Aquest gener es compleix tant el centenari del naixement de Josep Pallach (Figueres, 10-2-1920-Barcelona, ​​11-1-1977), com el 43è aniversari de la seva mort sobtada sis mesos abans de les eleccions de 1977, les primeres després del franquisme.
La Fundació Josep Pallach inicia aquesta setmana a Palafrugell l'any Pallach, recolzat per la Generalitat, per recordar la tasca del pedagog en l'exili francès i a Catalunya. Però Pallach va ser també un polític notable a qui la mort prematura (56 anys) va impedir desplegar tota la seva potencialitat. Amb tot va tenir gran influència en el socialisme català i en la recuperació de la Generalitat ja que va ser el motor que el clandestí Consell de Forces Politiques de Catalunya exigís el retorn de Josep Tarradellas.
Pallach va ser el polític antifranquista que va aixecar la bandera de la socialdemocràcia, de l'esquerra possibilista, atenta a la redistribució de la renda però conscient que la democràcia i l'economia social de mercat eren més justes i eficients que les nacionalitzacions de les dictadures comunistes. En els 60 i primers 70 molta esquerra no anava per aquí.

El notable és que ell venia de l'esquerra radical. Durant la República i la guerra va militar al Bloc Obrer Camperol, un partit comunista independent de Moscou que el 1936 es va fusionar amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Però la derrota de la República i l'oposició al comunisme rus, culpable de l'assassinat de Nin, el van portar al revisionisme i a erigir la democràcia com a exigència prioritària. Per això després de la guerra mundial i després de fugar-se de la presó de Figueres contribueix a la fundació a França del Moviment Socialista de Catalunya, l'MSC, precedent de l'actual PSC.
Era al·lèrgic al dogmatisme. El vaig conèixer al congrés de l'MSC de 1965, celebrat a l'altell d'un cafè de la plaça del Capitole de Tolosa. Em va impressionar aquell professor exiliat, de poc més de 40 anys, que armat amb retallades de 'La Vanguardia' del cèlebre informe Foessa, sostenia que Espanya estava ja -després del pla d'estabilització de l'59- en una etapa de creixement i que el règim no s'acabaria per la vaga nacional pacífica que preconitzava Santiago Carrillo sinó perquè l'economia espanyola necessitava a Europa i la condició era el restabliment de la democràcia. No va dubtar llavors a separar-se de sectors socialistes que rebutjaven la socialdemocràcia. Franco potser duraria més del que seria desitjable, però manaria l'imperatiu europeu.

Un exiliat d'orígens radicals que tenia una visió més equilibrada del que passava al món i l'interior d'Espanya que molts líders de l'oposició que somiaven amb la insurrecció. Rebutjava el revolucionarisme, de moda a la 'gauche divine', i creia que el camí era la socialdemocràcia, la de Willy Brandt, autor d'aquella frase: «Lliure iniciativa, tanta com sigui possible, planificació, tanta som sigui necessària». Al costat de Felipe González i Enrique Tierno Galván va teixir complicitats amb Hans Matthofer, el diputat alemany, després ministre de Helmut Schmidt, que va ser clau en què l'SPD donés suport a la renovació del socialisme de l'interior.
Preveia que sectors polítics que havien viscut en el franquisme haurien de canviar. És el que va succeir, només després de la mort de Franco, amb Adolfo Suárez i la UCD. Creia també que la Transició exigiria un gran pacte, fins i tot amb l'Exèrcit. D'aquí el seu interès pel general Díez-Alegria.
Pallach encarnava el socialisme pragmàtic, el que explica les seves diferències amb el PSUC i amb els seus companys de l'MSC Joan Reventós i Raimon Obiols. Sabia que l'entesa amb els sectors catalans de centredreta -que Pujol volia liderar- seria essencial per recuperar l'autogovern, però apostava pel retorn de la Generalitat republicana que es va produir ja després de la seva mort.

Un règim estable de llibertats - Què hauria fet Pallach abans i després de les eleccions del 77? Vaig tenir molta relació amb ell i no m'atreviria a assegurar-ho. ¿Hauria avalat la unificació del PSC i el PSOE? Potser, però no volia un socialisme català subordinat. I crec que no va valorar la capacitat d'arrossegament de Felipe González.
Alguns diuen que avui Pallach seria independentista. En els 12 anys que el vaig tractar no va parlar del tema ni una sola vegada. I no crec que optés per dividir Catalunya ni per animar propostes aventurades ni per complicar la vida de la democràcia espanyola. Aspirava a un règim estable de llibertats, no a experiments excitants.
La Generalitat hauria avui de recordar-lo només com un gran pedagog sinó com un notable polític de l'oposició catalana a la dictadura. - Joan Tapia - elperiodico.cat