gairebé tots realitzarien altres transicions no menys violentes. Hi ha d'haver un nombre considerable de persones, una mena de nucli central de la intel·lectualitat, que va donar el vistiplau a la declaració "pel rei i per la pàtria" en 1935, i que va clamar per una "línia dura contra Alemanya" en 1937, i que va recolzar la Convenció Popular a 1940, i avui exigeix ​​la formació d'un segon front.
Pel que fa a les masses populars, els extraordinaris moviments pendulars de l'opinió que avui en dia es produeixen, les emocions que s'obren i tanquen com si d'aixetes es tractés són resultat de la hipnosi a què les ha sotmès la premsa i la ràdio. En el cas de la intel·lectualitat, jo més aviat diria que són resultat de els diners i de la simple seguretat física en què viuen. En qualsevol moment poden ser favorables o contraris a la guerra, però tant en un cas com en l'altre no tenen una imatge realista d'aquesta. Quan es van mostrar entusiasmats per la guerra d'Espanya, els intel·lectuals sabien, per descomptat, que allí s'estava matant a la gent, i de morir d'aquesta manera és summament ingrat, malgrat la qual cosa la sensació predominant era que, per a un soldat de l'exèrcit republicà, l'experiència de la guerra d'alguna manera no podia ser degradant. D'alguna manera, les latrines no pudien tant, la disciplina no era tan irritant. Només cal fer una ullada al New Statesman per veure que això és justament el que creien. Exactament les mateixes fanfarronades que ara s'escriuen a propòsit de l'Exèrcit Roig. Ens hem tornat massa civilitzats per captar el més obvi. I és que la veritat és molt senzilla. Per sobreviure, sovint cal lluitar, i per lluitar un ha de embrutar-se. La guerra és perversa, és el mal, i sovint, és un mal menor. Qui a ferro mata ferro mor, i qui no empunya l'espasa mor a causa d'una malaltia pudent. Que valgui la pena posar per escrit semblant bajanada demostra què ens han fet tots aquests anys de capitalisme i de rendes.


“Recuerdos de la Guerra Civil española”, de George Orwell
en New Road, 1943 - del blog:descontexto.blogspot.com