- La Junta de Govern, en sessió ordinària del dia 24 d’abril de 2018, ha acordat concedir el Premi Ramon Fuster a la col·legiada Teresa Juvé i Acero, vídua del polític Josep Pallach, en reconeixença a la seva meritòria aportació a la docència i a la literatura, pel compromís de solidaritat i lluita en temps difícils i per l’impagable testimoni de tot el que ha vist i viscut. Pallach era també pedagog com la seva esposa, i no se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit, ell era, crec, una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem.
Pallach durant la inauguració del III Congrés del Partit Socialista de Catalunya al Col·legi d’Advocats, tres dies abans de morir. Al seu costat Verde Aldea.
Com les principals figures polítiques de tota una generació m'he preguntat mil vegades com serien les coses si Josep Pallach (Figueres, 1920 - l’Hospitalet de Llobregat, 1977) no hagués mort aquell fatídic 11 de gener. Han passat 41 anys i ningú en té la resposta, però tothom coincideix que la seva influència hauria sigut cabdal en la construcció de la Catalunya democràtica.
Pallach ocupava un paper central en l’escenari polític. Tant és així que personatges oposats com Jordi Pujol o Hans Matthöfer, responsable de la Internacional Socialista i gran finançador de l’SPD alemany, el volien a prop seu. Matthöfer va arribar a proposar-li que liderés el socialisme espanyol mentre que Pujol el va voler posar de número tres a la coalició del Pacte Democràtic per a les eleccions generals de juny del 1977. Pallach va lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil des de les files del POUM, després des de l’exili a França, i també va participar en centenars d’assemblees per aconseguir el retorn de la democràcia. Però no va arribar a veure aquelles eleccions.
“L’atac de cor que va patir va ser tan brutal com la pressió que van exercir contra ell”, lamenta la seva filla, Antònia Pallach. El seu pare era el líder del PSC Reagrupament, que més endavant es va fusionar amb el PSC Congrés i la federació del PSOE. Abans, però, hi va haver moltes tensions. Durant el seu exili a França, Pallach va connectar amb el socialisme europeu, i en tornar a Catalunya, l’any 1971, es va trobar que bona part de l’esquerra catalana i espanyola només tenia ulls per a l’URSS. “Li retreien que havia passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho”, explica dolguda la seva filla.

 “En Pallach estava vacunat contra el somni revolucionari. Ell defensava el socialisme democràtic”, recorda Amadeu Cuito, escriptor i company de partit de Pallach des del 1954. Una part de l’esquerra no li va perdonar a Pallach la seva defensa de la socialdemocràcia. “Els que defensaven la dictadura del proletariat anaven contra ell”, recorda Pere Baltà, un dels seus seguidors, que amb els anys va passar a ser diputat per CiU.
“El criticava gent que deia que calia anar més enllà i fer la revolució, i amb els anys hem vist que és la gent que ha acabat venent-se al capital”, recrimina Eduard Moreno, membre del PSC-R i històric militant d’esquerres. Ell mateix reconeixia en un article publicat al llibre Recordat Josep Pallach que no el van tractar gens bé: “Recordo amb tristor aquell setge ideològic antagònic a què et vàrem sotmetre”, va escriure. El periodista Joan Tapia, que va militar i treballar amb Pallach, recorda que “a la clandestinitat els partits eren dogmàtics i ell era un home obert i cordial”. Tapia destaca que “Pallach havia reflexionat molt sobre què era el socialisme i la democràcia, mentre que molts altres havien adoptat una ideologia”.
Teresa Jové

Raimon Obiols, que va ser dirigent del PSC-C, va reconèixer també a l’ARA -però amb molta menys contundència que Eduard Moreno- que “potser una part de l’esquerra no el va tractar bé”. Obiols recorda que “en el seu darrer discurs abans de morir va fer una crida a la unitat socialista”. Aquesta podria haver sigut la seva aposta, però és impossible de saber com hauria acabat. Pallach hauria sigut clau en la negociació per acordar la relació del PSC amb el PSOE. “Ell deia que si calia tenir alguna relació amb el PSOE havia de ser de tu a tu”, recorda Cuito. L’acord final entre les dues formacions socialistes no va ser així i, 40 anys després, el debat segueix obert i el partit socialista es troba encara negociant quina ha de ser la relació.

 Pallach va refusar l’oferta de Matthöfer de liderar el socialisme espanyol: “És que jo soc català”, li va respondre. Una altra frase famosa de Pallach és la que diu: “De la independència no se n’ha de parlar gaire però cal tenir-la sempre present”. Algunes veus apunten que avui Pallach, que sempre es va definir com a federalista, s’hauria sumat a l’independentisme. La seva filla, però, destaca que Pallach era molt “reflexiu” i assegura que “les seves idees evolucionaven i podien canviar”. Si això és així, més enllà de revisions polítiques interessades, l’enigma Pallach quedarà per sempre pendent de resoldre. Però els adjectius que totes les fonts consultades han dit de Pallach, segurament avui es podrien mantenir: “Humil, pacient, tenaç, intel·ligent, persuasiu i bona persona”.

 Pallach, és el que podia haver estat i no va ser, i és una llàstima. Un llibre 'la democracia per fer què' de lectura imprescindible per entendre el personatge.