<STRONG>CONFERÈNCIA D'UN MICROBI</STRONG>

Senyores i senyors: gràcies per assistir a aquesta videoconferència. Els que desitgen intervenir poden fer-ho mitjançant el xat. Usant aquest mitjà virtual només podrien encomanar algunes idees.
Abans de seguir, aclareixo un detall protocolar: encara que porto una corona, no estan obligats a tractar-me d'altesa. El meu nom exacte és SARS-CoV-2. Però si pronunciar aquest nom els resulta difícil, poden dir-me simplement microbi. Sóc un humil germen de la família Coronavirus. Alguns dels meus parents causen el modest refredat. Jo sóc una mica més contagiós i més letal per a vostès. Això no és culpa meva.
Si us plau, intentin mirar aquesta gran crisi des del meu diminut punt de vista. Vostès em consideren una pandèmia perillosa i volen impedir que em propagui. Però alguns dels símptomes desagradables que els estic causant només són la meva manera de subsistir, gaudir i procrear. Cada tos de vostès equival a una ovulació o a una ejaculació meva. Milers de microbis vam sortir a la recerca d'un altre cos on allotjar-nos. I, quan vam entrar en ell, la febre que vostès senten és la nostra festa.

En el llenguatge de vostès -que vaig aprendre per donar aquesta videoconferència- "microbi" significa "petita vida". Els gèrmens som vides petitones que depenen d'aquesta vida més gran que és la seva. Vostès són la meva casa i el meu menjar. Els seus interiors són abrigadores i saborosos per a mi. En conseqüència, jo els estimo. Diria més: estic enamorat de vosaltres. Per això mateix, la meva intenció no és matar-vos. La mort de milers de malalts és producte de la debilitat, o negligència, dels seus sistemes individuals i col·lectius de defensa. Jo preferiria que vostès segueixin vius i em propaguin. Qui voldria perdre el seu allotjament i el seu aliment?
Noto certa incomoditat en l'honorable públic que veu aquesta conferència en quarentena desde casa seva. Al xat, molts "postegen" emoticones que representen caretes tristes o enfadades. Ho entenc. A ningú li agrada que el mirin com un aliment apetitós. No obstant això, he de recordar-los que aquesta és una llei natural que vostès compleixen devorant, sense pietat, a altres espècies. Quan vostès van evolucionar, es van donar a si mateixos l'orgullós cognom de "Sapiens". Però el que "van saber" va ser, sobretot, com explotar millor el cos que els alberga -la Terra- per multiplicar-se i expandir-se. Semblants als microbis, vostès van proliferar i es van escampar convertint-se en autèntiques epidèmies.
Quan els humans van arribar a Europa, a Austràlia o a Amèrica, molt aviat es van extingir centenars d'espècies animals. Una megafauna completa va desaparèixer. Probablement, vostès també van exterminar a altres espècies humanes, com els neandertals i els denisovans. Van ocupar les seves coves i, amb seguretat, es van alimentar d'ells.

"Patogen fastigós, ens culpes de causar extincions! Però vostès els gèrmens són genocides. Han aniquilat centenars de milions d'éssers humans. Quan van arribar a Amèrica, virus com tu van assassinar el 90% de la població indígena". Això ho acaba d'escriure un senyor al xat. Miro la finestreta amb la seva imatge, esquinada a la pantalla del meu ordinador, i el veig vermell d'ira (o tindrà febre?).
Calma, senyor. Llegint el seu missatge, confirmo la meva sospita que les xarxes socials poden ser tan patògens com les xarxes virals. Li responc: si hi ha culpa, aquesta és compartida. La seva acusació em recorda certs versos d'una poeta mexicana que va morir, precisament, a causa d'una epidèmia. Vaig a parafrasejar aquests versos així: "Homes necis que acuseu/al 'microbi' sense raó,/sense veure que sou l'ocasió/del mateix que culpeu".

Prosseguim. Abans vaig dir que vostès són la meva casa i el meu menjar. Ara afegeixo que vostès em van convidar a allotjar-me i a menjar en els seus cossos. Les bandes de caçadors i recol·lectors van domesticar plantes per tornar-se agricultors. Així van menjar fins afartar-i es van reproduir com conills, omplint les seves ciutats. A més, amb aquests farratges van alimentar ramats d'innombrables animals dòcils, per devorar amb més facilitat. Llavors, els virus dels ramats van saltar a les multituds humanes i van condir les epidèmies, aquestes "malalties de la multitud".
El meu caparró coronat ha pensat: és possible que la pitjor malaltia sigui la mateixa multitud. Durant mil·lennis els virus regulem les poblacions humanes. Si creixien massa nosaltres, involuntàriament, els delmàvem. La multitud disminuïa i, quan la pesta acabava, l'equilibri amb la natura s'havia restablert. Però, des que vostès van perfeccionar la seva medicina, les epidèmies causades per nosaltres són cada vegada menys letals. Mentrestant, la població humana ha proliferat tant que copa i esgota el planeta. No s'ofenguin si els dic que ara vostès semblen microbis patògens. La humanitat es comporta com una arrasadora pandèmia que no accepta remei algun. Llavors -parlant de microbi a microbi jo els pregunto: ¿per què ho fan?

Una senyora, en aquest auditori virtual, acaba d'enviar una resposta. Vaig a llegir en veu alta el seu missatge: "Vostè diu que els humans van fins als extrems del món i de les seves possibilitats, implicant les seves ambicions i els seus microbis, només perquè no saben estar-se quiets". Senyora, la seva resposta senzilla tanca suggeriments profundes. Fa més de tres segles, un gran filòsof i matemàtic francès va resumir la mateixa idea admirablement: "Tots els infortunis de l'home", va escriure, "deriven d'una sola cosa: no saber quedar-se tranquil en una habitació".

Per això, ara vostès, haurien de mostrar gratitud cap a aquest humil microbi coronat que els obliga a tancar-se a casa. En lloc d'odiar-me, vostès podrien reconèixer que les quarantenes provocades per mi els regalen una oportunitat raríssima en les seves vides. Durant un temps, vostès moderaran el ritme frenètic de les seves activitats. Durant algunes setmanes deixaran de córrer urgits per l'ànsia de tenir i aconseguir més. Podran quedar-se quiets i repensar les seves vides.

Senyores i senyors, haurien agrair-m'ho!