Vull fer com els col·legues de la CUP, que han decidit que només aniran a les sessions del Congrés “si el tema els interessa”. Entraran a l’hemicicle quan els vingui de gust, però no renunciaran al sou.
Tinc entès que cobren al voltant de 5.000 euros. Una mica car per fer el paper d’epispàstic social, d’altra banda molt lícit i democràticament hi­giènic. El problema és que a alguns, veient la seva gosadia, ens queda cara de beneits. L’embolic m’ha recordat un professor que teníem a la univer­sitat que no impartia classe el dia que l’horòscop no li era propici o si estava en plena crisi existencial.

Ell no impartia classe, però venia. Entrava capcot – arrossegava les espardenyes de Cadaqués–, anava cap a la finestra –les metàl·liques, rovellades, de l’ Autònoma–, mirava a la llunyania i sospirava. Llavors començava el monòleg. Ens explicava, amb tota mena de detalls, com l’havia deixat la nòvia (o a la inversa). Qui va començar, qui va continuar, qui va enganyar, qui va acabar, qui va plorar, qui va ­cridar... Nosaltres, muts i resignats.
Això és el que ens oferia en lloc d’una classe sobre teoria de la comunicació o similar. Un cop psicoana­litzat, i de franc, sacsejava el serrell, recollia els trastos, i se n’anava per on havia vingut. Nosaltres, sense classe i pagant matrícula, i ell tan ample i més que lleuger d’equipatge.
Sempre em va fascinar aquella frescor i em va alarmar la seva flegma. Després va ostentar diversos càrrecs públics. Amb l’anunci de la CUP m’han vingut ganes d’imitar-los. Amb tot el que té d’oxigenant la rebel·lia, si cobres per exercir-la, alerta. Ser insubmís no implica necessàriament ser irresponsable. Però incomoda, que és la seva funció.
Així que he fet una llista de coses que vull provar, a la carta, com ells: saltar-me el torn del metro i la tanda de la carnisseria, canviar de butaca al teatre i asseure’m a primera fila de platea, quedar-me a dormir al llit quan soni el despertador, anar-me’n del restaurant sense pagar, apagar-li la tele a un amic a mig partit, no deixar sortir abans d’entrar, no asseure’m a l’última fila en una conferència perquè no es noti que me’n vaig abans. Tot això, hauria d’intentar, per força. I sobretot: deixar de ser puntual, quina mania la meva.
Però no em surt. Pura enveja em fan aquests éssers tan lliures perquè, per molt que em repeteixo que ser re­vulsiu social és saníssim i necessari, fracasso cada dia. Alguns humans, criats en la disciplina, som incorregibles, no els atraparem mai. - Núria Escur - lavanguardia.cat