Després de decidir l'editorial francesa Gallimard que deixava de publicar l'obra de l'escriptor Gabriel Matzneff, investigat per una presumpta violació d'una menor de 14 anys, s'ha intensificat el debat sobre els límits de la literatura i la moral. I no només a França. Ho explica Josep Playà a la Vanguardia.
Des de Barcelona, ​​Ignasi Moreta, professor de literatura catalana a la Universitat Pompeu Fabra i editor de Fragmenta, llançava aquest tuit: "Mentrestant, aquí publiquem De l'desig dels diaris de l'pederasta Joan Ferraté, amb l'aplaudiment de la crítica".
Moreta diu que no censura l'obra de Ferraté, sinó que lamenta que en el pròleg es normalitzi la seva conducta i que la crítica el lloï sense explicitar el dilema ètic. Un altre tuiter esmenta la ressenya de fa un any de l'crític Jordi Llovet on assenyalava que "pocs llibres amb un tractament tan explícit i honest del que un pensa sobre els homes, les dones, el sexe i la pederàstia s'han escrit amb tanta intel·ligència i tanta sinceritat ". I Moreta li dóna un pas més: "No poden existir dues vares de mesurar: quan l'agressor és un intel·lectual com Ferraté, sembla que es justifica; si és un monjo de Montserrat, com Andreu Soler, no només se li considera un depredador, que ho era, sinó que s'aconsegueix que es retiri una obra seva que no parlava ni feia apologia de la pederàstia i que l'abat demani perdó. En ambdós casos la víctima tenia 16 anys ".

Com explica Jordi Cornudella en el pròleg a l'edició de De el desig de l'2018, el 12 de gener de 1970 Ferraté va conèixer a Daniel J. Szostakiwskyj, de 16 anys, al Canadà. Va ser "una relació amorosa de tres anys, la més important de la seva vida. Posteriorment, el 1976, li va dedicar el poemari Llibre de Daniel". "És molt fàcil parlar sense matisar -prossegueix-, per començar pedofília i pederàstia són coses molt diferents, i ell hagués estat el primer a denunciar un abús. A finals dels setanta li van proposar fer una versió teatral d'aquesta història, però es va negar, la seva posició era molt intel·lectual, amb idees prestades de Plató i nocions de T.S.Eliot. Té tan poc a veure amb la pornografia i amb la pederàstia que em sorprèn que es relacionen els casos. És com, si al llegir la seva correspondència, en què hi ha una carta de Josep M.Castellet on li recomana que vagi a un prostíbul, es desencadenés una campanya acusant Castellet de puter. Seria una relació tan simplista com la que s'ha donat amb ell ". ¿No veu res escandalós en el diari de Ferraté? "En tot cas -respon- la seva misogínia, que no es comenta tant però, llegida avui, resulta xocant".
"Jo havia parlat amb Ferraté del tema -prossegueix Cornudella- i era molt contundent rebutjant la pederàstia. Hi ha un tema clar: hi ha una edat a partir de la qual cada criatura exerceix la seva llibertat sexual amb plena consciència, que aquí són els 16 anys. En un article seu en el Diari de Barcelona, ​​Ferraté distingeix entre vida i ficció, per exemple una novel·la que presenta un pederasta pot ser bona perquè apel·la a la imaginació moral, no és el mateix que el judici moral, les coses abjectes i condemnables poden funcionar en la ficció ".
Andreu Jaume, editor dels Diaris de Jaime Gil de Biedma -on narra la seva trobada sexual amb un nen de 12 anys en Filipines- opina que "no té res a veure Matzneff amb Gil de Biedma, aquest explica un episodi concret, i d'això fa una reflexió moral sobre la condició d'aquell noi, la seva extracció social, l'avantatge econòmica de la qual gaudeix ell, hi ha una ressaca moral. A Gil de Biedma no li agradaven els nois molt joves, va ser molt promiscu però tenia relacions amb adults. Ell sentia remordiment, sap que allò és una escena difícil, dura, escriu que, si a el tornar a Barcelona, ​​algun dia oblida aquesta diferència entre els dos serà una persona indecent. Moltes vegades es jutja aquest diari de sentides. L'autor no defuig la seva responsabilitat moral, la encara amb totes les seves conseqüències. Ésser humà, de vegades, és bastant reprovable ".
De la mateixa manera, continua Jaume, "el protagonista de Lolita, de Nabokov, sap perfectament que el que està fent és destruir la vida d'una nena, que està cometent un estupre. Això és el que fa la literatura: exposar el drama humà. Avui hi ha una vigilància ultraconservadora, Houellebecq és dels pocs que s'atreveix a abordar certes coses, ell diu que la ment masculina s'està amagant, s'està callant, que els homes no s'atreveixen a parlar. És un tema literari de primera magnitud ". Un debat que separa radicalment del "horrorós cas Matzneff" ja que "cal aplaudir les reivindicacions feministes i les denúncies dels abusos. Una altra cosa és parlar sense límits de l'enigma de la ment masculina, no per fer apologia de la violència sinó per, senzillament, mostrar-la, com Céline, Hemingway o Faulkner ".
El tema no és nou. L'escriptor Ferran Saez Mateu ja qüestionava fa una dècada "legitimacions i apologies que ara ens semblen incomprensibles". Un procés de relativització de la sexualitat amb autors com Barthes, Simone de Beauvoir o Sartre i maig del 68. Al mateix líder de la revolta parisenca, Daniel Cohn-Bendit, se li va recriminar anys més tard un llibre de 1975 on narrava el seu pas com a educador per una llar d'infants i els seus contactes físics amb nens. I el 1979, a Espanya, l'Orquestra Mondragón, amb Gurruchaga a el front, triomfava amb el disc Nina inflable amb lletra d'Eduardo Haro Ibars: "L'home dels caramels (...) a la porta de l'escola/espera per fer-te feliç I si vols amb ell gaudir no t'has de, nen, espantar/ ll sempre té el que et farà gaudir". El 2010, Fernando Sánchez Dragó en Déu els cria ... i ells parlen de sexe, drogues, Espanya, corrupció ... assegurava haver mantingut relacions sexuals amb dos "lolites" de 13 anys a Tòquio, el 1967. Més enllà del debat moral sobre tots aquests casos, hi ha també la pregunta que es formula Andreu Jaume: "la literatura s'està autocensurant i per tant empobrint". I el mateix passa amb el cinema des del moment en que va sorgir el  #meToo.
Entenc s'hauria de separar la vida privada de l'obra, tant de l'escriptor, com del poeta, director de cinema o actor. Denunciar-los aixó si, que en molts aspectes abans  s'amagava, però de no fer-ho així, l'únic que s'aconsegueix és practicar una caça de bruixes indiscriminada i no sempre justa, que perjudica la creativitat de l'artista, que precisamente no té perquè ser pur, atès l'art en si és impur, pura provocació. i si filem tan prim, acabarem censurant-ho tot i no salvant a ningú al llarg de la història, Shakespeare el primer.