ENS HAN ROBAT EL MES D'ABRIL


.
La humanitat s'enfronta a una crisi mundial. Potser la major crisi de la nostra generació. Les decisions que prenguin els ciutadans i els governs en les pròximes setmanes modelaran el món durant els propers anys. No només modelaran els sistemes sanitaris, sinó també l'economia, la política i la cultura. Hem d'actuar amb rapidesa i resolució. Hem de tenir en compte, a més, les conseqüències a llarg termini de les nostres accions. Al triar entre alternatives, cal preguntar-se no només com superar l'amenaça immediata, sinó també quina classe de món volem habitar un cop passada la tempesta. Sí, la tempesta passarà, la humanitat sobreviurà, la majoria de nosaltres seguirem vius ... però viurem en un món diferent.
Aquest fragment de l'article de Yuval Harari a 'la vanguardia' que podeu llegir aquí, em genera uns quants dubtes. Aquesta crisi no la veig com a mundial, car afecta bàsicament als Països rics, desenvolupats i en diferent mesura a uns o atres, per els altres Països afectats des de l'Àfrica fins a Sud Amèrica, el coronavirus no és més que una altra calamitat a afegir a la seva ja precària situació, un calamitat més.
Les cinc malalties més letals de l'Àfrica negra acaben amb la vida de més de 3,5 milions de persones per any, enfront de les 60.000 persones de l'Àfrica de nord, per això dic que el coronavirus és una calamitat més, que de produir-se només a l'Àfrica no ens preocuparia al nivell a què hem arribat a l'afectar-nos a nosaltres. La diferència rau en què s'ha sobredimensionat en afectar als Països més desenvolupats, perquè afecta la seva economia que és el que en realitat a els preocupa, no a els seus ciutadans.

Possiblement si haguessim prestat més atenció i ajuda a aquests Països Africans, potser no ens hauria agafat de ple aquesta pandèmia, en tenir més pràctica a enfrontar-se a ella (agafem Singapur com exemple), car de fet, la gravetat ha estat produïda pel retard de 15 dies de les Administracions a prendre mesures de contenció que hauriem evitat molts contagis. No ha Estat nomès Itàlia, o Espanya, tots els Països del primer món han actuat igual de tard i maldestrament, i ja entenc que la gestió de la pandèmia no ha Estat fàcil, però s'a fet molt malament, i cert és que posteriorment la gestió ha anat millorant, però sempre un pas enrere de la pandèmia.
De totes maneres imen el cas que ens ocupa, cal entendre i comprendre l'actitud del Govern Espanyol, el problema no són els 3, 4, o 12 mil morts que és poden produir a Espanya amb la pandèmia, pel Govern, és el que és podrien considerar tècnicament 'danys col·laterals', el problema és el que vindrà després de la plaga, i aquest és el que preocupa al Govern Espanyol, i als seus ciutadans no cal que us ho digui, perquè per aquests ciutadans un sol mort ja és massa. Ens han robat el mes d'abril, però sabem qui ha estat, l'Estat.

GENERACIÓ CORONIAL

.
En un treball de recerca de la Universitat de Berkeley, els demògrafs de 'UC Berkeley' prediuen que la "generació coronial" serà el proper augment de la població.
"El més probable és que se'ls conegui com la" Generació Coronial", va explicar el demògraf Dr.Edmund Fitzgerald en la conferència de premsa prèvia a la publicació, que es va realitzar en línia la matinada de dimecres. Tots els membres del consell de la ciutat van ser convidats a iniciar sessió en la reunió virtual.

"Els Coronials inclouran a tots els nascuts al desembre de 2020 i, llevat que la pandèmia acabi ràpidament, els primers mesos de 2021".

"Els Baby Boomers", va explicar la coautora, la Dra. Mary Ellen Carter, "van néixer entre 1946 i 1964, i van dominar la forma de la nostra corba d'edat de la població durant la major part d'un segle. L'onada de boomers va començar just després de la Segona Guerra Mundial i es va accelerar durant els anys immediats de la postguerra, disminuint gradualment durant les expansions econòmiques dels anys 50 i principis dels 60. Però amb els Coronials, ens espera un xoc frontal molt més agut. Les sales de part a tot el país han d'analitzar els seus subministraments d'equips de part crítics ara, per estar preparats per el 17 de desembre de 2020 i els mesos següents".

