La pandèmia està posant en perill el liberalisme occidental. Estem veient que és difícil compatibilitzar el liberalisme amb la pandèmia. Està Occident davant una amenaça d'un retorn a la societat disciplinària? En els aeroports, pel perill del terrorisme ens sotmetem ja sense dir ni piu a unes mesures de seguretat que semblen absurdes i que no poques vegades resulten humiliants. Cada un de nosaltres és un potencial terrorista. El virus representa un altre tipus de terrorisme incomparablement més perillós que ve de l'aire i que s'ha propagat pel món sencer. És invisible i omnipresent i mata a molta més gent que el terrorisme. ¿Serà capaç el virus de transformar permanentment la societat liberal occidental en una societat disciplinària, en la qual tots sense excepció som tractats com a potencials portadors de virus?
Ja en el segle XVII arran de l'epidèmia de pesta es van adoptar a Europa unes mesures disciplinàries que avui semblarien inconcebibles i que des de llavors han caigut en un oblit absolut. Michel Foucault fa una impactant descripció d'elles en la seva anàlisi de la societat disciplinària. Les cases es tanquen amb clau des de fora. Les claus han de lliurar-se a les autoritats. Les persones que trenquen clandestinament la quarantena són condemnades a mort. Es mata els animals que corren solts. La vigilància és total. S'exigeix una obediència incondicional. Es vigila cada casa. Durant els controls tots els habitants de la casa han de treure el cap per les finestres. Als que viuen en patis del darrere se'ls assigna una finestra que doni al carrer. Criden a cada un pel seu nom personal i li pregunten com es troba. Qui menteix s'exposa a la pena de mort. S'estableix un sistema de registre exhaustiu. L'espai s'anquilosa en una xarxa de cèl·lules impermeables. Cada un està encadenat al seu lloc. Qui es mou arrisca la vida. El poder penetra fins en els detalls més nimis de l'existència. Tota la societat es transforma en un panòptic i és penetrada per complet per la mirada panòptica.
Com a conseqüència de la pandèmia, Europa ha perdut tot el seu carisma. En aquests moments Europa mira a Àsia amb sorpresa i enveja. Els països asiàtics han sabut controlar molt ràpidament l'epidèmia. Què fan els asiàtics millor que els europeus? Tot i el neoliberalisme, els estats asiàtics segueixen sent, a diferència d'Occident, una societat disciplinària. A Àsia impera un col·lectivisme amb una forta tendència a la disciplina. Aquí es poden imposar, sense major problema, mesures disciplinàries radicals que als països europeus toparien amb un fort rebuig. Més que com restriccions dels drets individuals es perceben com el compliment de deures col·lectius. Les necessitats individuals són relegades a favor dels interessos col·lectius. Països com la Xina i Singapur tenen un règim autocràtic. A Corea de Sud i Taiwan, fins fa poques dècades, també n'hi havia. Els règims autoritaris eduquen les persones per fer d'elles obedients subjectes disciplinaris. A Àsia, per sobre de tot, s'està implantant un règim de vigilància digital. Els asiàtics es sotmeten a ell pràcticament sense protestar. Totes aquestes peculiaritats han resultat ser avantatges que el seu sistema ofereix per contenir la pandèmia. Per tant, ¿s'acabarà imposant el model asiàtic a escala global? Això seria el final de el liberalisme.
Amb un rigor i una disciplina que per als europeus serien inconcebibles, els asiàtics estan vencent el virus. Les seves rigoroses mesures evoquen aquella societat disciplinària que durant l'època de l'epidèmia de pesta es va instaurar a Europa i que des de llavors ha caigut en un oblit absolut. Segons Naomi Klein, la commoció és un moment propici que permet establir un nou sistema de govern. Viktor Orban mira amb enveja als estats autocràtics a Àsia. Ja no confia a Europa. A causa de la pandèmia es decreta per llei l'estat d'alarma per temps indefinit. Per tant, ¿hem de témer que arran de la pandèmia també Occident acabi tornant a l'estat policial i la societat disciplinària que ja havíem superat? Per culpa de virus ¿el liberalisme i l'individualisme occidentals seran ja aviat cosa del passat?. O l'epidèmia descontrolada i les seves incomptables morts són el preu que hem de pagar per la llibertat?.
