Quan això s'acabi, sortirem al carrer esperitats per abraçar-nos els uns als altres com no ho havíem fet mai, les barbacoes estaran a l'ordre del dia, i recuperarem el plaer de respirar sense por. Passejarem pels carrers i places sense presses i no patirem pels altres en el moment de creuar-nos, no fos que ens poguessin contaminar. Quan això s'acabi, pujaré amb la bicicleta cap a Matadepera tan de pressa que no m'atraparà ningú, i m'emportaré l'esmorzar amb Coca Cola al bidó, que hom és un ciclista peculiar. Tornaré a comprar el diari a quarts de vuit i la faré petar amb la Rosario, lamentant ambdós l'absència d'en Joan que ens ha deixat per culpa del bitxo. Em creuaré en l'anada i tornada amb la gent de cada dia sense preocupar-me de la distància a la que passen quan els desitgi un senzill bon dia. 
Quant aixó s'acabi tornaré a comprar el 'cuposinto' a la Montse mentre critiquem als del rasca rasca que tant l'atabalen, i aniré al Forn Valero on tornaran a tenir el pa de llavors abans dit de multi cereals, desaparegut en la contesa del coronavirus. I tornaré a caminar mentre escolto la ràdio buscant la vorera del sol que m'escalfa, en l'itinerari de sempre d'una hora i escaig, i a dinar els divendres al xinés amb la Nuri, - ara tancat-  del costat de casa, si és que torna a obrir, i si no a la Casona on vàrem dinar molt bé l'últim dia abans del confinament, brou, trinxat i cansalada amb guarnició, en una relació qualitat preu insuperable.
Quan això s'acabi, els tornaré a tenir a tots a la taula a sopar un dimecres cada quinze dies, i farem la barbacoa de cada estiu a casa d'uns o altres, lloc que encara està per decidir, i amb sort podrem celebrar les nostres noces d'or que són el 22 de Juny, i potser podrem tornar a Lanzarote o potser a un altre lloc més proper que no necessiti querosè per arribar-hi.
Quan això s'acabi continuarem sense tenir ni idea de quants metges necessita un hospital  per funcionar com déu mana en temps d'emergències, i ja us podeu imaginar les proclames dels polítics: “metgesses, infermeres i tot el personal dels hospitals del país ens han donat una gran lliçó a tots plegats, i és així com declaro que, a partir de demà mateix, el Govern tramitarà un paquet de mesures per implementar una millora de les condicions de treball d'aquests herois, bla, bla, bla... però sabem que totes aquestes mesures no arribaran mai a port, no només perquè els estats -sobretot el nostre- tinguin un deute impagable, sinó perquè la política podrà seguir traficant amb el nostre desconeixement persistent de les coses: perquè malgrat que ara ens interessi molt, i sortim cada nit a les vuit a aplaudir-los des del balcó de casa, quan acabi tot això ens n'oblidarem, de la mateixa manera que varem oblidar mossos o bombers al seu moment.
Quan això s'acabi, deixarem de fer gimnàs a casa, o manualitats, i tornarem a caure en la manera de viure anterior sense haber aprés res del malson, com a membres d'aquesta societat malaltissa i decadent que som. Tindrem una enorme crisi diuen els que hi entenen, com el crack del 29, mentre que altres consideren que serà totalment a l'inrevés, que la gent consumirà molt i tot repuntarà de nou, de fet ningú ho sap ni en té ni idea.

 Quan això s'acabi, ens adonarem que tot el temps d'abans de la plaga, una cosa se'ns havia passat per alt, no sabiem que érem feliços, no ens n'havíem adonat.