La multitud de capacitat (limitada a deu membres de el públic) a les càmeres de el Consell. Aquesta podria haver estat l'última reunió física de l'Ajuntament de Berkeley. Foto: Paul Kamen
Cronologia que mostra les taxes de natalitat generacionals des de 1909 fins a 2020. Font: Dr. Edmund Fitzgerald.
"Vam fer que la Generació X seguís als boomers", va respondre el Dr. Fitzgerald, mostrant un gràfic de la línia de temps que es va reflectir en els participants i espectadors en línia de la conferència de premsa. "La majoria dels demògrafs estan d'acord que els Gen Xers van néixer entre els anys 65 i 80, però no hi va haver un augment sobtat en la taxa de natalitat, de manera que no hi va haver una crisi imprevista".
"Els Millennials van venir després", ha afegit el Dr.Carter, de 1981 a 1996. Aquests són els nens que van arribar a la majoria d'edat durant els primers anys del nou Mil·lenni. De vegades també es diu Gen I "

Doncs ja han posat nom a la generació concebuda a partir d'aquests mesos de confinament, perquè entre altres coses els demògrafs de Berkeley, hauran descobert que confinades a casa, les parelles poden fer alguna cosa més que distreure als seus fills, portar a terme exercicis de gimnàstica o mantenir videoconferències, a la fi i al el cap el sexe no deixa de ser un també un exercici.

CRÒNIQUES D'HIPÒCRATES


Tot va massa de pressa. Tant la propagació de virus com la circulació de l'altre virus, el de la informació ininterrompuda i el contingut en bucle de les xarxes socials. Enmig d'aquest clima, en aquests últims dies de març, només podem estar segurs d'això. Hem de trencar amb la idea d'una relació causa-efecte entre la globalització i l'epidèmia. 
Sovint veiem com aquesta idea reforça uns instints xenòfobs: avui, "virus xinès"; demà, recel cap als "estrangers" i "migrants", que, per cert, ens preguntem en quina "llar" s'han de confinar.
També veiem com pot alimentar el clima de quaresma planetària, que s'ha convertit en la tendència de moment: "Massa gaudi; massa prosperitat, el món globalitzat patia una sobrecàrrega que només podia refredar una bona epidèmia a la manera antiga...".
No obstant això, el major problema és que aquesta idea és falsa. No hi havia globalització quan la pesta negra, que va arribar des de Gènova i Marsella, va arrasar un terç de la població europea. No hi havia globalització en l'època de la diftèria, durant els segles XVI i XVII. I encara hi havia menys globalització quan es va registrar la primera epidèmia: ens trobem al 412 a.C., a Perint (Tracia); època en la qual la llengua grega inventa, sinó el fenomen en si, al menys la paraula (epi donem, literalment "sobre el poble", la primera calamitat que, a canvi de la idea bíblica d'una "plaga" que es porta als "primogènits", plana sobre la totalitat de la vila sense distingir edat, rang o virtuositat). Hipòcrates, que va viure durant allò, explica que el mal comença a manifestar-se amb una tos seca, seguida de forts fogots i després d'asfíxia; i aquesta epidèmia, diu, arrasa la ciutat gairebé del tot.

El segon és que, dos mil cinc cents anys més tard, no ha canviat molt pel que fa a la manera en què una societat intenta protegir-se d'un virus nou. Precisament Hipòcrates, en el seu relat de el capítol de la "tos de Perint", enumera una llista de "gestos barrera" que s'assemblen tant als dels epidemiòlegs actuals que els confondríem. 
Al Decameró, Boccaccio explica que l'única manera de fer front a la "mortal pestilència" és "tancar-se" i "atrinxerar-se"; posar fi a les "visites entre parents", fer que "els mateixos ciutadans s'evitin" (¿que evitin, doncs, els seus deures cívics?, que s'anul·lin, per exemple, unes eleccions municipals? I aquell esperit fort que continua "alegrant-se", anant per aquí cantant i divertint i rient i burlant-se del que passa"..., ¿no és la viva imatge del tonto "que veu" heroisme en infringir les regles i que acaba de ser reprès per un ministre?).

En relació amb les grans epidèmies de pesta, aquestes van produir un "gran tancament" que va analitzar Michel Foucault i que en anglès es va traduir, per casualitats de la vida, com "El gran confinament"...
La diferència, és clar, és que la medicina d'avui en dia no és la d'Hipòcrates, Galè i Avicenna. A més, és bastant probable que la investigació globalitzada trobi el remei i la vacuna més aviat que tard.
Mentrestant, aquí seguim. Quan la natura ens repta amb un nou virus, no estem més avançats que els contemporanis de Boccaccio. I, si pensem en això, hi ha alguna cosa profundament tràgica en l'arcaisme dels nostres sistemes de defensa.

