Avui, nens i nenes, la rabiosa actualitat permet construir una bonica faula per explicar un argument no menys bonic que es repeteix des de fa temps en forma de cançó de l'enfadós. Du per títol (la faula): “La Generalitat que només governa pel 50% dels catalans i margina l'altre 50%”. I diu així:

Hi havia una vegada un país anomenat Catalunya on diversos partits polítics d'una determinada ideologia intentaven demostrar que allà s'hi discriminava, s'hi marginava, s'hi segregava i s'hi excloïa a una part de la societat. La que deien representar ells. Per sostenir aquesta versió no certa de la realitat van ser inventades diverses excuses, una de les quals era que el Govern indepe només governava pels indepes i tenia oblidats als unionistes.  
O sigui, segons aquest argument, si augmentava el pressupost de sanitat, per exemple, això només afectava la part de la societat afí a la ideologia del Govern. De tal manera que quan anaven al metge, els indepes treien el seu carnet d’indepe i ràpidament passaven a una sala especial, amb servei de càtering i tot, on eren atesos amb tots els luxes i atencions. En canvi, els unionistes eren enviat a un fastigós soterrani amb verdet a les parets i amb un metge en pràctiques per cada 150 mil ciutadans.

Passava igual amb les carreteres. Si se'n construïa una de nova, els indepes tenien uns carrils especials per poder circular-hi, asfaltats amb els millors materials, il·luminats amb la tecnologia més moderna, ben pintats, amb wifi, amb benzineres gratuïtes i amb de tot. En canvi, els unionistes eren desviats a camins de carro plens de forats, sense de res i amb bandes de malfactors que paraven trampes al mig del recorregut perquè els pobres votants unionistes haguessin d'aturar-se i així poder-los atracar.
Però, ai las, va resultar que un dia va aparèixer una cosa anomenada Brexit que, sense saber-ho va destruir aquest pobre i nostrat argument. Pobre perquè feia pena com a argument, pobre perquè era poc sòlid i nostrat perquè només s'usava aquí. El Brexit consistia en una confederació de països aixoplugats sota una unió anomenada Gran Bretanya on van fer-hi un referèndum per decidir si continuaven o no a la Unió Europea (UE). Va guanyar l'opció de marxar per un 51,9% contra un 48,1% que volien quedar-s'hi. El resultat va trencar la societat en dos, sí, però també va servir perquè Boris Johnson, declarat enemic de la UE, arribés a ser Primer Ministre i aprofités el càrrec per menysprear i ignorar els ciutadans britànics que estaven a favor de seguir a Europa.

Però, nenes i nens, a pesar d'aquest posicionament tan partidista i tan sectari, a ningú (però a ningú de ningú) se li va acudir dir que Johnson només governava per una part dels britànics. De la mateixa manera que ningú ha dit mai que el govern de Múrcia o el de la Comunidad de Madrid, per posar un parell d'exemples, només governen per la part de la societat que va votar PP, Ciudadanos i VOX.
Com tampoc ha dit ningú mai que en una societat tan fracturada com l'espanyola, on cada matí esmorzen llançant-se la guerra civil pel cap, Pedro Sánchez només governa pels que són d'esquerres i margina als votants “trifatxets”. És que no ho han dit ni els mateixos partits que allà són a l'oposició i que, casualment, aquí també ho són i que són autors i aspersors de l'argument del govern català marginador del dissident.

I és així com gràcies al Brexit aquesta trampa dialèctica queda totalment despullada, però no només. Tac, tac i tac, carambola de fantasia que també desmunta aquell altre argument segons el qual en un hipotètic referèndum celebrat a Catalunya hi haurien de votar tots els espanyols. Vostè ha votat el Brexit? Vostè ha votat si la Gran Bretanya pot o no marxar de la UE? No, oi? I els francesos? I els italians? I els belgues? I els alemanys? I la resta d'europeus? Tampoc, oi? Doncs això.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquesta faula ja s'ha acabat... i l'argument també. - iu forn - elnacional.cat