UN DIUMENGE INFINIT

El confinat ha de crear un ambient propici a l'esperança o, com a mínim, a una serenitat impermeable tant a l'ambigu voluntarisme dels discursos polítics com a l'alarmisme. Així va néixer la religió, com a consol alternatiu a la crua realitat, posposant les alegries per a una altra vida. La ciència, en canvi, ha de cenyir-se als fets o, en una fase prospectiva, als càlculs de la intel·ligència biomèdica. En l'àmbit domèstic hi ha qui, per convicció -o per si de cas-, manté activats tots els símbols de la idolatria religiosa i es senya abans de rentar-se les mans o a l'entrar en una farmàcia, resant perquè puguin vendre-li un termòmetre. Com volem confinar la població si no hi ha termòmetres, ni alcohol ni mascaretes a la venda? Els farmacèutics estan desesperats. Impotents, s'excusen no només al constatar la manca de subministraments sinó al comprovar que alguns preus s'han multiplicat impunement per cinc, per sis o fins i tot per deu.

En previsió que la crisi no sigui tan provisional com va anunciar el president Pedro Sánchez, en quins ídols hem de creure? Aquí ja no funcionen els pòsters desplegables de santes pectoralment redemptores dels tallers mecànics, ni la devoció dels nens per superherois i futbolistes, ni la barba revolucionària del Che. Com imatgeria preventiva, i a manera d'altar, he optat per penjar una fotografia de doctor Oriol Mitjà al menjador. Mitjà ha estat l'antítesi de la improvisació. Des del començament de la crisi ha proposat un model de divulgació pública basat en dir moltes veritats i no en administrar-les en dosis defectuosament profilàctiques. Tant de bo encerti en els seus assajos clínics i no es vegi devorat per la propaganda partidista o per una descontrolada visibilitat mediàtica. I avui som on som, amb els tallafocs del pànic suportant una pressió que Mitjà va vaticinar (fa mal dir-ho) fa setmanes.

El miro mentre faig la gimnàstica prescrita per complir uns protocols de salut que no sé si tenen massa sentit. En comptes de recórrer a pregàries de repertori, imploro, en format de lletania egoista, que no els passi res a les persones que no suportaria veure patir. Mitjà no reacciona als meus precs. No detecto en ell cap aurèola de beat o de màrtir, només un rictus mandibular que desitjo atribuir a un somriure però que potser només sigui una ganyota. I llavors entenc que el culte a la personalitat resulta estèril perquè, abans d'adorar religiosament a la ciència, haurem de decidir si suportarem saber la veritat o si preferim ignorar-la. 

Som científicament creients, agnòstics, ateus o terraplanistes? Tant de bo escriure m'ajudi a trobar una resposta en aquests dies. Uns dies marcats en el calendari com els d'una condemna. Uns dies que perpetuen, a saber fins quan, els melancòlics presagis d'un diumenge a la tarda. - Sergi Pamies - lavanguardia.cat