En moltes pel·lícules apocalíptiques o simplement d'evasió, apareixien senyors que, amb cabelleres blanques i llargues túniques, es passejaven pel centre de les ciutats amb una pancarta en què es podia llegir: "The end is near", perquè la gent s'oblidés de tanta banalitat i prengués consciència que la situació estava molt malament. Per als turistes eren una atracció més de la ciutat de Nova York, veure'ls a Times Square al costat del Cowboy en calçotets i altres frikis variats, un atractiu més dins el paisatge de la ciutat que mai dorm. Fa anys The New Yorker va publicar un dibuix en el qual es veia un d'aquests homes caminant pel carrer, amb la pancarta: "The end is near". Pocs passos darrere d'ell, un altre home, més vell encara, el seguia amb una pancarta que deia, simplement, "The end". Doncs això, l'últim que quedi que apagui el llum, que gasta.
I és que amb aixó del confinament o hibernació que diu un destacat dirigent sindical. (un sindicalista és aquella persona que nomès treballa una mica el dia 1 de maig, i que sap que necessàriament per a ser sindicalista s'ha de ser dropo), deia. Amb aixó de confinament o hibernació acabarem tots histèrics. Quina part no ha entès el personal?, el món n' s'acaba ni s'acabarà, però si que s'ha acabat una manera de viure en aquest món, i, sobretot i això és important, el bitxo no se si us n'haveu adonat, però ha palesat varies coses:

 1.- El procés és out, com Puigdemont, mort i enterrat (el procés), i mort sense possibilitat de ressucitar almenys en 10 anys quan ja serem tots calbs.

 2.- No m'agrada aixó de controlar les preguntes a les rodes de premsa, encara que la Generalitat les filtri molt menys que el Govern Espanyol, fins i tot s'admeten preguntes de Xavier Rius de 'E-noticies', que és el més allunyat a un periodista, si és que queda en aquest país algún periodista, veient les bestieses que formulen en les seves preguntes i la santa paciència dels preguntats en perdre lamentablement el temps en contestar les seves obvietats obvies.

 3.- Tot el que vindria ser l'esport d'elit i la seva bombolla, sobretot del fútbol, tambè és out, s'ha acabat, finito. Oblideu-vos de camps amb 100 mil persones desbarrant desaforats, de fitxatges estelars, etc etc. Això s'ha acabat, com s'ha acabat volar a Nova York per quatre duros i tantes altres coses a les que ens haurem d'acostumar a renunciar. I no passa res, ens adaptarem, en això hi tenim pràctica.

 4.- Tot el que vindría a ser radios, teles o digitals en paper o a la xarxa, s'hauran de readaptar, els ingressos en publicitat han caigut en picat i costarà que remontin, entre altres coses perquè la publicitat va lligada a l'esport d'èlit, i hi haurà alló que se'n diu una escabetxina, lo qual en el fons és bo.

 5.- Tambè hi haurà d'haver una readaptaciò en tot el que és el turisme, cambiar el xip del turisme exterior per l'interior, lo qual és el que hauria de ser, volar a Nova York com deia té un preu i no és l'actual, i Peñíscola és un bon lloc - per exemple - per anar de vacances.

 6.- Del món del treball, no se m'acut escriure res, estic molt acollonit, venen temps molt difícils per la classe treballadora com avisa Niño Becerra, encara que el Gonzalo Bernardos no se n'hagi assabentat. veurem d'aquests afectats per les ERTES, quants continuaran treballant d'ací a un any o any i mig.

 En fi, que 'cuando el burrito coge la senda o se acaba el burrito o se acaba la senda', i això pinta molt malament, i sembla que acabará tambè molt malament, per tant, divertim-nos fins a morir com ens recomanava fa molt de temps Neil Postman.