Malgrat la incertesa del present, els coneixements de què disposem ens donen una certa seguretat: ens pensem que tenim apamat el futur. Però tot sovint apareixen factors inesperats que trastoquen la realitat i capgiren de cop la història. Potser ara n’estem vivint un. El coronavirus és el típic convidat imprevist.

Per això aquests dies està de moda el ­cigne negre, una metàfora que parla dels ­límits de les nostres previsions. Va ser ­imaginat per Juvenal: “Una au rara a la ­terra, que s’assembla a un cigne negre” (Sàtires VI, 165). Al segle XVI, aquest vers era usat per a burlar-se dels exagerats i extravagants. Però un segle després, un ­explorador holandès va descobrir, pre­cisament, cignes negres a Austràlia. I ­aleshores el concepte va canviar de sentit. El pensament deductiu donava per fet que si sempre s’havien observat cignes de color blanc, tots els cignes havien de ser d’aquest color. El descobriment del cigne australià alterava la lògica: allò que sembla im­possible podria convertir-se en real.

Atipat a la granja,el gall d’indi no sap que un dia el plomaran - Nassim Nicholas Taleb va col·locar un gall d’indi al costat del cigne. Les grans ­novetats que capgiren la història –explica– responen sovint a possibilitats tan minúscules que no es tenen en consideració fins que apareixen realment (El cisne negro , ed. Paidós). De la caiguda del mur de Berlín a l’impacte de les xarxes socials, passant per la destrucció de les Torres Bessones o per la gran patacada del 2008: tot allò que és veritablement nou o disruptiu tendeix a desbordar els coneixements històrics, ­científics, financers o tecnològics. El cigne també desafia la credibilitat humana. Quan comença a insinuar-se, suscita un rebuig psicològic, un mecanisme de negació molt fort.

Imaginem-nos –proposa Taleb– que som un afortunat gall d’indi de granja. Cada dia el pagès ens dóna gra per menjar, podem córrer lliurement per l’era, tenim el sostre assegurat i estem protegits del mal temps i dels depredadors. No ens falta res. La nostra vida és plàcida i confortable. No sabem que un dia el pagès ens portarà a la carnisseria, on ens tallaran el coll. No sabem que, després, una família se’ns crus­pirà amb grans alegrois el dia d’Acció de Gràcies.

La perspectiva canvia radicalment si observem l’arribada del cigne negre des de la perspectiva del gall o del pagès. El gall no pot, o no vol, imaginar que alguns indicis parlen de l’arribada del dia d’Acció de Gràcies. El gall d’indi imagina el futur aferrat al passat. Mentre que el pagès no fa altra cosa que esperar el futur. El que per al gall era incertesa, per al pagès era certesa.

El professor Oliver Alonso explicava divendres passat en aquest diari que el cigne negre del coronavirus es pot convertir en la gota que vessi el got del deute colossal d’Occident. Els signes de recessió són molt intensos, aquests dies vírics. I no farien la por que fan si al rebost hi hagués provi­sions per fer front a una altra crisi. Només hi ha deute! Com deia Oliver: “Fa temps que hauríem d’haver abandonat la nostra dependència de la droga dura de la banca central i/o dels dèficits públics”.

Tota la dieta de la crisi del 2008 es va concentrar en el preu del treball, que va ser rebaixat aproximadament un 20%. Aquesta ha estat l’única austeritat que s’ha practicat en aquest país: el baix preu del treball va permetre la devaluació interna. La segona pràctica dietètica va ser la precarit­zació laboral; dels joves especialment: un fenomen que s’ha emmascarat gràcies a la solidaritat interna de les famílies i a l’emigració de talent (operació socialment cruel i econòmicament estúpida: paguem la formació d’un talent del qual es beneficien ­altres països). Malgrat aquests grans sacrificis socials, el deute públic no ha baixat sensiblement, perquè els costos sumptuaris dels governs i d’unes administracions elefantíaques no s’han reduït. El mateix podria dir-se de moltes empreses: han ­reduït el cost del treball, però, lluny de la sobrietat, continuen endeutades i poc ­preparades per al canvis disruptius que s’acosten.

Mentrestant, de què hem discutit fins a no poder més? De conflictes polítics que, com el català, tenien fàcil solució inicial i ara ja són un laberint kafkià. De noves identitats sexuals i de gènere que, en la seva dèria per diferenciar-se, acabaran fent impossible la unitat bàsica dels humans. De la immigració, no pas com a fenomen que calia encaminar positivament, atès que és irreversible, sinó com a mer conflicte identitari. De l’ecologia, per convertir-la en la nova hipocresia retòrica. I etcètera: hem discutit obsessivament, amb una clara tendència als fanatismes ideològics, sempre al·lèrgics a l’acord i al consens.

Si, com sembla, el cigne negre del co­ronavirus arrossega la nostra economia pel fangar del deute, no ens quedarà ni el consol de l’orquestra del Titànic . Aquells músics van afrontar la mort amb bellesa i dignitat. En canvi nosaltres, galls d’indi, en plena agonia, lluitarem a cops de bandera i consignes fanàtiques, pessigant-nos els ulls, esgarrapant-nos fins al final. - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat