La modernitat es funda en una ambició colossal: la de convertir-nos en mestres i posseïdors de la natura, segons l'expressió cartesiana. O, per dir-ho amb el llenguatge més cru de Francis Bacon, cal torturar la naturalesa fins que ens reveli tots i cadascun dels seus secrets. La naturalesa és vista com un adversari, que impedeix el ple desplegament de les nostres vides. Pel mateix, ha de ser vençuda, fins i tot mitjançant la tortura. Es tracta d'un projecte prometeic, que concep a l'home com un ésser totpoderós, capaç de controlar tot el seu entorn. En aquest projecte, més enllà de la seva diversitat interna, hem estat embarcats durant diversos segles.
Per descomptat, aquesta idea ha trobat dificultats rellevants en el seu camí. Sense anar més lluny, la preocupació ecològica mostra bé que el món no sempre es deixa manipular tan fàcilment, i que pot cobrar costoses revenges. No obstant això, al menys fins ara, la lògica moderna ha seguit donant prioritat i ordenant la vida humana. Tot el que ha passat al món des de la caiguda del Mur de Berlín s'orienta en aquesta direcció: la globalització, la fi de les fronteres, la utopia del moviment perpetu, el desplegament d'un comerç d'abast mundial, els esforços per manipular genèticament a la nostra pròpia descendència, tot això al capdavall forma part del mateix moviment que sembla embolicar-ho tot, i que pot resumir-se en una fórmula: cal abolir tots els límits a les (infinites) possibilitats humanes. Si el savi antic deia que res del que és humà li era aliè, l'home modern creu que res de el món extern ha de ser-li aliè, que tot està a la seva disposició: la diferència és significativa, i deixa veure les arrels del nostre desconcert. Segons aquesta segona lògica, viatgem, consumim, circulem i -el més important- concebem el nostre futur. La permanència és sinònim de vell conservadorisme, mentre que el moviment constant i accelerat és celebrat com el signe d'un món obert i feliç. En una paraula, el moviment és progrés.

En això estàvem, fins que ens vam veure sobtadament abocats a una experiència que -encara que forma part del patrimoni de la humanitat- crèiem superada: el virus i la malaltia. En aquesta ocasió, el mal venia de la Xina, i es va expandir com la pólvora, gràcies a la nostra mobilitat. Ara mateix, la mort hi és, aguaitant a la porta de les nostres cases i, pitjor, no sabem quant durarà (això és, potser, el més intolerable per a nosaltres, moderns, que no suportem la incertesa). Estem, de segur, enfront de l'experiència més propera que hàgim tingut de la guerra i, de fet, no és casual que 'La pesta' d'Albert Camus sigui una al·legoria de l'ocupació alemanya a França.
Amb tot, el més cridaner és la rapidesa del gir. En un obrir i tancar d'ulls es van invertir totes les màximes. Ja no hem de moure'ns, sinó quedar-nos quiets i immòbils, com un tren que avança a tota velocitat i ha de frenar brutalment. Per esmentar un exemple, hem vist en aquests dies el retorn -gairebé diria, la resurrecció- dels vells Estats nacionals. Sembla evident que els organismes internacionals no tenen eines per a una crisi d'aquesta envergadura, perquè no tenen vinculació directa amb les persones: la seva mediació és massa abstracta i llunyana. Quan ja no crèiem en la sobirania ni a les fronteres, el món sencer es va veure obligat a rehabilitar-les com a taula de salvació. Quan crèiem que l'Estat era només una font d'opressió i injustícia, vam haver de recórrer a ell, ja que no tenim un altre instrument que permeti una acció comuna. És més, estem disposats a restringir fortament les nostres llibertats si això serveix per controlar la pandèmia. Res d'això és fortuït, i simplement mostra que, en moments de crisi, la política torna pels seus furs. En determinades situacions, cert individualisme dominant és completament inútil: som animals dependents els uns dels altres.

D'alguna manera, el covid-19 ens recorda que el projecte modern -malgrat els seus indubtables mèrits, que els té- es fonamenta en una premissa equivocada: no podem controlar-ho tot. Som més fràgils del que voldríem. Tal és la lliçó d'humilitat que ens fa mal constatar i, finalment, acceptar. La condició humana és vulnerable, exposada a perills i, encara que la tècnica pot ajudar-nos molt, sempre estarem davant d'una realitat que ens excedeix i que no podem dominar del tot: la vida no ens pertany completament. Això no implica, per descomptat, que hàgim de renunciar a lluitar contra el virus utilitzant tots els mitjans disponibles -tots esperem una vacuna el més aviat possible-, però una major consciència respecte del caràcter limitat de l'ésser humà ens permetria, potser, afrontar millor aquest tipus de dificultats. Després de tot, qui es resisteix a oblidar que la vida té una dimensió tràgica, no desespera davant d'ella.

“El regreso de los límites”, de Daniel Mansuy
en El Mercurio, 22/3/20 - Descontexto.