Bernard-Henri Lévy  
Crónicas del coronavirus

LA FI D'UN MÓN


Ahir vaig tornar a veure Contagio de Soderbergh, i és que la pel·lícula reflecteix molt bé el que ens està passant amb el coronavirus, fins i tot en la figura del blocaire Jud Law, una premonició més sobre el que ens ha sobrevingut. Però no sé si tinc encara plena consciencia del que està passant, ajuda el fet fins ara de no tenir cap familiar afectat pel virus i que el confinament no altera massa la meva vida normal. Llevat de sortir al matí una hora i mitja a caminar o amb la bicicleta, la resta del dia ja estaba confinat a casa voluntàriament, i aquest fet vulguis que no ajuda a superar el confinament o hibernació que deia un destacat líder sindical.
La sensació es que estem ­vivint una pel·lícula de ciència-ficció, patint un atac planetari a la nostra con­vivència, reclosos sense sortir de casa per no augmentar el perill que ens pot destruir. Els carrers són buits. La gent només surt per aplaudir el soldat desconegut que intenta ­salvar-nos del malson. Radio i televisió transmet dia i nit els comunicats de guerra: el nombre de morts i ferits, aquí i a la resta del món. També apareixen a la televisió el capità mèdic i alts càrrecs dels exèrcits de terra, mar i aire, que informen de les baixes i de la construcció de més hospitals de campanya. Aquest quadre que ens descriu Lluís Bassat no és del tot cert, com sempre, el comportament de la societat va per barris, i al meu barri, potser pel fet que en un radi molt petit hi ha el Mercat Municipal, un Dia, un Condis, un Consum i el que en queda del Supermercat Juma, a banda de tres fruiteries i la Farmacia, la veritat és que pel matí hi ha prou moviment, passejants de gossos a banda, si que per la tarda es redueix molt el moviment de la gent.
També n'hi ha que encara no se'n deuen haver assabentat del confinament, aquest mateix matí dues noies assegudes a un banc sota casa a la Plaça Junqueres l'han fet petar més d'una hora sense mascaretes ni gos per justificar-se.
Deu ser el que deia, no tenim plena consciència del que està passant, i el pitjor que encara està per venir, quan acabí la pandèmia i comenci el drama econòmic que serà duríssim i ens acabarà afectant a tots. En certa manera ens fem l'orni i amaguem el cap com un estruç covard, i és potser això, aquesta actitud el que ens salva, admetre la gravetat de la situació en el seu tot seria terrible, difícil d'asumir, i en aquest sentit si que s'hauria d'agrair als Governs, tant l'Espanyol com el de la Generalitat que ens hagin anat avisant de la magnitud del problema mica en mica sense plantejar-nos la gravetat de cop, fet que ens ha ajudat a relativitzar-ho i pair-ho.
La gent gran, els que hem fet setanta anys o més, intentem per tots els mitjans no ser preses de l’atac del virus, perquè els nostres metges ja ens han dit que donaran prioritat a salvar la vida dels joves amb més anys al davant. Lògic, però dur, ¡ és el que pertoca, encara que a nivell de geriàtrics és podia haver fet alguna cosa més, però per aquesta pandèmia com per la vida no hi ha manual d'instruccions i de fet tots els Governs han caigut més o menys en els mateixos errors, improvisant mesures sobre la marxa amb major o menor encert, i no és ara el moment de demanar responsabilitats als Governants, i possiblement quan passi tot tampoc hauria de ser-ho, però aquí em temo que ja apareixerà la miseria política de l'oposició per intentar treure redit de la situació.

Aquesta pel·lícula de ciència-ficció, no acabarà bé, guanyarem l’enemic perquè som més forts que ell, pero no recuperarem el món en el que viviem, ho deia molt clar Manuel Castells: "No és la fi del món. Però és la fi d'un món. Del món en el que havíem viscut fins ara". Aquest món ja no tornarà, i començarem una nova era, no sé si millor, però si més racional i menys agresiva amb la natura i amb nosaltres mateixos.


AUTE A L'HAVANA


Luis Eduardo Aute i Pere Camps al març de 2008 a l'Havana. foto: Juan Miguel Morales.

