La societat anomenada democràtica, un cop establerta a l'estadi de l'espectacular integrat, sembla ser admesa a tot arreu com la realització d'una perfecció fràgil. Així doncs, no ha de ser exposada a atacs ja que és fràgil; d'altra banda no és atacable ja que és perfecta com mai ho va ser cap societat. És una societat fràgil perquè ha de realitzar un gran esforç per dominar la seva perillosa expansió tecnològica. Però és una societat perfecta per ser governada; i la prova d'això és que tots aquells que aspiren a governar volen governar en ella, amb els mateixos procediments, i mantenir-la gairebé exactament com és. Per primera vegada en l'Europa contemporània, cap partit ni fracció de partit intenta ja fingir que tractarà de canviar alguna cosa important. La mercaderia no pot ser criticada per ningú: ni com a sistema general ni com una pacotilla determinada que als empresaris els ha convingut col·locar en aquest moment al mercat.
A tot arreu on regna l'espectacle les úniques forces organitzades són aquelles que desitgen l'espectacle. Així doncs, cap pot ser enemiga del que existeix, ni transgredir l'omertà que fa a tot. S'ha acabat amb aquella inquietant concepció, que va dominar durant dos-cents anys, segons la qual una societat podia ser criticable i transformable, reformada o revolucionada. I això no s'ha aconseguit amb l'aparició de nous arguments sinó simplement perquè els arguments s'han tornat inútils. Amb aquest resultat es mesurarà, més que el benestar general, la terrible força de les xarxes de la tirania.
Mai la censura ha estat més perfecta. Mai a aquells a qui en alguns països encara se'ls ha fet creure que són ciutadans lliures, se'ls ha permès menys donar a conèixer la seva opinió, ja que es tracta d'una elecció que afectarà la seva vida real. Mai ha estat permès mentir amb una falta de conseqüència tan perfecta. Se suposa que l'espectador ho ignora tot, que no mereix res. Qui sempre mira per saber la continuació, no actuarà mai: i aquest ha de ser l'espectador. Sovint se sent citar l'excepció dels EUA, on Nixon va acabar per patir un dia una sèrie de negacions massa cínicament barroeres; però aquesta excepció totalment local, que tenia antigues causes històriques, manifestament ha deixat de ser certa, ja que els presidents posteriors han pogut fer recentment el mateix amb impunitat. Tot el que mai ha estat sancionat està veritablement permès. Resulta arcaic doncs parlar d'escàndol. S'atribueix a un rellevant home d'Estat italià, instal·lat simultàniament en el ministeri i en el govern paral·lel anomenat P2, Potere Due, una frase que resumeix profundament l'etapa en què -amb una mica d'avançament Itàlia i EUA- ha entrat el món sencer: "hi havia escàndols, però ja no n'hi ha." - GUY DEBORD