I de sobte, tot va canviar. La nostra salut, els nostres hàbits, la nostra economia, la nostra política, la nostra psicologia, el nostre horitzó temporal i existencial. Encara no hem absorbit enterament el xoc brutal que això representa per a les nostres vides, en particular la por de la malaltia o la pèrdua dels nostres éssers estimats.

No estàvem preparats per a una pandèmia d’aquestes proporcions i amb aquesta velocitat de propagació. La vam subestimar quan va aparèixer, inclòs jo mateix. Hi ha esperança que puguem superar-ho, almenys en la dimensió sanitària, com demostra el fet que la Xina i Corea ja sembla que han aconseguit doblegar el contagi. Encara que la Xina va trigar més d’un mes a prendre seriosament l’epidèmia per ignorància burocràtica dels avisos que van donar els metges de Wuhan, amb el sacrifici de la vida d’un d’ells.

Hi ha la temptació de ressuscitar fronteres i controls, desmentint la utopia liberal de “ciutadans del món”

Ara sabem que l’únic que funciona per aturar la propagació és l’aïllament social. Així ho van fer la Xina i Corea amb mètodes diferents. A més de fer proves a tothom al més mínim símptoma, que va ser essencial a Corea. Invertint massivament des del principi en material sanitari. A Espanya no vam poder fer proves a tothom simplement perquè no hi havia prou instrumental. Això ha canviat, en part mitjançant donació i compra de material, obtingut sobretot de la Xina, que està mostrant una solidaritat internacional que contras­­­­ta amb altres països.

Esclar que només ens veurem lliures d’aquesta plaga quan tinguem fàrmacs d’alentiment del contagi i, després, una vacuna eficaç. Una vacuna que probablement s’haurà d’aplicar a la majoria de la població del planeta per poder consolidar les defenses que es vagin generant en el nostre sistema immune. Si bé la capacitat de mutació del virus encara es desconeix.

Ara ens adonem de la importància de la ciència i la tecnologia per protegir-nos com a espècie dels desastres que nosaltres mateixos hem generat. Perquè la difusió massiva d’un virus originat en un mercat d’una ciutat xinesa no es pot entendre sense la globalització incontrolada en què es basa el nostre sistema econòmic i la nostra forma de vida. La globalització, que ha dinamitzat l’economia mundial i ha contribuït a la millora de les condicions de vida d’una quarta part de la població, també ha creat una interconnexió per a qualsevol procés, sigui el terrorisme, el canvi climàtic o epidèmies abans localitzades.

Vivim en una xarxa global de xarxes globals que estructuren cada àmbit de l’activitat humana. De manera que tot el que passa funciona d’acord amb una lògica de xarxa, que cada node es comunica en múltiples nodes que al seu torn amplifiquen les connexions a uns altres tants nodes, la qual cosa es diu small world phenomenon , en què un sol node pot generar una gegantina estructura depenent de la velocitat de connexió. Així funcionen les telecomunicacions i així funcionen els nous virus que s’expandeixen sense control fins que trobem l’ antídot. La qual cosa no prevé els futurs virus que pugui haver-hi, en particular per transmissió d’altres espècies als humans (per això no hauríem de menjar animals). I com que la globalització implica continus moviments de persones viatjant d’un continent a un altre en poques hores, en un tràfec constant d’activitats comercials, burocràtiques i turístiques, l’obertura de fronteres i la relaxació de controls que implica la globalització fan inoperants els sistemes de protecció del passat. D’aquí la temptació de ressuscitar les fronteres i els controls de tota mena, desmentint la utopia liberal de “ciutadans del món”. Potser l’ordre liberal serà la primera víctima d’aquesta pandèmia.

Encara és més profund el canvi en l’àmbit personal. Ens anem adonant, sense acabar de creure’ns-ho, com en un malson, de la fragilitat de les nostres vivències. Rutines instal·lades en la nostra quotidianitat i que ara enyorem amb la desesperació de no haver-les valorat en la seva simplicitat. La meravella de viure i de relacionar-se lliurement que en aquests moments es converteix en una amenaça constant, que buida de sentit el que fem, encara que aconseguim mantenir la nostra sociabilitat per internet, la utilitat de la qual ara apreciem en el seu just valor.

Els problemes que ens semblaven insuportables ara cobren la seva veritable dimensió de petiteses davant l’amenaça de perdre la feina, l’ensenyament, la cultura, respirar en un parc o gronxar-se en les onades. Sota pena de perdre la salut o ser san-cionats per incívics. Perquè només acceptant aquestes limitacions podrem sortir d’aquesta crisi multidimensional, en la qual el virus corroeix els nostres cossos, la nostra economia, les nostres aficions i les nostres fantasies.

En sortirem, sí, però no en sortirem igual que vam entrar en aquest temps de virus. Pot ser haurem de passar un llarg període de canvi de model de consum. Però també pot ser que en sortim regenerats, recuperant el simple plaer de viure, ancorats en les nostres famílies, les nostres amistats i els nostres amors. Perquè més enllà de la irritació normal d’un llarg període de tancament, són aquests sentiments i el nostre suport mutu el que ens haurà sostingut. Potser reaprendrem el valor de la vida i això ens permetria prevenir les altres catàstrofes que ens esperen si continuem en la nostra cursa destructiva i pretensiosa cap a no se sap on ni per què. - Manuel Castells - lavanguardia.cat