Març a l'Havana es movia al ritme de les alegries lluminoses i Luis Eduardo Aute passejava. Passejar és una forma de prestar elegància al món, una manera gairebé eròtica de desplaçar l'aire. Pere Camps, activista cultural i íntim amic seu, havia decidit celebrar el tancament del festival Barnasants a l'Havana. Això i una antologia de l'obra artística del cantautor, una cosa que el feia feliç. A l'Havana per l'alegria, per la bellesa, enemic de la guerra i el seu revers, la medalla. A l'Havana, contra els carronyers que fotgen en els petits gestos fúlgids encara que s'enfonsi en l'asfalt la bellesa.
Aute i Silvio Rodríguez anaven a donar un recital junts al Teatre Karl Marx i Camps havia portat fins allà a un grup de periodistes musicals. Jo anava per lliure. Caminàvem pel carrer perseguits per l'ondulació pròpia de l'estranger que no se sent turista i per l'objectiu de Juan Miguel Morales, fotògraf del que roman. Recordo que en un recorregut per l'Havana més desconeguda em vaig creuar amb el que devia haver estat una mansió. Al centre de la sala d'entrada creixia un arbre, quatre negres jugaven sobre una taula rodona als naips, o al dòmino, o qui sap. De vegades passejàvem al costat del cantautor i era recuperar una idea subtil i definitiva de la revolució, de la meva adolescència, el dia que vaig agafar el cotxe només per gaudir el nou disc, Slowly, conduint de Barcelona a Madrid.

D'aquell concert romanen les veus d'Aute i Silvio cantant Me va la vida en ello:

Pero quiero que me digas amor
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello,
dímelo, me va la vida en ello.

Molts anys abans d'aquella trobada, a principis dels noranta, vam editar a Barcelona una revista cultural destinada al fracàs, llavors es feien aquestes coses. Volíem una presentació en societat a l'altura de les nostres innocents ambicions boges. Així que, amb aquesta bogeria, truquem a Pere Camps (ell sempre ha estat aquí, ell és el motor del que culte) per veure si Aute podria, en aquell acte, llegir a Jaime Gil de Biedma. Mai vam pensar que Pere ens fora a prendre seriosament. Mai varem pensar que el cantautor ens fora a respondre. Un mes després, a l'escenari del Sant Andreu Teatre, Luis Eduardo Aute recitava una selecció de poemes triats d'entre les pàgines de 'Les persones del verb'. Nosaltres teníem poc més de vint anys.

Aquell 22 de març de 2008, Aute, sobre l'escenari de teatre Karl Marx de l'Havana, va dir:"Tinguin l'absoluta seguretat que aquest somni que Cuba m'està regalant no l'oblidaré fins a la fi dels meus dies". Acabava d'interpretar a cappella el millor A l'Alba, jo complia 40 anys i tampoc l'oblidaré mai.

Res saben de la bellesa dels voltors, res els ignorants, res els indecents. Però la bellesa és generosa, la bellesa és culta, la bellesa és elegant i roman aquí, en els interior, en allò que s'ha alterat. Per sempre.

La belleza altera y aquí permanece
CRISTINA FALLARÁS

EL RETORN DELS LÍMITS


La modernitat es funda en una ambició colossal: la de convertir-nos en mestres i posseïdors de la natura, segons l'expressió cartesiana. O, per dir-ho amb el llenguatge més cru de Francis Bacon, cal torturar la naturalesa fins que ens reveli tots i cadascun dels seus secrets. La naturalesa és vista com un adversari, que impedeix el ple desplegament de les nostres vides. Pel mateix, ha de ser vençuda, fins i tot mitjançant la tortura. Es tracta d'un projecte prometeic, que concep a l'home com un ésser totpoderós, capaç de controlar tot el seu entorn. En aquest projecte, més enllà de la seva diversitat interna, hem estat embarcats durant diversos segles.
Per descomptat, aquesta idea ha trobat dificultats rellevants en el seu camí. Sense anar més lluny, la preocupació ecològica mostra bé que el món no sempre es deixa manipular tan fàcilment, i que pot cobrar costoses revenges. No obstant això, al menys fins ara, la lògica moderna ha seguit donant prioritat i ordenant la vida humana. Tot el que ha passat al món des de la caiguda del Mur de Berlín s'orienta en aquesta direcció: la globalització, la fi de les fronteres, la utopia del moviment perpetu, el desplegament d'un comerç d'abast mundial, els esforços per manipular genèticament a la nostra pròpia descendència, tot això al capdavall forma part del mateix moviment que sembla embolicar-ho tot, i que pot resumir-se en una fórmula: cal abolir tots els límits a les (infinites) possibilitats humanes. Si el savi antic deia que res del que és humà li era aliè, l'home modern creu que res de el món extern ha de ser-li aliè, que tot està a la seva disposició: la diferència és significativa, i deixa veure les arrels del nostre desconcert. Segons aquesta segona lògica, viatgem, consumim, circulem i -el més important- concebem el nostre futur. La permanència és sinònim de vell conservadorisme, mentre que el moviment constant i accelerat és celebrat com el signe d'un món obert i feliç. En una paraula, el moviment és progrés.

En això estàvem, fins que ens vam veure sobtadament abocats a una experiència que -encara que forma part del patrimoni de la humanitat- crèiem superada: el virus i la malaltia. En aquesta ocasió, el mal venia de la Xina, i es va expandir com la pólvora, gràcies a la nostra mobilitat. Ara mateix, la mort hi és, aguaitant a la porta de les nostres cases i, pitjor, no sabem quant durarà (això és, potser, el més intolerable per a nosaltres, moderns, que no suportem la incertesa). Estem, de segur, enfront de l'experiència més propera que hàgim tingut de la guerra i, de fet, no és casual que 'La pesta' d'Albert Camus sigui una al·legoria de l'ocupació alemanya a França.
Amb tot, el més cridaner és la rapidesa del gir. En un obrir i tancar d'ulls es van invertir totes les màximes. Ja no hem de moure'ns, sinó quedar-nos quiets i immòbils, com un tren que avança a tota velocitat i ha de frenar brutalment. Per esmentar un exemple, hem vist en aquests dies el retorn -gairebé diria, la resurrecció- dels vells Estats nacionals. Sembla evident que els organismes internacionals no tenen eines per a una crisi d'aquesta envergadura, perquè no tenen vinculació directa amb les persones: la seva mediació és massa abstracta i llunyana. Quan ja no crèiem en la sobirania ni a les fronteres, el món sencer es va veure obligat a rehabilitar-les com a taula de salvació. Quan crèiem que l'Estat era només una font d'opressió i injustícia, vam haver de recórrer a ell, ja que no tenim un altre instrument que permeti una acció comuna. És més, estem disposats a restringir fortament les nostres llibertats si això serveix per controlar la pandèmia. Res d'això és fortuït, i simplement mostra que, en moments de crisi, la política torna pels seus furs. En determinades situacions, cert individualisme dominant és completament inútil: som animals dependents els uns dels altres.

D'alguna manera, el covid-19 ens recorda que el projecte modern -malgrat els seus indubtables mèrits, que els té- es fonamenta en una premissa equivocada: no podem controlar-ho tot. Som més fràgils del que voldríem. Tal és la lliçó d'humilitat que ens fa mal constatar i, finalment, acceptar. La condició humana és vulnerable, exposada a perills i, encara que la tècnica pot ajudar-nos molt, sempre estarem davant d'una realitat que ens excedeix i que no podem dominar del tot: la vida no ens pertany completament. Això no implica, per descomptat, que hàgim de renunciar a lluitar contra el virus utilitzant tots els mitjans disponibles -tots esperem una vacuna el més aviat possible-, però una major consciència respecte del caràcter limitat de l'ésser humà ens permetria, potser, afrontar millor aquest tipus de dificultats. Després de tot, qui es resisteix a oblidar que la vida té una dimensió tràgica, no desespera davant d'ella.

“El regreso de los límites”, de Daniel Mansuy
en El Mercurio, 22/3/20 - Descontexto.

L'ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM


En moltes pel·lícules apocalíptiques o simplement d'evasió, apareixien senyors que, amb cabelleres blanques i llargues túniques, es passejaven pel centre de les ciutats amb una pancarta en què es podia llegir: "The end is near", perquè la gent s'oblidés de tanta banalitat i prengués consciència que la situació estava molt malament. Per als turistes eren una atracció més de la ciutat de Nova York, veure'ls a Times Square al costat del Cowboy en calçotets i altres frikis variats, un atractiu més dins el paisatge de la ciutat que mai dorm. Fa anys The New Yorker va publicar un dibuix en el qual es veia un d'aquests homes caminant pel carrer, amb la pancarta: "The end is near". Pocs passos darrere d'ell, un altre home, més vell encara, el seguia amb una pancarta que deia, simplement, "The end". Doncs això, l'últim que quedi que apagui el llum, que gasta.
I és que amb aixó del confinament o hibernació que diu un destacat dirigent sindical. (un sindicalista és aquella persona que nomès treballa una mica el dia 1 de maig, i que sap que necessàriament per a ser sindicalista s'ha de ser dropo), deia. Amb aixó de confinament o hibernació acabarem tots histèrics. Quina part no ha entès el personal?, el món n' s'acaba ni s'acabarà, però si que s'ha acabat una manera de viure en aquest món, i, sobretot i això és important, el bitxo no se si us n'haveu adonat, però ha palesat varies coses:

1.- El procés és out, com Puigdemont, mort i enterrat (el procés), i mort sense possibilitat de ressucitar almenys en 10 anys quan ja serem tots calbs.

