Luis Eduardo Aute i Pere Camps al març de 2008 a l'Havana. foto: Juan Miguel Morales.

Març a l'Havana es movia al ritme de les alegries lluminoses i Luis Eduardo Aute passejava. Passejar és una forma de prestar elegància al món, una manera gairebé eròtica de desplaçar l'aire. Pere Camps, activista cultural i íntim amic seu, havia decidit celebrar el tancament del festival Barnasants a l'Havana. Això i una antologia de l'obra artística del cantautor, una cosa que el feia feliç. A l'Havana per l'alegria, per la bellesa, enemic de la guerra i el seu revers, la medalla. A l'Havana, contra els carronyers que fotgen en els petits gestos fúlgids encara que s'enfonsi en l'asfalt la bellesa.
Aute i Silvio Rodríguez anaven a donar un recital junts al Teatre Karl Marx i Camps havia portat fins allà a un grup de periodistes musicals. Jo anava per lliure. Caminàvem pel carrer perseguits per l'ondulació pròpia de l'estranger que no se sent turista i per l'objectiu de Juan Miguel Morales, fotògraf del que roman. Recordo que en un recorregut per l'Havana més desconeguda em vaig creuar amb el que devia haver estat una mansió. Al centre de la sala d'entrada creixia un arbre, quatre negres jugaven sobre una taula rodona als naips, o al dòmino, o qui sap. De vegades passejàvem al costat del cantautor i era recuperar una idea subtil i definitiva de la revolució, de la meva adolescència, el dia que vaig agafar el cotxe només per gaudir el nou disc, Slowly, conduint de Barcelona a Madrid.

D'aquell concert romanen les veus d'Aute i Silvio cantant Me va la vida en ello:

Pero quiero que me digas amor
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello,
dímelo, me va la vida en ello.

Molts anys abans d'aquella trobada, a principis dels noranta, vam editar a Barcelona una revista cultural destinada al fracàs, llavors es feien aquestes coses. Volíem una presentació en societat a l'altura de les nostres innocents ambicions boges. Així que, amb aquesta bogeria, truquem a Pere Camps (ell sempre ha estat aquí, ell és el motor del que culte) per veure si Aute podria, en aquell acte, llegir a Jaime Gil de Biedma. Mai vam pensar que Pere ens fora a prendre seriosament. Mai varem pensar que el cantautor ens fora a respondre. Un mes després, a l'escenari del Sant Andreu Teatre, Luis Eduardo Aute recitava una selecció de poemes triats d'entre les pàgines de 'Les persones del verb'. Nosaltres teníem poc més de vint anys.

Aquell 22 de març de 2008, Aute, sobre l'escenari de teatre Karl Marx de l'Havana, va dir:"Tinguin l'absoluta seguretat que aquest somni que Cuba m'està regalant no l'oblidaré fins a la fi dels meus dies". Acabava d'interpretar a cappella el millor A l'Alba, jo complia 40 anys i tampoc l'oblidaré mai.

Res saben de la bellesa dels voltors, res els ignorants, res els indecents. Però la bellesa és generosa, la bellesa és culta, la bellesa és elegant i roman aquí, en els interior, en allò que s'ha alterat. Per sempre.

 La belleza altera y aquí permanece
CRISTINA FALLARÁS