Vagi per davant que respecto escrupolosament el confinament a casa obligat pel coronavirus, només surto a primera hora del matí a comprar el diari, i puntualment a comprar només el més necessari. Però cal fer exercici, i com no tinc bicicleta estàtica - la venda s'ha disparat un 450% -, em dedico a pujar i baixar les escales del bloc de pisos on visc, són només cinc, però té el seu què i cal agafar-s'ho amb calma. Hi vaig pensar l'altre dia pujant quan anava pel quart pis, i vaig recordar les instruccions de Julio Cortazar per pujar una escala. Pot servir-vos d'ajuda.
"Ningú haurà deixat d'observar que amb freqüència el terra es plega de manera que una part puja en angle recte amb el pla del terra, i després la part següent es col·loca paral·lela a aquest pla, per donar pas a una nova perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línia trencada fins altures summament variables. Ajupint-se i posant la mà esquerra en una de les parts verticals i la dreta en l'horitzontal corresponent, s'està en possessió momentània d'un glaó o esglaó. Cadascun d'aquests esglaons, formats com es veu per dos elements, se situa una mica més amunt i endavant que l'anterior principi que dóna sentit a l'escala, ja que qualsevol altra combinació produirà formes potser més belles o pintoresques, però incapaces de traslladar d'una planta baixa a un primer pis.
Les escales es pugen de front, doncs cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els esglaons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment.
Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre en cuir o camussa, i que llevat d'excepcions cap exactament en l'esglaó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no s'ha de confondre amb el peu abans citat), i portant-la a l'altura del peu, se'l fa seguir fins col·locar-lo al segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansarà el segon peu, i en el primer descansarà el primer peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l'explicació. Compte molt especialment de no aixecar al mateix temps un peu i l'altre peu). Arribat d'aquesta forma al segon esglaó, només cal repetir alternadament els moviments fins a trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa al seu lloc, del qual no es mourà fins al moment del descens.
Les escales es pugen de front, doncs cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els esglaons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment.
Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre en cuir o camussa, i que llevat d'excepcions cap exactament en l'esglaó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no s'ha de confondre amb el peu abans citat), i portant-la a l'altura del peu, se'l fa seguir fins col·locar-lo al segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansarà el segon peu, i en el primer descansarà el primer peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l'explicació. Compte molt especialment de no aixecar al mateix temps un peu i l'altre peu). Arribat d'aquesta forma al segon esglaó, només cal repetir alternadament els moviments fins a trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa al seu lloc, del qual no es mourà fins al moment del descens.
FI
Instrucciones para subir una escalera - Julio Cortázar
.png "English"){kind=small}
8 Comentaris
Compte, hi ha veïns que fan com tu però sembla que l'escala és un espai comunitari i, encara que la majoria de gent fa la vista grossa, si t'ensopegues un dogmàtic et pot denunciar. I no és broma.
ResponEliminaDe gent rara i intolerant n'hi ha per tot arreu.
EliminaA Alemanya, que té menys afectats, deixen, en molts lands, sortir a passeig i fer esport una estoneta, no entenc res.
ResponEliminaPerquè ho estan fent molt malament. Si jo surto amb la bici pel bosc, ni puc ni em poden contaminar. Avui ho explicava Thiago Alcántara que juga al Bayern de Munich, i a Alemanya la gent pot sortir a correr o fer esport.
ResponEliminaSi t'hi fixes, l'únic país de tot el món on s'ha infectat tothom, es Espanya, i és tambè on s'han infectat més metges i infermeres, molts més que a qualsevol altre país.
Las instrucciones para subir una escalera son espléndidas, pero todavía me parecen mejores las de subirla para atrás (otra de las andanzas Cortázar):
ResponEliminaINSTRUCCIONES PARA SUBIR UNA ESCALERA AL REVÉS
En un lugar de la bibliografía del que no quiero acordarme, se explicó alguna vez que hay escaleras para subir y escaleras para bajar; lo que no se dijo entonces es que también puede haber escaleras para ir hacia atrás.
Los usuarios de estos útiles artefactos comprenderán, sin excesivo esfuerzo, que cualquier escalera va hacia atrás si uno la sube de espaldas, pero lo que en esos casos está por verse es el resultado de tan insólito proceso.
Hágase la prueba con cualquier escalera exterior.
Vencido el primer sentimiento de incomodidad e incluso de vértigo, se descubrirá a cada peldaño un nuevo ámbito que, si bien forma parte del ámbito del peldaño precedente, al mismo tiempo lo corrige, lo critica y lo ensancha.
Piénsese que muy poco antes, la última vez que se había trepado en la forma usual por esa escalera, el mundo de atrás quedaba abolido por la escalera misma, su hipnótica sucesión de peldaños; en cambio, bastará subirla de espaldas para que un horizonte limitado al comienzo por la tapia del jardín, salte ahora hasta el campito de los Peñaloza, abarque luego el molino de la Turca, estalle en los álamos del cementerio y, con un poco de suerte, llegue hasta el horizonte de verdad, el de la definición que nos enseñaba la señorita de tercer grado.
¿Y el cielo? ¿Y las nubes? Cuéntelas cuando esté en lo más alto, bébase el cielo que le cae en plena cara desde su inmenso embudo.
A lo mejor después, cuando gire en redondo y entre en el piso alto de su casa, en su vida doméstica y diaria, comprenderá que también allí había que mirar muchas cosas en esa forma, que también en una boca, un amor, una novela, había que subir hacia atrás.
Pero tenga cuidado, es fácil tropezar y caerse.
Hay cosas que sólo se dejan ver mientras se sube hacia atrás y otras que no quieren, que tienen miedo de ese ascenso que las obliga a desnudarse tanto; obstinadas en su nivel y en su máscara se vengan cruelmente del que sube de espaldas para ver lo otro, el campito de los Peñaloza o los álamos del cementerio.
Cuidado con esa silla; cuidado con esa mujer.
estas instrucciones para atras son aún mas buenas, me las guardo para otro día. Gracias.
EliminaFRANCESC...no conoces Italia y los italianos...allí es peor que aquí, y de largo.
ResponEliminaSi supieras lo que es Bari, la Puglia o la Calabria no dirías eso de : l'únic país de tot el món on s'ha infectat tothom, es Espanya, ", porque creo que es errado.
En fin, a pasar los días que faltan, que me parece que serán muchos más.
salut
Jo pel que diuen Miquel, que a Itàlia pràcticament tot està concentrat al nord a la Lombardia i el Veneto, a la resta són casos aïllats. Com a Alemania, o França. Ja tenim més morts que a la Xina, i això que estàvem avisats.
ResponElimina