2.- No m'agrada aixó de controlar les preguntes a les rodes de premsa, encara que la Generalitat les filtri molt menys que el Govern Espanyol, fins i tot s'admeten preguntes de Xavier Rius de 'E-noticies', que és el més allunyat a un periodista, si és que queda en aquest país algún periodista, veient les bestieses que formulen en les seves preguntes i la santa paciència dels preguntats en perdre lamentablement el temps en contestar les seves obvietats obvies.

3.- Tot el que vindria ser l'esport d'elit i la seva bombolla, sobretot del fútbol, tambè és out, s'ha acabat, finito. Oblideu-vos de camps amb 100 mil persones desbarrant desaforats, de fitxatges estelars, etc etc. Això s'ha acabat, com s'ha acabat volar a Nova York per quatre duros i tantes altres coses a les que ens haurem d'acostumar a renunciar. I no passa res, ens adaptarem, en això hi tenim pràctica.

4.- Tot el que vindría a ser radios, teles o digitals en paper o a la xarxa, s'hauran de readaptar, els ingressos en publicitat han caigut en picat i costarà que remontin, entre altres coses perquè la publicitat va lligada a l'esport d'èlit, i hi haurà alló que se'n diu una escabetxina, lo qual en el fons és bo.

5.- Tambè hi haurà d'haver una readaptaciò en tot el que és el turisme, cambiar el xip del turisme exterior per l'interior, lo qual és el que hauria de ser, volar a Nova York com deia té un preu i no és l'actual, i Peñíscola és un bon lloc - per exemple - per anar de vacances.

6.- Del món del treball, no se m'acut escriure res, estic molt acollonit, venen temps molt difícils per la classe treballadora com avisa Niño Becerra, encara que el Gonzalo Bernardos no se n'hagi assabentat. veurem d'aquests afectats per les ERTES, quants continuaran treballant d'ací a un any o any i mig.

En fi, que 'cuando el burrito coge la senda o se acaba el burrito o se acaba la senda', i això pinta molt malament, i sembla que acabará tambè molt malament, per tant, divertim-nos fins a morir com ens recomanava fa molt de temps Neil Postman.

INTIMIDATS PER LA DELIBERACIÓ


.
El dia que Espanya va arribar a la xifra de 10.000 morts per la pandèmia i es va conèixer la pèssima dada que s’han perdut 900.000 llocs de treball en 14 dies, tota la resta de les notícies que els podem oferir no pot treure el pessimisme que aquests dies ens envaeix a tots. Però no podem deixar de passar per alt la decisió que van prendre ahir els funcionaris de presons adscrits a les juntes de tractament de les presons catalanes en denegar els permisos als líders independentistes presos. Els expliquem la situació. El Departament de Justícia pateix també la situació d’emergència sanitària amb un 25% dels funcionaris de presons de baixa per la pandèmia i amb una població reclusa nerviosa per temor del contagi i per no poder mantenir visites amb les famílies. En aquest context es facilita que 1.174 presos que estaven en tercer grau, que els permet estar en semillibertat, puguin quedar-se confinats a casa seva. I es planteja que un centenar de presos (entre els quals hi ha els líders del procés) que estaven en un segon grau puguin gaudir del confinament domiciliari. El camí normal seria que la junta de tractament dictaminés quins tindrien dret a aquests avantatges i quins no. Després el jutge de vigilància penitenciària pot ratificar aquesta decisió o no, i el sistema reglamentista judicial permet fins i tot a la Fiscalia actuar en contra de la decisió acordada tant per aquest magistrat com per la junta de tractament. Fins aquí el que és habitual.

