Les abstraccions ideològiques funcionen a l’Espanya d’avui com a trompeteria moral per impedir que el control de l’Estat canviï de mans. La cosa va començar gràcies a ETA. Mitjançant la instrumentalització política de les víctimes d’aquesta banda d’estúpids i assassins, el PP va aconseguir demonitzar tots els nacionalismes menys un: el nacionalisme d’Estat.
Va aconseguir alguna cosa més: acovardir el PSOE, que va patir no menys que el PP l’assetjament d’ETA però que, tanmateix, va ser acusat de connivència amb ETA. Aznar proposava negociar amb el “moviment basc d’alliberament”, però era Rubalcaba el dolent que pactava amb els etarres. Així es va apropiar el PP de la lluita contra ETA, del dolor de les víctimes i de la bondat democràtica: el mal (o la sospita del mal) sempre eren els altres. Aquest corrent hipòcrita, bé que erosionat, encara és viu. Té una gran capacitat d’intimidació.

Amb la justícia, el joc funciona igual: es proclama als quatre vents la independència del poder judicial, però el ja llunyà ministre Trillo, amb delicadesa de joier, va aconseguir polititzar la judicatura fins a dominar-la: des de llavors, els successius recanvis dels alts comandaments judicials responen, si no als interessos concrets del PP (castigat per corrupció), sí a la interpretació restrictiva de la Constitució que el PP forjat per Aznar defensa. El Partit Popular pot apel·lar a la independència del poder judicial sabent que les seves tesis polítiques tenen una gran acceptació en les altes instàncies d’aquest poder. Casado ha arribat a amenaçar Sánchez amb la mateixa medicina que s’ha estat utilitzant a Catalunya: excloure els rivals per via judicial. És evident que podria aconseguir-ho: el president Lesmes, tot i que el seu mandat fa un any que és caduc, ha estat cooptant alts càrrecs judicials per als propers anys.

S’escandalitzen amb grans escarafalls pel nomenament de Dolores Delgado els que van aconseguir que Pérez Tremps, magistrat del Constitucional, fos apartat durant les deliberacions de l’Estatut per una nimietat. Els que van cometre l’impudor (perfectament legal, això sí) de col·locar un militant de carnet, Pérez de los Cobos, al capdavant del Constitucional. Els que, en seu ministerial, es referien als fiscals com qui parla dels criats: “La Fiscalia t’ho afina”.

La legislatura serà dura; i serà lletja. La resposta Delgado no agradaria a Montesquieu, considerat el pare de la separació de poders. Però els que avui es vesteixen de dol per Montesquieu són els que l’han traït més obscenament. - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat