Parla Lluís Bosch a Mil Dimonis de Manuel Chaves Nogales, i aleshores he recordat aquest escrit de fa 3 anys que segueix perfectament vigent. Per cert, no crec que a Manuel Sánchez Nogales li agradés la ratafia.

 QUE PASSA A CATALUNYA?

 Publicava ahir Fackel al seu bloc 'la antorcha de Kraus' aquesta 'fabulilla' de Manuel Chaves Nogales sobre Catalunya, i més que la fábula em quedo amb l'analisi posterior que fa Chaves i que em remet sospitosament als temps actuals en molts dels seus aspectes.

 Quan als homes de la dreta i del centre se'ls demana una explicació del que passa a Catalunya li expliquen aquest conte. És molt bonic. 

 Dos vilatans van de camí. Un d'ells porta del ronsal una vaca. Al costat d'una bassa troben un gripau, que produeix en el de la vaca un gest de repugnància. L'altre vilatà, per portar la contrària al seu company, afirma llavors que el gripau és un animal com un altre qualsevol, ni més ni menys repugnant que els altres éssers vius que diàriament serveixen d'aliment a l'home. «Tu series capaç de menjar-te un gripau?», Argüeix el de la vaca. «M'ho menjaria si hagués necessitat », contesta. Disputen aquests compares i al final, com no es posen d'acord, aposten. «Et dono la vaca si ets capaç de menjar-te el gripau.» La cobdícia i l'amor propi forcen al vilatà a agafar el gripau i menjar-se'l, tancant els ulls de fàstic i contenint les nàusees que li donen quan vol vèncer la repugnància que indubtablement sent. L'altre veu, angoixat, que el seu compare és capaç, efectivament, d'empassar-se el gripau, i davant el temor de quedar-se sense la vaca que alegrement havia apostat s'aprofita de les nàusees que l'altre està passant en aquells instants i li proposa: «¿em tornes la vaca si sóc capaç de menjar-me el mig gripau que et queda?». El menjador de gripaus veu en aquesta oportuníssima proposició una manera immediata de lliurar-se del turment a què està sotmès li allarga el tros de gripau que li queda al seu compare, qui tanca els ulls i se l'empassa. Segueixen el seu camí silenciosos, els dos compares. Al cap d'una estona s'aturen. Es miren cara a cara i es pregunten, estupefactes: «¿I per què ens haurem menjat un gripau?».