El més estrany és que tota una sala del Suprem es reuneixi de forma telemàtica en plena pandèmia i emeti una “deliberació no presencial” advertint els directors de presons que podrien cometre prevaricació si faciliten els permisos als presos independentistes. No hi va haver comunicat, ni resolució. Només un avís previ inèdit en tan alt tribunal. Avui els funcionaris de presons han acceptat donar el tercer grau a 15 presos del centenar que tenien a la seva disposició i no han escollit cap dels dirigents del procés. Han estat intimidats per la “deliberació” del Suprem? Cada lector té la seva pròpia opinió sobre el judici i sobre la sentència contra els líders del procés. Però potser en el moment actual, en plena pandèmia, el Suprem podria haver deixat actuar el sistema penitenciari i judicial, i haver-se estalviat la reunió. - Jordi Juan - lavanguardia.cat/

QUAN ACABI LA GUERRA


Quan acabi la guerra, emprant els termes militars del Sargento Arensivia, carregat de medalles, un personatge peculiar, amb el que ens obsequia el Govern en les seves surrealistes rodes de premsa, haure'm de demanar unes quantes responsabilitats, no nomès a ell, sinó al Govern.

Com és posible que Espanya sigui l'únic país en tot el món on s'han infectat ciutadans a totes les regions, quan a Itàlia el 80% d'infectats és al nord, a la Llombardia o el Veneto, i a la resta les infeccions son mínimes. Suposo que hi va ajudar molt la solidaritat dels madrilenys i barcelonins que al començament es varen escampar per les contrades i llocs de cap de setmana, Aznar el primer. Sort que el primer dels soldats espanyols d'Espanya ha deixat la Guardia Real per ajudar als madrilenys, del soldat emèrit no se'n sap res, i de la resta poca cosa, una mica de desinfecció en alguns llocs i safiderbaracalaufi. Ai Arensivia, casernari ranci i obsolet.

La centralització per part del Govern de la compra de mascaretes, respiradors, etc, el que ha aconseguit és... que no n'hi hagin, o que arribin als hospitals en compta gotes, i infermers e infermeres treballin sense la protecció adequada, potser és per això que hi ha tants infectats entre els sanitaris, en una mostra més d'ineficiència de la patrulla del Coronavirus.

El Sr. Don Simón, que al començament deia que aixó no seria res, una grip suau, bla, bla, bla, quina credibilitat li queda o pot tenir. O el discurs de Pedro Sánchez, patètic, indigne d'un responsable polític mínimament decent, incapaç de comunicar, que va i convoca el comité de metges fa quatre dies, mentre l'únic que teniem fins ara, eren Don Simón, el Sargento Arensivia i el caporal Romerales, carregats de medalles i de pel a les celles Don Simón, cada vegada més afònic i empetitit en la seva incompetencia.

Mentre, el filòsof del PSC amb cara d'os, donant el parte cada dia, divagant enmig de vaguetats diverses, i Torra, per una vegada que té raó no nomès no li donen, sino que li diuen de tot menys bonico, començant per la Ministra de la Guerra, la inútil de la Robles, que no s'assabenta de res del que està passant. I els Governs de València, Galicia o Andalusia buscant material sanitari pel seu compte en un campi qui pugui.
L'oposició, de moment s'està comportant, però, quan acabi la guerra, crec que amb molta raó demanarà explicacions al Govern de Pedro Sánchez, perquè la gestió de la crisi ha estat d'una deixadesa e incompetencia difícilment superable. Spain is different, ja té més morts que la Xina.

DILLUNS


El fet d'estar jubilat, i d'aixó en fa ja deu anys, no vol dir que el diumenge a la tarda continui sent el diumenge a la tarda, y sobretot, els dilluns o dillums, li digui com li digui, es el dilluns d'abans, amb tota la càrrega de frustració que comporta. Ja he parlat en alguna ocasió de les llargues vetllades dominicals, i semblaria que un cop jubilat tots els dies haurien de ser iguals, més no és així. I ara resulta que per culpa del cigne negre ens ha tocat viure en un diumenge permanent i que sembla va per llarg, vol dir doncs que els dilluns o dillums de moment ha passat a la historia, o amb tants dies de confinament, a la histeria, i les vetllades dominicals per reiterades començaran a ser insuportables a mida que es vagi allargant el confinament.

En aquest poema ho resumeix molt bé Gil de Biedma...

DILLUNS

Però després de tot, no sabem
si les coses no són millor així,
escasses a propòsit .... Potser,
potser tenen raó els dies laborables.

Tu i jo en aquest lloc, en aquesta zona
de llum a penes, entre l'oficina   
i la nit que ve, no sabem.

O potser, simplement, estem cansats.



Jaime Gil de Biedma.