Ja en el segle XVII arran de l'epidèmia de pesta es van adoptar a Europa unes mesures disciplinàries que avui semblarien inconcebibles i que des de llavors han caigut en un oblit absolut. Michel Foucault fa una impactant descripció d'elles en la seva anàlisi de la societat disciplinària. Les cases es tanquen amb clau des de fora. Les claus han de lliurar-se a les autoritats. Les persones que trenquen clandestinament la quarantena són condemnades a mort. Es mata els animals que corren solts. La vigilància és total. S'exigeix una obediència incondicional. Es vigila cada casa. Durant els controls tots els habitants de la casa han de treure el cap per les finestres. Als que viuen en patis del darrere se'ls assigna una finestra que doni al carrer. Criden a cada un pel seu nom personal i li pregunten com es troba. Qui menteix s'exposa a la pena de mort. S'estableix un sistema de registre exhaustiu. L'espai s'anquilosa en una xarxa de cèl·lules impermeables. Cada un està encadenat al seu lloc. Qui es mou arrisca la vida. El poder penetra fins en els detalls més nimis de l'existència. Tota la societat es transforma en un panòptic i és penetrada per complet per la mirada panòptica.
Com a conseqüència de la pandèmia, Europa ha perdut tot el seu carisma. En aquests moments Europa mira a Àsia amb sorpresa i enveja. Els països asiàtics han sabut controlar molt ràpidament l'epidèmia. Què fan els asiàtics millor que els europeus? Tot i el neoliberalisme, els estats asiàtics segueixen sent, a diferència d'Occident, una societat disciplinària. A Àsia impera un col·lectivisme amb una forta tendència a la disciplina. Aquí es poden imposar, sense major problema, mesures disciplinàries radicals que als països europeus toparien amb un fort rebuig. Més que com restriccions dels drets individuals es perceben com el compliment de deures col·lectius. Les necessitats individuals són relegades a favor dels interessos col·lectius. Països com la Xina i Singapur tenen un règim autocràtic. A Corea de Sud i Taiwan, fins fa poques dècades, també n'hi havia. Els règims autoritaris eduquen les persones per fer d'elles obedients subjectes disciplinaris. A Àsia, per sobre de tot, s'està implantant un règim de vigilància digital. Els asiàtics es sotmeten a ell pràcticament sense protestar. Totes aquestes peculiaritats han resultat ser avantatges que el seu sistema ofereix per contenir la pandèmia. Per tant, ¿s'acabarà imposant el model asiàtic a escala global? Això seria el final de el liberalisme.
Amb un rigor i una disciplina que per als europeus serien inconcebibles, els asiàtics estan vencent el virus. Les seves rigoroses mesures evoquen aquella societat disciplinària que durant l'època de l'epidèmia de pesta es va instaurar a Europa i que des de llavors ha caigut en un oblit absolut. Segons Naomi Klein, la commoció és un moment propici que permet establir un nou sistema de govern. Viktor Orban mira amb enveja als estats autocràtics a Àsia. Ja no confia a Europa. A causa de la pandèmia es decreta per llei l'estat d'alarma per temps indefinit. Per tant, ¿hem de témer que arran de la pandèmia també Occident acabi tornant a l'estat policial i la societat disciplinària que ja havíem superat? Per culpa de virus ¿el liberalisme i l'individualisme occidentals seran ja aviat cosa del passat?. O l'epidèmia descontrolada i les seves incomptables morts són el preu que hem de pagar per la llibertat?.
La pandemia y el regreso a la sociedad disciplinaria
Byung-Chul Han - lavanguardia.com
FRancesc, en otro orden de cosas pero con un final parecido; nos abocamos a una crisis sin precedentes, dicen. Bien, sabemos hemos perdido millón y medio puestos de trabajo en medio mes. Bien, a lo que vamos, los de ASAJA nos estan diciendo que perdemos las cosechas de frutas, espárragos, y hortalizas en Aragón, Andalucía, Murcia y Navarra porque el campo está vacío de mano de obra, y está vacío porque no pueden venir de Marruecos y/o Albania.
ResponEliminaSegunda parte de la obra: ¿Es que esperamos que papá estado mandado por Sanchez o Rajoy -que da igual- diga a cada un donde ha de ir a trabajar y amenazarles con no pagarles el paro?
