"A jangada de pedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica es separa d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-amèrica. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que volgués, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "la balsa de piedra". Encara que sembla que Saramago es diverteix amb histories fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la Península Ibèrica i Amèrica Llatina. Saramago, que creia també en una península unida 'Iberia' molt em temo que confonia desitjos amb realitats. I aquí estem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i a Sud-amèrica.

Rui Moreira, alcalde de Porto, ha recuperat la vella idea d'Iberia de Saramago, d'unir Espanya i Portugal, l'ha anomenat Iberolux, un model de relació entre Portugal i Espanya inspirat en el qual Bèlgica, Holanda i Luxemburg van establir per coordinar-se com projecte comuna abans fins i tot de el naixement de la Comunitat Econòmica Europea. No es parla de matrimoni, que això serien paraules majors, però sí d'una amistat amb dret a frec que comenci a fer realitat el vell somni de l'iberisme d'unir social i políticament la península en una nova entitat amb una sola veu al món.
Aquesta idea es contraposa amb la secessió que intenta Catalunya, on estem a la fin del no-res, immersos en un projecte en el qual pocs creuen i que només serveix com a boc expiatori per donar-li la culpa de tot el que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem allò de: "és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per als seus ciutadans que es prenen a Brussel·les.

 Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i encara que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de "la meseta" i amb aquests no hi ha res fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals de segle dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, tancat en un carreró sense sortida, no hi ha res a fer. Ells sí que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n'han adonat. "Mentre, els de Matrix a la seva, amb la seva república interruptus, sense tocar de peus a terra, i sense governar no ja per a un 50% dels ciutadans, sinó per cap d'ells.

 Però davant d'aquest negre panorama, sembla que s'obre pas la llum, estan succeint una sèrie de moviments a banda i banda que donen lloc a una tènue esperança. Esperem que comenci a governar en ambdós costats el sentit comú, que falta ens fa a tots.