UN DIUMENGE INFINIT


El confinat ha de crear un ambient propici a l'esperança o, com a mínim, a una serenitat impermeable tant a l'ambigu voluntarisme dels discursos polítics com a l'alarmisme. Així va néixer la religió, com a consol alternatiu a la crua realitat, posposant les alegries per a una altra vida. La ciència, en canvi, ha de cenyir-se als fets o, en una fase prospectiva, als càlculs de la intel·ligència biomèdica. En l'àmbit domèstic hi ha qui, per convicció -o per si de cas-, manté activats tots els símbols de la idolatria religiosa i es senya abans de rentar-se les mans o a l'entrar en una farmàcia, resant perquè puguin vendre-li un termòmetre. Com volem confinar la població si no hi ha termòmetres, ni alcohol ni mascaretes a la venda? Els farmacèutics estan desesperats. Impotents, s'excusen no només al constatar la manca de subministraments sinó al comprovar que alguns preus s'han multiplicat impunement per cinc, per sis o fins i tot per deu.

En previsió que la crisi no sigui tan provisional com va anunciar el president Pedro Sánchez, en quins ídols hem de creure? Aquí ja no funcionen els pòsters desplegables de santes pectoralment redemptores dels tallers mecànics, ni la devoció dels nens per superherois i futbolistes, ni la barba revolucionària del Che. Com imatgeria preventiva, i a manera d'altar, he optat per penjar una fotografia de doctor Oriol Mitjà al menjador. Mitjà ha estat l'antítesi de la improvisació. Des del començament de la crisi ha proposat un model de divulgació pública basat en dir moltes veritats i no en administrar-les en dosis defectuosament profilàctiques. Tant de bo encerti en els seus assajos clínics i no es vegi devorat per la propaganda partidista o per una descontrolada visibilitat mediàtica. I avui som on som, amb els tallafocs del pànic suportant una pressió que Mitjà va vaticinar (fa mal dir-ho) fa setmanes.

El miro mentre faig la gimnàstica prescrita per complir uns protocols de salut que no sé si tenen massa sentit. En comptes de recórrer a pregàries de repertori, imploro, en format de lletania egoista, que no els passi res a les persones que no suportaria veure patir. Mitjà no reacciona als meus precs. No detecto en ell cap aurèola de beat o de màrtir, només un rictus mandibular que desitjo atribuir a un somriure però que potser només sigui una ganyota. I llavors entenc que el culte a la personalitat resulta estèril perquè, abans d'adorar religiosament a la ciència, haurem de decidir si suportarem saber la veritat o si preferim ignorar-la. 

Som científicament creients, agnòstics, ateus o terraplanistes? Tant de bo escriure m'ajudi a trobar una resposta en aquests dies. Uns dies marcats en el calendari com els d'una condemna. Uns dies que perpetuen, a saber fins quan, els melancòlics presagis d'un diumenge a la tarda. - Sergi Pamies - lavanguardia.cat

COM EL MET DE RIBES


De sobte, arran la quarantena de 15 dies prorrogables, hem començat a preocupar-nos els uns dels altres i per els altres, més del normal. També hem entrat en un estat de comportament una mica bleda, que tampoc és dolent, o hiperactivament creatiu des de l'estat d'angoixa en el confinament de cadascú. Aquest matí, a la pregunta d'en Basté sobre com estava, el cuiner Fermí Puig li ha contestat: Anar fent, com el Met de Ribes.

Però qui era el Met de Ribes?, us preguntareu: La mitologia ha incorporat personatges gairebé ignorats que, per camins difícils de descobrir, han vist expandit algun tret o altre de llur personalitat: tret real o imaginari, aneu a saber. Aquest és el cas del Met de Ribes. Quan algú és preguntat sobre com li van les coses, és corrent que respongui: «Anar fent, com el Met de Ribes». Heus ací, com a mínim, una resposta que no compromet a res. Segons la dita, el Met de Ribes fou l'inventor d’aquesta resposta salomònica, que té la virtut de deixar les coses tal com estaven. És brama que al Met de Ribes, en ocasió d’una riuada, el Freser se l'emportava aigües avall i que algú, potser per pur sadisme, li preguntà: «Què? Com anem» A la qual cosa el Met va respondre, impertorbable: «Anar fent!», una mica en la línia gallega de contestar per no comprometre's: depende. La pregunta que em i us faig és: el Met de Ribes, es deia potser Quimet, o sia Joaquim, i d'aci reduïnt va acabar la gent dient-li Met?.
Reflexionem-hi.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-