Pues rotundamente no, porque sino se diría que estamos en un estado comunista dictatorial donde el estado te obliga a ir donde él quiere; y además, lo lógico,lo normal es que el que no tiene trabajo aún cobrando el paro vaya al curro donde sea y de lo que sea, porque un par de meses de sudor no le pasará factura y así además mantiene dos meses más el paro en la cartilla.
Cuando el menda se quedó sin curro en 1976, después de la muerte de Paco, que hubo aquella crisis de tres años terrible, tu que has comentado que la familia de tu señora es de Serós, el menda se fue a Serós porque había una oferta de trabajo en el campo, en la finca del ANDORRANO, una finca que le pasa el canal de Aragón y Cataluña por medio, porque con el hijo del alcalde de aquel tiempo, que tenía una carpintería, por unas cosas que no vienen al caso, yo tenía una cierta relación. Y el menda estuvo tres meses con la pera limonera (que es lo que había), los melocotones, las manzanas y el tractor, hasta que salió trabajo aquí, pues no paraba de ir a la centralita telefónica (al pueblo) y preguntar mirando los anuncios de La Vanguardia (los del trabajo).
Papa estado no te lo puede poner todo, la capacidad de sacrificio ha de salir de nosotros, y si no sale, el mercado te pondrá en su sitio y te hará creer que mejor es ganar 800 estando en el paro, que no 950 en el curro, porque ya me lo gasto en viajes. Para eso que lo haga el patrón.
Cada acto, su consecuencia, decía Aristóteles.
salut
A Alemanya tenen el mateix problema no troben gent per recollir les collites, venien de Romania i altres paisos i ara no poden entrar, lo de les llibertats ara ni tan sols importa massa, perquè les voldran molta gent si no tenen ni per menjar, i aquest és el gran argument del Govern per retallar aquestes llibertats.
ResponEliminaSalut
Te dejo un comentario que he dejado en otro blog, porque creo que va "al pelo" en esta entrada:
ResponElimina"Bueno, ahora no es momento de criticar sino de, por lo menos, no estorbar; porque para ayudar los ciudadanos de a pie poco podemos hacer. Si hay algunas diferencias entre Francia y España, por ejemplo, al Primer Ministro francés no se le filtran las preguntas en sus comparecencias, las ruedas de prensa son libres de forma absoluta y así la gente puede estar informada (o más desinformada, ya no lo se).
Y si de forma de afrontar la crisis hablamos, unas cifras, ESpaña 47 millones de habitantes, Corea del sur 51 millones; Infectados el 7 de Marzo en España 500 en Corea 7.041, fallecidos en 7 de Marzo ESpaña 10 y Corea 44. Veamos la evolucion a 2 de Abril España tiene 112.065 infectados y 10.248 muertos (reconocidos, que mucha gente NO se ha contabilizado), Corea sin embargo tiene 9976 infectados y 169 muertos.
Corea no intentado GEOLOCALIZAR a sus ciudadanos, ESpaña SI, Corea ha distribuido 2 mascarillas por semana y persona, ESpaña NO y las ha obligado a utilizar. ESpaña ha recluido a su población , Corea NO (ha prohibido las concentraciones masivas, pero no ha obligado a las personas a estar en sus casas). En España la economía se ha colapsado y veremos cuando y como salimos de esta y con que esfuerzo y consecuencias, en Corea del Sur no se ha colapsado la economía.
ESo sin contar que se ha cerrado el Congreso,cuando se puede hacer telematicamente, el Gobierno con el estado de alarma se ha extralimitado en sus poderes, las resoluciones del Consejo de Ministros se publican antes de hacerse dichos consejos (esto es inconcebible en cualquier país normal, pues si ya sabemos lo que vamos a hacer , ¿para que hacemos el Consejo?) y algunas cosas más. "
No se puede dejar la libertad por la seguridad, porque al final no tendrás ni una, ni otra, dicen que dijo alguien alguna vez...
Cuando acabe esto, vendrá otra crisis económica acompañada de otra política de primer orden...
Un saludo.
No lo sé, ya no se a quien creer como me pasa con las cifras de la China, aunque si se que ya habia muertos en Itàlia y los aviones aterrizaban llenos de gente en el Aeropuerto del Prat y nadie les miraba la temperatura ni nada, y así durante más de una semana.
ResponEliminaO madrileños y barceloneses de fin de semana por los pueblos el primer fin de semana con el problema ya encima de la mesa.