Pels qui no hagin llegit la novel·la 'el Planeta dels simis' que va donar origen a diverses versions cinematogràfiques, de l'escriptor francés Pierre Boulle, que potser us sonarà de seguida en dir-vos que és també l'autor de la novel·la "El Pont sobre el riu Kwai", portada també al cinema, voldria explicar un aspecte que no contemplava cap de les versions que se'n van dur al cinema, que quadra amb la meva manera de pensar. El confinament obligat pel coronavirus (covid-19 no acaba de cuallar) portarà una serie de consequencies en el nostre quefer diari, o com ja es comença a dir, res serà igual després del confinament. He recuperat el comentari sobre el planeta dels simis de Pierre Boulle i una reflexió sobre la sobrietat, que crec és com ens hauriem de començar a plantejar com a la nova manera de viure després de la plaga. 

La novel·la "El planeta dels simis" valdria la pena llegir-la o rellegir-la, car malgrat ser la idea bàsica la mateixa a la pel·lícula, el simis són la raça dominant i els homes els seus esclaus, l'enfocament que li dona Boulle és molt més interessant i preocupant alhora que el de la pel·lícula. Els humans aconsegueixen incorporar als simis a la seva vida perquè els hi facin totes les seves tasques, des de treballar, fins a netejar la casa, conduir, anar a comprar etc. Que succeeix?,  doncs que cauen en una indigent indolència que els fa anar abandonat la seva superioritat sobre els simis. Que és deixen anar, vaja, fins que aquests se n'adonen i és quan es revolten i s'apoderen d'aquest món decadent i dèbil en el que s'instal·len fent fora als seus antics amos.
Els simis no evolucionen però. A la novel·la, el nivell de civilització és més o menys el dels anys seixanta, o sia, els simis tenen avions, autobusos, cotxes, motos, diaris, radios, TV, viuen en pisos o cases, treballen, duen als seus fills a l'escola, fan esport etc. Vaja! que fan la mateixa vida que feien els humans abans de abandonar-se en la seva laxitud inconscient. No estem tant lluny d'aquest estat, nomès que substituïm simis per robots, però anem pel mateix camí que a la novel·la de Boulle.
Com passa amb totes les coses del comportament humà, hi ha un moment en que, com a societat hem de plantejar-nos canviar radicalment el nostre estil de vida, i potser ara amb la plaga del coronavirus sigui el moment. De fet el que no podem es continuar mantenint els esquemes actuals, el temps de les vaques grasses, petroli i menjar barat que teniem anys enrere, s'ha acabat i ja no tornarà, per tant una sèrie de comportaments que fins ara havíem adoptat alegrement ja no podran ser.
De fet ja no havien d'haver arribat fins aquí, hem volgut jugar als nous rics despreocupats, viatgers compulsius d'un quan més lluny millor, estiuejants d'allí on sigui, amb dos cotxes per família, o més i quan més grans millor. Ha estat un malbaratament de recursos inútil, i ara no tindrem més remei que retornar a l'origen, allí on érem abans de pensar-nos que érem rics i civilitzats. No vol dir que hàgim de anar a peu arreu, ni menjar només gra i verdures, però si que s'hauran de reconsiderar seriosament una sèrie de comportaments abandonats.

 D'alguns d'ells en voldria parlar:

 1.- No he entès mai una persona que té el cotxe tota la setmana tancat al garatge o al carrer per agafar-lo el cap de setmana o només el diumenge, li surt molt més a compte llogar-ne un cada setmana i s'estalvia, assegurança, manteniment, imposts, garatge, etc, etc.

 2.- Segueixo veient a primera hora del matí molt cotxe i persona sola, quan ja seria hora de posar-se d'acord i més ara que hi ha tants polígons per anar en un sol cotxe quatre o cinc persones a treballar, al cap i a la fi en altres llocs d'Europa prou ho fan.

3.- Hi ha una activitat per a molts desconeguda que se’n diu caminar, vol dir que si ha d'anar d'una distància a altra de quinze o vint minuts a peu, no cal agafar el cotxe per aparcar-lo malament i destorbant, s'hi pot anar a peu o en bicicleta, que és com em moc per Sabadell, i de passada és fa una mica d'exercici que diuen és bo.

 4.- No podem menjar de tot, tot l'any, aixó ens ho hem de treure del cap, no en fa pas gaire d'aquesta historia, fins fa poc la fruita es menjava del temps (així feia l'olor que feia), però aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. En conjunt vol dir que no hem entès res, que no hem sabut adaptar-nos a les avantatges que teníem i en molts aspectes estem ancorats en els esquemes de finals del segle passat.

5.- És un disbarat els tràilers i tràilers que circulen cada dia per carreteres i autopistes quan tenim un mitjà de transport ràpid, no contaminant i més econòmic que es diu tren, i aquest tren tan blasmat gràcies a la ineficiencia del Ministeri de Foment, és el futur, no els tràilers, l'avió o l'automòbil, és el tren, aixó és el futur i encara hi som a temps, però no s'hi val a badar.

6.- Aquesta disbauxa de viatjar quan més lluny millor amb un cel curull d'avions que contaminen una barbaritat, també s'hauria de replantejar, potser s'hauria de substituir al turista pel viatger, un viatger que no necessités avió. No se si heu vist les aigues de Venecia netes, cristal·lines amb dofins i tot.

 Consti que estic parlant de sobrietat, no d'austeritat que és paraula massa severa. Sobrietat vol dir viure amb mesura sense estar-se de res important, però d'una manera senzilla, sòbria com diu el significat de la pròpia paraula. Tenim el problema que hem viscut com nens malcriats per sobre de les nostres possibilitats massa temps i potser ja és arribada l'hora de créixer i ser una mica responsables, i és en moments de crisi com ara, quan s'ha de començar a actuar, o aixó o baixarem del núvols de cop i la patacada serà forta. De fet, si els qui llegiu aquest comentari fessiu una llista de les coses de les que us podeu estar al cap del més, coses que no són realment necessàries per viure, us endurieu una sorpresa.

 Aquesta és la lliçó que hauriem de treure de la plaga del coronavirus que ens té a tots tancats a casa des de fa una setmana, i ja cal que ens mentalitzem que en tenim per un parell de mesos més... Patirem.