Tot i que les faules tenen molt menys valor expressiu del que sel's sol atribuir, cal reconèixer que aquesta fabuleta reflecteix bastant bé el que ha passat a Catalunya. Per què s'han menjat el gripau el vilatà de la dreta i el de l'esquerra? Si cap dels dos era capaç d'empassar-se'l sencer i quedar-se amb la vaca, per què van passar tots dos pel mal tràngol? Si les esquerres no volien llançar-se a una aventura revolucionària -ja es veu avui ben clar que no ho volen-, per què la van intentar? Si les dretes no pretenien acabar amb el règim autonòmic, per què van anar contra ell? Ara, després d'haver-se menjat el gripau mig per mig, resulta que ni les dretes van ser capaços d'acabar amb l'Estatut ni les esquerres volen altra cosa que mantenir-lo. La rebel·lió del 6 d'octubre hagués estat explicable si el senyor Companys i els homes de l'Esquerra haguessin volgut realment fer una revolució.
La política dretana que els va servir de pretext hagués estat comprensible si la finalitat que perseguien era l'extirpació del règim autonòmic. Resulta, al capdavall, que dretes i esquerres estan d'acord a mantenir l'Estatut. Ni la Esquerra vol més ni la dreta menys. ¿Es pot saber llavors per què s'han menjat el gripau de la reacció i la rebel·lió meitat per meitat?
Crec que és, senzillament, una qüestió de mútua desconfiança. Ni Companys creia en el catalanisme de les dretes catalanes ni aquestes tenien cap fe en la capacitat de governant de Companys i dels seus homes. «Els homes de la Lliga ens van lliurar lligats de peus i mans al poder central, enemic de Catalunya i de les seves llibertats», van pensar uns. «L'Esquerra ens portarà amb els ulls embenats a la revolució i al caos», van pensar els altres.
Ara s'ha vist que ni una cosa era veritat ni l'altra ho serà tampoc. Els governants de l'Esquerra tornen a encarregar-se del poder amb un clar designi conservador. Potser els espanti la paraula, però la considero inexcusable. Companys ve de presidi a conservar el règim autonòmic pactat amb el poder central. Res més. Ve a restaurar la normalitat, a mantenir l'ordre, a afavorir amb una política prudent el desenvolupament normal de les energies catalanes en un ambient de pau.
Quan alguns homes de l'Esquerra diuen que vénen a alguna cosa més no encerten a dir exacta i concretament què és el que ha de ser aquest una mica més. És senzillament un difús revolucionari, un arrossegament sentimental de velles rebel·lies periclitades, un no-resignar-se a reconèixer que s'ha passat fatalment a l'altre costat de la barricada, i aquest és l'únic motiu de recel que les gents senzilles que no són de la dreta ni de l'esquerra poden tenir dels actuals governants de Catalunya. Al conservador català li costa molt resignar-se a acceptar que el senyor Companys i els homes de l'Esquerra siguin «la línia de defensa de la burgesia». Utilitzo en aquest moment les paraules textuals que, parlant íntimament i sense autoritzar-me a publicar el seu nom, m'ha dit un dels homes més representatius del conservadorisme català. Jo no sé si els homes de la Esquerra al fons de la seva ànima accepten aquesta missió històrica de «línia de defensa de la burgesia» que el curs dels esdeveniments els ha imposat a despit de la seva formació, del seu temperament i fins i tot de la seva capacitat. Si no hagués triomfat la República aquests homes haguessin estat durant tota la seva vida separatistes i revolucionaris, gent messiànica i il·luminada amb una clara vocació de màrtirs. 
La instauració del règim republicà, la concessió de l'Estatut i la seva aplicació els obliguen a ser una altra cosa substancialment diferent de la que per vocació i per temperament van voler ser i encara avui, després de l'experiència governamental per que van passar, els segueix repugnant el reconeixement de la seva nova naturalesa. Aquesta és la situació espiritual en què es troben els homes que Catalunya ha posat triomfalment al poder. Seria injust, però, suposar que han de reincidir en les falles i errors de la seva primera experiència governamental. La nit del 6 d'octubre va haver de servir al senyor Companys per saber exactament quin era el veritable valor d'aquells nuclis demagògics que el van encoratjar a la rebel·lia. L'Esquerra, després d'aquella trista experiència, s'ha purgat de molts regustos revolucionaris. Els ferments subversius que abans contenia en dissolució han estat eliminats gràcies a la derrota. Tot aquell aparell demagògic dels escamots, que la força pública va desbaratar d'un 'cintarazo', no reapareixerà. Dencàs i Badín, eliminats, no donaran ara al poder aquesta versió demagògica i, en última instància, feixistitzant que els donaven les improvisades i frívoles milícies, en les que per un moment es va creure podia assentar còmodament el Govern de Catalunya. No queda més que una veritat; el sentiment republicà autonomista i esquerrà del poble català, que ha portat al triomf als homes de l'Esquerra. ¿Podran aquests respondre al que el poble català els demana a posar-se a les seves mans? Políticament no sembla que hi hagi divorci entre la voluntat de la gran massa i els seus homes representatius. Pel que fa a la qüestió social, és ja una altra cosa molt diferent. Procurarem entendre-la i explicar-la. Sense fàbules. La cosa és més greu. 

Manuel Chaves Nogales 
¿Qué pasa en Cataluña?
Barcelona, ​​27 de febrer 1936
(Ara. Madrid, 1936.02.29)