Fa diversos mesos, el departament de Serveis Financers de l'estat de Nova York va autoritzar a les companyies d'assegurances de l'estat a utilitzar la informació de les xarxes socials per calcular les tarifes de les assegurances de vida. L'única condició que exigia era que aquesta informació no fos discriminatòria.
Què significa això a la pràctica? Que les companyies d'assegurances de Nova York poden elaborar un perfil de cada client i ajustar-li les tarifes segons el que trobin a la xarxa. Per exemple: si el client en qüestió ha penjat fotos seves a Facebook amb un cigarret a la mà o al volant d'un cotxe esportiu, la companyia pot considerar que no vetlla per la seva salut o practicant activitats de risc i cobrar un plus. En canvi, si apareix fent gimnàstica, corrent una marató o posant-morat d'enciam, potser la companyia considera que s'esforça per mantenir-se en forma i li oferirà un preu més econòmic.

 No cal ser un devot de la ciència ficció per adonar-se que això obre la porta a un món de possibilitats que posen els pèls de punta. Avui gairebé tothom va pel carrer amb un mòbil programat per intentar connectar-se a totes les xarxes wifi que troba, de manera que anem deixant un rastre pels llocs on passem. Gràcies a les targetes de crèdit, queda constància de gairebé tot el que adquirim. L'historial de consultes de Google és una radiografia molt fidel del que ens passa pel cap. Els avenços tecnològics permeten que tota aquesta informació pugui acabar en les mans d'una empresa d'assegurances i sigui utilitzada amb fins comercials, però també pot anar a parar a les mans de la policia, d'un xantatgista o de qualsevol delinqüent.
Amb els programes de reconeixement facial, les possibilitats es multipliquen. Hi ha programes informàtics -el de Clearview AI, per exemple, segons informava fa uns dies The New York Times - que permeten identificar a qualsevol persona amb una mínima presència a la xarxa. Només cal fer-li una fotografia i carregar-la al programa per obtenir amb uns quants clics seu nom i totes les imatges públiques en què apareix, les que ha penjat voluntàriament i les que li han fet sense que ho sabés als aeroports, a les botigues, en carrers cèntrics o al camp del seu equip de futbol, ​​juntament amb els enllaços corresponents. Casant aquestes imatges amb la relació del que consumeix i el que busca a Google, es pot disposar d'una informació tan valuosa des del punt de vista comercial o publicitari com perillosa social o criminalment.
El dia que sigui possible creuar aquesta informació amb l'historial mèdic, les dades fiscals, la relació de multes de trànsit, etcètera, el còctel pot ser explosiu. Les dades personals que circulen pel ciberespai abasten molts camps: avui per sort no estan a l'abast de persones no autoritzades, però tard o d'hora algú es pot aprofitar d'ells. I aquest algú i els seus algoritmes sabran més de nosaltres que nosaltres mateixos.

 No fa gaire, un amic meu va perdre una bossa de mà a l'aeroport de Barajas. Quan es va adonar, va anar a la comissaria. El policia que el va atendre, molt amable, li va demanar el carnet d'identitat, va teclejar el seu nom i va dir que es la devia haver deixat al taxi, perquè a l'baixar ja no la tenia. El meu amic li va preguntar com ho sabia i el policia li va dir que, en el control de seguretat, agafaven el nom i la fotografia dels passatgers i que a partir d'aquí podien veure totes les imatges que les càmeres de l'aeroport havien captat d'ells. Estupefacte, el meu amic li va demanar la matrícula d'el taxi i gràcies a això va aconseguir recuperar la borsa.

 En alguns llocs de la Xina, les autoritats utilitzen tota aquesta informació per aplicar un model de control social similar a què funciona aquí amb el carnet de conduir. Cada ciutadà guanya o perd punts depenent del que faci. Les persones amb una bona puntuació, que són les que no tiren mai cap paper a terra, ni protesten per res, ni se salten semàfors en vermell, ni busquen a la xarxa paraules sospitoses com democràcia o llibertat, tenen més facilitat per treballar en el sector públic, per obtenir hipoteques o per enviar els seus fills a bons col·legis. Les que no, poden ensopegar amb dificultats quan demanen un crèdit o volen viatjar a l'estranger.

 De moment, per sort, a nosaltres la legislació europea sobre protecció de dades ens salva d'aquest malson. A la Xina, les dades personals pertanyen a l'Estat. Als Estats Units, els poden comprar les grans empreses. Aquí són els nostres i no poden ser utilitzats per ningú sense el nostre consentiment. En aquest camp -com en tants d'altres-, ser europeu és un privilegi.
La pregunta és si la legislació europea serà capaç de mantenir aquesta protecció durant molt de temps. No és fàcil. Aquí no opera el vell principi de feta la llei, feta la trampa. Aquí quan la llei descobreix el parany, les empreses interessades ja han inventat altres vint. Qui sap el que acceptem quan donem el vistiplau sense llegir-los als contractes plens de lletra menuda que ens surten a el pas cada dos per tres per la xarxa. Qui sap les esquerdes que hi ha a la regulació de l'ús de les dades personals. La llei va molt per darrere de les innovacions tecnològiques.
L'anonimat està passant a la història. Sense vida privada, el camí de la civilització es talla en sec. Tornem a la vida primitiva, en la qual tota l'existència de les persones és pública i està sotmesa a l'escrutini de la tribu. Tots haurem de comportar-nos amb una integritat irreprotxable: no hi haurà qui ho aguanti. Si George Orwell aixequés el cap, tindria feina. - CARLES CASAJUANA - lavanguardia.com