Ahir vaig tornar a veure Contagio de Soderbergh, i és que la pel·lícula reflecteix molt bé el que ens està passant amb el coronavirus, fins i tot en la figura del blocaire Jud Law, una premonició més sobre el que ens ha sobrevingut. Però no sé si tinc encara plena consciencia del que està passant, ajuda el fet fins ara de no tenir cap familiar afectat pel virus i que el confinament no altera massa la meva vida normal. Llevat de sortir al matí una hora i mitja a caminar o amb la bicicleta, la resta del dia ja estaba confinat a casa voluntàriament, i aquest fet vulguis que no ajuda a superar el confinament o hibernació que deia un destacat líder sindical.
La sensació es que estem ­vivint una pel·lícula de ciència-ficció, patint un atac planetari a la nostra con­vivència, reclosos sense sortir de casa per no augmentar el perill que ens pot destruir. Els carrers són buits. La gent només surt per aplaudir el soldat desconegut que intenta ­salvar-nos del malson. Radio i televisió transmet dia i nit els comunicats de guerra: el nombre de morts i ferits, aquí i a la resta del món. També apareixen a la televisió el capità mèdic i alts càrrecs dels exèrcits de terra, mar i aire, que informen de les baixes i de la construcció de més hospitals de campanya. Aquest quadre que ens descriu Lluís Bassat no és del tot cert, com sempre, el comportament de la societat va per barris, i al meu barri, potser pel fet que en un radi molt petit hi ha el Mercat Municipal, un Dia, un Condis, un Consum i el que en queda del Supermercat Juma, a banda de tres fruiteries i la Farmacia, la veritat és que pel matí hi ha prou moviment, passejants de gossos a banda, si que per la tarda es redueix molt el moviment de la gent.
També n'hi ha que encara no se'n deuen haver assabentat del confinament, aquest mateix matí dues noies assegudes a un banc sota casa a la Plaça Junqueres l'han fet petar més d'una hora sense mascaretes ni gos per justificar-se.
Deu ser el que deia, no tenim plena consciència del que està passant, i el pitjor que encara està per venir, quan acabí la pandèmia i comenci el drama econòmic que serà duríssim i ens acabarà afectant a tots. En certa manera ens fem l'orni i amaguem el cap com un estruç covard, i és potser això, aquesta actitud el que ens salva, admetre la gravetat de la situació en el seu tot seria terrible, difícil d'asumir, i en aquest sentit si que s'hauria d'agrair als Governs, tant l'Espanyol com el de la Generalitat que ens hagin anat avisant de la magnitud del problema mica en mica sense plantejar-nos la gravetat de cop, fet que ens ha ajudat a relativitzar-ho i pair-ho.
La gent gran, els que hem fet setanta anys o més, intentem per tots els mitjans no ser preses de l’atac del virus, perquè els nostres metges ja ens han dit que donaran prioritat a salvar la vida dels joves amb més anys al davant. Lògic, però dur, ¡ és el que pertoca, encara que a nivell de geriàtrics és podia haver fet alguna cosa més, però per aquesta pandèmia com per la vida no hi ha manual d'instruccions i de fet tots els Governs han caigut més o menys en els mateixos errors, improvisant mesures sobre la marxa amb major o menor encert, i no és ara el moment de demanar responsabilitats als Governants, i possiblement quan passi tot tampoc hauria de ser-ho, però aquí em temo que ja apareixerà la miseria política de l'oposició per intentar treure redit de la situació.

Aquesta pel·lícula de ciència-ficció, no acabarà bé, guanyarem l’enemic perquè som més forts que ell, pero no recuperarem el món en el que viviem, ho deia molt clar Manuel Castells: "No és la fi del món. Però és la fi d'un món. Del món en el que havíem viscut fins ara". Aquest món ja no tornarà, i començarem una nova era, no sé si millor, però si més racional i menys agresiva amb la natura i amb nosaltres mateixos.