.
Des del primer moment que ens van obligar a confinar-nos a casa, ningú ha tingut temps d'estar sol. No només perquè compartim el petit espai amb familiars, sinó, fonamentalment, perquè, des del primer moment, ens van arribar tantes propostes d'entreteniment de tot tipus que ja no queda temps per a l'avorriment. Gimnàstica, sèries televisives, lectura, jocs de taula, cuina, teatre, música o humor en directe, sense oblidar el teletreball, les converses professionals, les trucades d'amics, els vídeos amb que som diàriament bombardejats, les bromes, els discursos, la informació contínua a través de tots els mitjans possibles, i, naturalment, les ardents xarxes socials.
Un dels aspectes en que hem sortit guanyat, és que les tertulies de radio o tele, són més digeribles, la gent s'interromp menys, i a més els conductors dels programes donen la veu als presumptes experts, relegant als tertulians a un segon terme, que es d'agraïr.
L'onada d'activisme frenètic és tan alta que, alarmats, uns psicòlegs i pedagogs han hagut de recordar que l'avorriment és la base de la creativitat. Si els nens no s'avorreixen, no aconseguiran imaginar, fabular, inventar. Si els nens a casa tenen massa de fer, sentir o veure, si estan sempre aclaparats per telèfons, contes, televisió, música, deures i jocs, és impossible que aprenguin a estar atents. Val també per als adults: sense avorriment no hi ha imaginació. Sense límits no hi ha ordre. I sense limitacions no hi ha atenció. L'avorriment és un estat meravellos si se sap adminsitrar.
De fet, es tracta d'adaptar-se a aquesta nova manera de viure, al cap i a la fi, no és tan complicat, hi ha molta gent que porta temps vivint així, sobretot la gent gran que té dificultats de moviment, o que simplement es troba bé a casa com seria el meu cas. Potser es tracti només del fet que ens ho prohibeixen, perquè de fet, sortir es pot sortir, a comprar al supermercat, a l'estanc o a la farmàcia, i prenent unes precaucions mínimes no ha d'haver-hi cap problema, tot i que les mesures restrictives de confinament que ens han imposat siguin diguem peculiars. Anem a veure; el diumenge al matí vaig anar a la plaça d'Espanya a un estanc/llibreria a comprar tabac per a la meva dona que és fumadora, i vaig anar perquè com no estava clar (i segueix sense estar-ho) qui a partir d'avui dilluns podria treballar o no, i en el dubte, em vaig assegurar que no li faltés el tabac. L'Estanc està a uns deu minuts de casa, legalment puc dirigir-me a ell caminant, amb moto o amb cotxe, però, no puc fer-ho amb la bicicleta, per què els senyors agents de la llei i l'ordre consideren que moure 's amb la bicicleta és practicar esport, de la mateixa manera que no podria tampoc fer aquesta gestió practicant running, només ho puc fer caminant, en cotxe o en moto la qual cosa demostra que les mesures de Govern de nefasta gestió de la pandèmia, són dit planerament, una incongruent incongruència, que de fet és la manera natural dels Governs de gestionar les crisis, malament, tard i de manera incongruent. Només un petit detall dins el desori que ha estat la gestió de la pandèmia; no va sorprendre al nostre Govern amb Itàlia en plena pandèmia, que als passatgers que es desplaçaven des d'allí a Espanya se'ls prenia la temperatura per veure si tenien febre i a l'arribar a Barcelona o Madrid entraven campant lliurement, mentre madrilenys i barcelonesos sortien en estampida de cap de setmana a la seva segona residència. Doncs no, ni es van assabentar, com quan Don Simón deia que aquí com a molt tindríem dos o tres casos de contagi, buenu, ara en tenim com a mínim tres, ell també ha donat positiu en coronavirus i en ineptitud manifesta, i això que se suposa que és el que hi entén, o la sotacarro de Margarita Robles, insultant a Torra per la solicitud de confinament total, i els soldadets de paper de ranci llenguatge tavernari. Estem vius de miracle davant de tanta incompetència, vius i cuejant els que quedem, com el King emèrit, a qui la situació li ha anat de puta mare. Insistiré fins la sacietat les vegades que faci falta, veieu la pel·lícula Idiocracia, és el futur que ens espera, i és més proper del que pugui semblar.